LA TERRA PROMESA


Cada vegada resulta més comú, o fins i tot és ja habitual trobar-nos amb immigrants pel carrer, en la feina, en el metge, en l’escola. A sovint sent la gent parlar dient que els immigrants ens lleven la feina, que a ells els donen més cobertura sanitària, prestacions i ajudes que a nosaltres, que portem anys cotitzant. Curiosament després acaben dient que ells no són racistes, però la mateixa societat els porta a ser-ho.
Potser entre tots hem anat contribuint a crear el nostre estat de benestar i ens incomoda que vinguen de fora a llevar-nos el que nosaltres considerem que ens hem guanyat, però el cert és que mai tenim consideració a costa de qui s’ha anat creant tot aquest estat de benestar. Potser càpia recordar que en temps de conquesta, vam anar a altres terres de les que ens vam apoderar de tot el que poguera tindre valor, fins i tot mà d’obra esclavitzada, inclús els vam llevar la seua pròpia cultura per a imposar-los la nostra. Després també hi havia gent estrangera que vivia per aquestes terres i els vam expulsar per no compartir la nostra religió o pels seus orígens, desposseint-los de tot el que tenien i havien creat. També els països desenvolupats fan servir la mà d’obra barata dels menys desenvolupats per abaratir els costs i traure més beneficis. Potser resulte lògic pensar que d’alguna manera ells tornen a recuperar allò del que els hem anat desposseint al llarg de la història, però potser això formarà part dels desconeguts mecanismes de l’univers.
Tal vegada resulte necessari fer-nos veure que vivim tant bé, que fins i tot portem els gossos a la perruqueria i ells tenen millor cobertura sanitaria i menjar que moltes persones arreu del món; que nosaltres podem permetre’ns tindre vicis, o malalties com l’obesitat, l’anorèxia i bulímia o fins i tot depressions, cosa que en països on realment hi ha calamitat no coneixen aquestes coses. Però ara bé, per a conèixer la vertadera dimensió del fenomen migratori de les persones, deuríem tractar de posar-nos en el seu lloc: Què faríem nosaltres si no tinguérem per a menjar, per a beure, on dormir, la sequera assolara les nostres terres, a més de les malalties?. Seriem capaços de deixar tot el que hem conegut, fins i tot la família amb l’incerta esperança de trobar una cosa millor?. Tindríem valor per hipotecar el poc que posseïm, disposats fins i tot a arriscar la vida per anar a terres desconegudes?. I si arribarem a un altre lloc en el que la gent viu tan bé, que fins i tot es permet deixar-se menjar al plat d’un restaurant, Cóm ens sentiriem novament si ens deixaren tirats al carrer com un gos?. No voldríem almenys tindre el bàsic per a poder viure, malgrat que fora per una curta temporada?.
Una cosa es certa, nosaltres hem d’agrair haver nascut ací i valorar totes les oportunitats que hem tingut: malgrat que ara la situació estiga en crisi, la majoria dels immigrant no coneixen altra cosa. Ells sempre han estat en crisi, i de segur que molt pitjor que la nostra. Nosaltres fins ara hem tingut moltes oportunitats, com decidir si estudiar o treballar, o triar que ens abelleix més comprar en el supermercat, elegir a la nostra parella o la nostra casa, fins i tot si tindre fills ara o més endavant.
Hem de deixar de banda els nostres prejudicis i egoismes i ser una mica més solidaris amb els més necessitats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada