FILOSOFIES D'UN IGNORANT: 2010

ELS PERILLS D’UNS POLÍTICS EN EDAT DE JUBILAR-SE

En aquest dies està parlant-se en els mitjans de comunicació que el govern vol allargar l'edat de jubilació fins els seixanta-set anys. Sense més preàmbuls, he de dir que em sembla una mesura realment absurda o paradoxal, potser fruit de la desesperació dels polítics front a la crisi, la mala previsió del fons de les pensions per jubilació i l'escassa cotització a la Seguretat Social.

Només si ens parem a analitzar una mica el mercat laboral, podrem veure que resulta curiós que hi haja molts parats de llarga duració, tots ells majors de cinquanta, que tenen moltes dificultats per a ser contractats. Però sense dubte, sembla que encara serà una minoria respecte als que passades aquestes edats, encara estan treballant i cotitzant.

Així m'imagine gent a la que encara li quedaria algun temps per a jubilar-se, com ara un conductor de mercaderies perilloses de 66 anys conduint de pas per una poblada ciutat; o a un obrer de 63 anys penjat d'una cornisa per arreglar una façana o caminant per les bastides d'una construcció; o un miner de 64 anys traient carbó de baix terra; o a un dentista de 65 anys esmolant un dent per a fer un empastat; o un mecànic de 66 anys canviant el motor d'un cotxe; o un soldador d'estructures metàl·liques de 65 anys fent la coberta d'una nau industrial.

Per a suavitzar el seu disbarat, que sembla se'ls ha anat de les mans, han afegit que dependrà de casos, però segur que no es jubilaran abans els casos que jo he comentat, sinó aquelles persones que pel seu ofici, podrien estar treballant fins una edat més avançada, com ara polítics (amb dubtes), banquers i funcionaris.

Potser el que en realitat vol el govern amb aquesta mesura és mantenir treballant als que tenen ganes i cotitzen, perquè aquests han de mantenir a tots els altres que no tenen ganes i volen cobrar la seua pensió; o aquells que volent treballar, no tenen feina i també cobren una prestació; o pagar-li-la a una envellida població on també hi ha un nombrós grup de persones que per la seua edat, dret i anys d'ofici, finalment s'han jubilat. Està clar que si es paga més del que s'ingressa, la vaca prompte es queda sense llet.

Al cap i a la fi, mesures com aquestes sempre les paguen els que tenen la sort de poder treballar per a viure honestament i traure les seues famílies endavant sense grans luxes.

1, 2, 3 ...I el Nadal es va fer.

Eren mitjan de juny allà per l'any 133 a.C. quan l'exèrcit romà acabava d'invadir Àsia menor. La veritat és que per allí no van trobar molt amb que engrandir el seu imperi, però no podien tornar amb les mans buides; així que, en vistes que no tenien una religió estable amb què sotmetre al poble i atés que entre aquelles terres es van topar amb la forta influència del mitraísme, a algú se li va ocórrer la idea d'importar quelcom que no s'havia fet fins llavors: podien emportar-se una religió a casa.

No es va veure cap estrela en el cel que els indicara un drecera per a un tornada que es vaticinava llarga davant de l'arribada de l'estiu. La ruta tampoc estava senyalitzada i les molles de pa que havien deixat com a rastre per a la tornada, se les havien menjat els pardals. De no ser per tres o quatre poblacions assolades que havien deixat al seu pas, no haurien sabut tornar, o haurien tardat uns quants anys. El camí era molt llarg, sobretot, recordant que les legions anaven a peu i les autopistes no existien.

L'hivern els va agafar de tornada prop de Natzaret, però en aquell moment, el cristianisme estava molt lluny de tota imaginació o profecia. Els romans celebraven per aquelles dates les saturnals. En estes festes, després de les cerimònies religioses i els banquets, s'intercanviaven regals i visites i als esclaus se'ls concedia llibertats pocs corrents, però de nou van començar a perdre les nocions de la seua pròpia religió amb el carregament que portaven. La veritat és que el mitraísme prometia ser una religió ideal per al poble romà.

El temps va passar i aquella religió efectivament va aconseguir una expansió formidable, encara que estava començant ja la competència del cristianisme; però cap a l'any 385 d.C, Teodosi I va dictar fortes mesures contra esta creixent amenaça al seu culte. A pesar d'açò, ni tots els lleons del coliseu van poder acabar amb els cristians i a algú se li va ocórrer allò de “si no pots amb el teu enemic, unix-te a ell”. I va ser així com el cristianisme va començar a anar guanyant terreny a les altres religions; però per descomptat, el que més atreia als seguidors d'una determinada religió, eren les festes pròpies d'ella. Del naixement de Jesús, poc se sabia; quan Ell va nàixer era un xic normal del que poc cabia imaginar la seua glòria, així que ningú es va anotar aquella data com una cosa memorable; sí, sa mare se'n recordaria, però només mentres visquera. Tirant uns segles pel mig, evidentment aquella data va quedar en el més absolut oblit. Com se'ls podia haver passat una cosa tan important?.

Així que per a guanyar-se el beneplàcit dels romans, van adoptar les dates de les saturnals i alguna dels costums propis d'aquella vella religió com a data del naixement de Jesús; amb això van aconseguir més seguidors del cristianisme.

En la seua creixent expansió, el cristianisme va anar topant-se amb altres religions al llarg del món i va anar contagiant-se de les altres, de les que va anar agafant algun detall per a no discriminar els seguidors d'eixes altres religions, que finalment acabaven per seguir el cristianisme, atés que s'estava posant de moda i tenia moltes festes.

Així, doncs, les saturnals romanes i a festa pagana dels britans, tenia lloc cap al 25 de desembre. Més o menys, es va estar d'acord a fixar aquella data com la del naixement de Jesús, atés que havia sigut molt notable en les tradicions anteriors. També van conservar el fet de fer regals.

Del mitraísme, es van adoptar idees com la immortalitat de l'ànima, ja que aquell detall agradava molt i donava més poder a esta religió, però també la creença en el castic etern dels roïns i la perdurable felicitat dels bons, ja que aquell detall servia per a dirigir al poble pel camí que més interessava: el camí del bé. En aquell món d'hòmens, les dones estaven excloses de les pràctiques del culte, encara que s'insistia molt en la caritat del proïsme.

Per a donar color a la data del naixement de Jesús, es va adoptar també el costum d'adornar les esglésies amb visc i grèvol; decorar la casa amb garlandes, era un costum nòrdic de la que també es va servir el cristianisme...

I va ser més o menys així com entre saturnals, mitraísme, regals, garlandes, caritat i la resta, va nàixer el nadal del cristianisme.

CARA O CUL

L’altre dia estava amb la meua dona i un amic i els dos es van posar a parlar d’una persona que tots dos coneixien; xerrar a les esquenes d’altre, fet molt comú entre els éssers humans. Per a un era una bellíssima persona i per a l’altra era l’encarnació del propi dimoni. Com és possible que una persona puga tindre dos cares tan diferents?. Potser té a veure la simpatia entre les persones, sentiment molt poc objectiu i bastant egocèntric dins les relacions humanes.

Igualment vaig tindre l’oportunitat de conèixer a una companya de treball, que a banda de ser poc feinera i que no engranava massa bé dins l’equip, perquè era molt resistent a qualsevol canvi i boicotejava totes les noves accions, ella sempre s’esforçava en tractar de donar la imatge contraria davant de qualsevol altre que no la coneguera o amb el que hi poguera haver més simpatia. No l'acomiadaven per por i per ser germana d'una persona influent. Els companys es queixaven al cap, però aquest acabava dient-los unes paraules que després no tenia valor de dir-li, o almenys ni tan sols era capaç de supervisar-li la feina o exigir-li una mica més. Quan finalment al cap de molts anys es van decidir a acomiadar-la de mala manera, aprofitant una baixa de maternitat, ella de seguida va traure la cara de repost, i el cert és que se sabia vendre com a la víctima de les manies dels companys i defenent que sempre havia segut molt feinera i mai havia tingut cap queixa.

En altre lloc, es vivia una situació semblant i quan la gent es queixava al president, ell deia unes coses que donaven la raó als que es queixaven. En altre context, quan els que es queixaven no estaven davant, la raó la donava a la persona de la qual havien queixat. Només una persona neutral que està en els dos contexts pot adonar-se d’açò. Qué podem opinar?.

Sembla que ens agrada molt jugar a dos bandes i guanyar-se sempre a l’audiència que tenim davant. Sense dubte és tota una mostra de la major falsedat humana i de la nostra incapacitat per a la conciliació, labor de tots els que ostenten càrrecs com presidents, polítics, alcaldes, caps...

Així que per evitar aquestes situacions, pense que el millor és tractar sempre tots els temes conflictius a la cara davant de tots els implicats. Sense dubte és tasca difícil que pot convertir-se en tota una batalla campal entre dos egos diferents si no ho fem davant d’un bon mediador, i si el desig de les dos parts no és arribar a la conciliació. Sembla que no som conscients que si en compte de canviar de cara, solucionem els conflictes i acabem duent-nos bé, tot ens anirà realment millor en la vida.

danibalaguer@movistar.es

MESURES DESESPERADES

Hui hi ha una dona divorciada més. Feia ja temps que la situació en casa era desesperada. L'home no feia res. No treballava, tampoc atenia els fills, ni contribuïa en les tasques de la casa. També havia començat amb l'alcohol. El temps passava en forma d'hores dies, setmanes, mesos i anys i res canviava. Ella havia de treballar per a poder pagar l'hipoteca i el menjar, a més de tots els altres gastos de la casa i les necessitats dels fills, als que també havia de dedicar-los atenció i temps. Després havia de fer els llits, cuinar, netejar la casa i si un poc de temps o ganes li quedaven, potser devia estimar al seu marit, que es passava el dia en casa, sense sortir només que a comprar tabac o cervesa, fins que també va decidir comprar-se un ordinador amb tarifa plana de connexió a Internet, per si l'economia domèstica no estava suficientment magolada.
Després de passar molt de temps pensant amb la decisió de divorciar-se, va reunir el valor necessari i li ho va dir. El seu marit es va mostrar totalment indiferent, com si no s'ho creguera; com si estigués convençut que això realment no acabaria succeint. Amb paciència, ella li va anar repetint la seua decisió un dia darrere altre, fins que el marit va començar a adonar-se que anava seriosament. Llavors ell va començar a menejar-se i de seguida va trobar feina, però la decisió estava igualment presa. En veure que la seua dona continuava ferma en el que havia decidit, va deixar la feina quan encara no feia una setmana que havia començat a treballar. Va començar a dir-li a la seua dona que ella tenia un amant i per això volia deixar-lo.
Com aquella provocació tampoc sorgia l'efecte desitjat, va començar a publicar anuncis i imatges pudoroses de la seua dona dient que necessitava un home. Mentre tant, ell va conèixer una altra dona en un xat amb la que sembla va iniciar una relació, potser per a fer servir els zels o fer creure que encara era un home desitjable, però tampoc va sortir efecte. Després va començar a amenaçar-la que anava a suïcidar-se. Així un dia, en tornar de treballar, el va veure tirat en mig del corredor de casa, al costat d'una botella d'alcohol i unes pastilles. Ella no li va fer cas. Quan se li van passar els efectes de la "bufa", ell va tornar en si. La dona li va presentar els papers del divorci que ell no va voler signar. Ho van haver de fer davant un advocat uns dies després, donant-li un curt període de temps per a deixar la casa. No es va preocupar ni en buscar un lloc on viure, i no parava de dir-li a la seua dona que se n'anava baix del pont o que faria una bogeria amb la que ella hauria de carregar sempre. Després va continuar anant a la casa quan la dona i els fills no estaven per engegar l'ordinador. La situació era cada vegada menys sostenible. Van haver de canviar el pany.
Un dia van acabar ingressant-lo en l'hospital per un intent de suïcidi, però els especialistes van confirmar que no hi havia cap tipus de depressió i només volia cridar l'atenció de la seua ex-dona. Pel moment ell va deambulant pel carrer, sense afaitar-se ni dutxar-se.
Per sort no va acabar sent un cas més de violència de gènere en el que la dona acaba morta, però és un cas de maltractament psicològic com molts altres que hi haurà al món i que passen desapercebuts. Perquè actuem així les persones?. No és millor intentar agradar a l'altre o ajudar-se mútuament que tractar de doblegar-lo, manipular-lo o forçar-lo?. Sembla clar que a nivell de relacions humanes encara tenim molt que aprendre i corregir, perquè sovint estan basades en pors, debilitats, inseguretats, acomodaments, desconfiança, incomunicació...

MEDALLA DE COURE

Fa uns dies estava fent una activitat en un parc amb un grup juvenil i de sobte vam veure un esquirol (espècie animal) botant entre els arbres del parc sense cap tipus de pudor davant de tots els espectadors, que sorpresos el seguien amb exclamacions. Prompte va sorgir un altre adolescent que el va perseguir a pedrades. Malgrat que en aquell moment jo no vaig tindre valor per a dir-li res, o no vaig ser suficientment ràpid per a cridar-li l'atenció, una altra monitora ho va fer per mi. Per sort aquell adolescent va callar i se'n va anar, cosa poc habitual perquè sovint s'envalentixen i tot acaba amb una discussió on el ciutadà que crida al civisme sol ser increpat, insultat i humiliat sense cap consideració ni respecte. I en situacions com aquestes, he d'admetre que si em fique en ella, jo no calle la boca i em solc posar al mateix nivell, convertint la situació en un intercanvi de paraules inútils i vulgars, en què els nervis i la manca de paciència em vencen. A més, quan veig aquesta mena de comportaments, generalment també m'agafen ganes de pegar-los una bescollada o un bon estiró d'orelles, que potser podrien acabar de pitjor manera.
Una vegada l'adolescent se'n va anar, de seguida va sorgir un gat, que va voler acabar de fer la feina que l'adolescent no havia completat, perseguint a l'esquirol fins que aquest, més ràpid en agilitat i reflexes, es va enfilar rames amunt botant d'un arbre a altre. Sense dubte aquell esquirol va tindre un mal dia.
Dos nits després es va repetir una situació semblant, però aquesta vegada estava jo a soles. Vaig veure a tres persones causant danys en el mobiliari urbà a plena nit. Estaven furgant en unes faroles, segurament tractant d'extraure el cablejat de coure. Els vaig saludar amb indiferència i vaig passar de llarg pel seu costat, no sense tornar a dubtar què podia fer. Finalment em vaig decidir a agafar el telèfon i cridar a la policia, que no va tardar en aparèixer com si d'una gran persecució poguera tractar-se. Van vindre dos unitats mòbils que van necessitar que els assenyalara als autors del delicte. Aquests van tractar de fugir, no sense deixar d'insultar-me per haver-los delatat. Un cotxe de policia va fer un gir de 180 graus enmig del carrer i va reprendre la persecució, mentre l'altre va anar a pegar la volta, potser per tal de rodejar-los i evitar que s'escaparen.
Jo no vaig tindre molt clar que els pogueren agafar i finalment me'n vaig anar a casa a dormir sense conèixer el final de la història. Dos dies després en el periòdic sorgia la noticia. N'havien detingut a dos d'ells, un dels quals era menor. Sembla que el tercer havia fugit.
És així com la implicació ciutadana pot ajudar a impedir danys majors o corregir els actes poc cívics d'algunes persones. Potser si tots velarem per aquestes coses i li cridarem l'atenció quan veiem que algú està fent una pintada o quan hi ha un gos "cagant" en la vorera o el parc mentre el seu amo mira a l'univers, o quan altre està tirant pedrades a una farola o un animal, o quan veiem gent deixant-se la brossa en el parc o la muntanya, o altre tirant un pot o un paper en qualsevol lloc,... sense dubte ja estaríem contribuint a fer un entorn millor.

AMB FRANCO VIVÍEM MILLOR

Malgrat que aquesta és una frase feta que sembla sentir-se encara pel nostre país, una dictadura és sinònim d'autoritarisme, però sobre tot, de repressió, on sembla que es governa fent servir la por. I amb la por, pareix que tot el món es comporta. En canvi, amb la democràcia creem que es tenen més en compte les llibertats i drets de l’individu. I acabem per no respectar res.

Així l’altre dia ens van convidar a un banquet en un restaurant i dos persones van començar a fumar en la taula, al costat de dos xiquets. A un d’ells, la mare dels xiquets, una dona fumadora que amb total discreció havia sortit del restaurant quan li abellia fumar-se un cigarret, li va cridar l’atenció i aquest de seguida va apagar el cigarret, però l’altra persona va continuar fumant i defenent el seu dret amb foc i espasa. Prompte va sorgir així un tema acalorat com és que amb la llei del tabac no es podrà fumar en quasi cap lloc, fins i tot els parcs on juguen els infants. Mentre aquella dona defenia entusiastament que amb el seu cos feia el que volia i que havia conegut molta gent fumadora que no havia patit cap conseqüència física, mentre altres no fumadors estaven traient els pulmons per la boca, la conversa pujava de to. Va arribar a dir-se que amb tanta prohibició estàvem vivint baix una dictadura encoberta, on no podíem fumar on ens abellira.

Molts defenem la llibertat com un dret i un valor que també va aconseguint-se amb el progrés. Així sembla que aquella dona tenia raó, però recorde amb gran interès el que un dia li vaig sentir dir a una altra persona; i és que “ser lliure implica haver de ser responsable”. El cert és que la paraula “responsabilitat” és la gran oblidada quan parlem de llibertat. Sembla que cada vegada hi ha menys civisme i respecte. Som ciutadans menys responsables. Llavors és necessari anar ficant noves lleis i prohibicions perquè no sabem conviure massa bé amb altra gent. Així, per exemple, quan no fem cas dels límits de velocitat dins la ciutat és necessari posar turons que colpegen els amortidors del cotxe. Tampoc es pot fer foc o acampar en la muntanya perquè tirem moltes deixalles o no tenim en compte els possibles riscs d’incendi. Igualment no podem anar amb moto o bicicleta per la serra perquè fem molt de soroll o anem de manera que causem danys en els camins. Les sancions també cada vegada són majors, perquè tampoc som responsables al volant i segur que si rebusquem encara trobarem moltes altres coses.

Llavors podem parlar de drets i llibertats, però primer hem d’aprendre a ser més responsables, més cívics, menys individualistes i menys indiferents amb el que ens rodeja, tenint en compte que pel fet de viure en societat, tot açò és necessari, a més que també hem de complir amb les nostres obligacions com a ciutadans.

INCONFORMISTES

Hi havia una vegada una dona viuda que plorava desconsoladament la pèrdua del seu marit, quan va sentir que cridaven al timbre. En obrir va trobar una parella que deia necessitar diners per agafar el autobús i anar a la capital de la província. Ella, ficant la mà en el seu moneder, va agafar el que tenia i els ho va donar. De seguida aquella jove parella estrangera no va dubtar en dir que els semblava molt poc el que els havia donat. Ella va dir que no tenia més i aquests li van dir que els estranyava molt, que vivint en una casa com aquella, poguera tindre i donar-los tan poc. De seguida ella els va dir que canviaria la casa i la seua situació per la d'ells, en la que almenys es tenien l'un a l'altre i que els havia donat el que tenia. Si no estaven d'acord, se'n podien anar amb les mans buides. Sense massa convenciment i res més que afegir, aquella parella de joves va agafar els diners i se'n va anar. Mentre, la dona va continuar enyorant el seu marit.
Sembla estar en la naturalesa de l'ésser humà no conformar-se amb el que té i desitjar sempre el que puga tindre l'altre. Potser açò té a veure amb el sentit de propietat privada i l'enveja quan no tenim el que ens agradaria. Sempre sembla millor allò que té l'altre i mentre envegem, no som capaços d'aprofitar i viure feliços amb el que tenim. A més hi ha qui no es conforma en desitjar allò que tenen els altres i fins i tot, decideix recórrer al robatori per aconseguir-ho, però el cert és que resulta fàcil parlar d'aquestes coses quan tenim les necessitats cobertes o quan afecta a altres. Per a que no ens furtem el que tenim, pregonem que no hi ha que robar; per a que l'enveja que ens puguen tindre no arribe a fer-nos mal, diem que no hi ha que envejar. Però el cert és que tot açò surt quan no som capaços d'estimar i compartir amb l'altre, o arribar a preocupar-nos tant pel benestar dels altres com del nostre propi benestar. I amb seguretat es pot dir que fins que no arribem a entendre i aplicar açò, viurem dins el model del món que ara tenim, que sembla anar cada vegada més a la deriva, i que tampoc acabarà per molt que alguns s'afanen en predicar que el fi del món està pròxim.

EL PROXENETA

Fa uns dies vaig veure una pel·lícula on al principi el protagonista deia no estar interessat pels diners. Era un estudiant, que per un projecte innovador, va rebre importants ofertes de treball que va acabar rebutjant i donant el fruit de les seues habilitats gratuïtament. Després aquest personatge inicia un altre projecte que igualment vol oferir a la gent de manera gratuïta, però avança ajudat per algun amic que posa el capital, apropiant-se també d'una vaga idea d'altres i agafant petites inquietuds dels seus companys d'universitat. Així, una idea madurada entre tots i que també parteix del despit cap a una novia i la necessitat de conèixer xiques, o l'ambició d'altres amics i la traïció entre uns companys d'universitat, acaba transformada en una gran empresa i ell es converteix en el multimilionari més jove del món. Curiosament és l'ambició dels altres el que fa que ell acabe sent milionari i en aquest punt, ell ja no renuncia als diners i els seus principis altruistes queden completament ofegats.
El cert és que tothom somia en tindre diners i si no som capaços de guanyar-los per nosaltres mateixos, amb el nostre esforç, només queda ja confiar que ens toque la loteria. Així diuen que no es pot servir a Déu i als diners, perquè sembla que aquests són més golosos i en aquesta efímera vida, on ens donen seguretat i comoditat, també acaben corrompent els éssers humans. Quan més diners tenim, també en volem més; hi sembla no haver-ne bastants i quan el que ens preocupa és emmagatzemar més i més diners per a viure amb certs luxes i comoditats, estem deixant de banda molta altra gent que de vegades no té el mínim per a viure dignament.
També hi ha qui utilitza aquestes necessitats d'altres persones per tocar la sensibilitat de la gent i recaptar diners, que volen aconseguir a la desesperada acaçant-nos amb loteries i donatius; apel·lant a la bona voluntat, la caritat o la solidaritat. Alguns de vegades ho fan renunciant ja als seus vertaders valors o principis, o fins i tot com a mitjà per a la seua pròpia subsistència i una vegada plenes les arques, els diners tampoc arriben a utilitzar-se per a la seua finalitat, sinó que van banyant allà per on passen i finalment poca part dels recursos recaptats acaben arribant al seu destí solidari.
És una realitat que tot es quantifica i valora amb diners i arriba a fer-se qualsevol cosa per tal de tindre'n; fins i tot hi ha gent que diu que si no tens diners no pots fer res i açò és trist: vol dir que li hem llevat tot el valor a l'ésser humà i les seues capacitats i li l'hem cedit als diners. De vegades també ens poden plantejar fer un donatiu o participar com a voluntari i sembla resultar més còmode contribuir amb un donatiu i no calfar-se més el cap. Però què passa o què fem quan l'economia falla?. Entre altres moltes coses, potser és quan alguns miren cap a dalt i li pregunten a Déu perquè o li demanen ajuda.

ZONA ZERO

Quan una bomba nuclear impacta en un lloc, aquest punt en el que la destrucció és molt més greu s'anomena zona zero, malgrat que la radiació i els efectes destructius arriben molt més enllà. En el Mig Any Fester el centre de la nostra ciutat es va convertir en eixa zona zero, en la que podíem trobar els efectes de la destrucció del civisme en forma de deixalles pels carrers, gots per damunt dels cotxes o els portals, vòmits i pixarrades per tot arreu, o fins i tot algú dormint en un portal.
Jo també vaig tornar a casa prou tard i em va sorprendre veure que el carrer on vivim s'havia convertit en tota una discoteca, en la que hi havia música que sortia d'algun local de lloguer i en el cantó baix de ma casa, es congregava més gent que en la manifestació d'una vaga general. El cert és que hi havia un ambient que quasi convidava a quedar-se i veure què succeïa o com es desenvolupava la nit en aquell lloc, però potser el més sorprenent va ser trobar a la gent improvisant el seu propi lavabo per ací i per allà, entre dos cotxes o en qualsevol altre racó, airejant la sardina o la petxina sense massa pudor. Això si que era un espectacle que ni les millors "Go-go" o "strippers" serien capaços de reproduir dins d'una discoteca.
El cert és que em sorprèn prou veure eixes xicones totes ben vestides i pintades amb tant de "glamour" com si a un sopar de gala anaren, que després en qualsevol racó, que sempre queda més a la vista que ficar-se dins d'un lavabo, no dubten en abaixar-se les bragues amb una facilitat desvergonyida i eixancar les cames per a deixar anar l'aigua de mar. Els xics sembla que ho tenen més fàcil i ells amorrant el canó en qualsevol portal ho tenen arreglat en uns pocs segons sense necessitat de desvestir-se ni airejar el cul també. Després amb dos espolsades i fregant-se les mans com si s'acabaren de posar colònia, tot queda arreglat.
De vegades veure aquestes coses és més entretingut que mirar la televisió, perquè l'espectacle encara pot anar més enllà, com per exemple, al veure algú atacat per la diarrea, que al costat d'un arbre, solta unes caldoses bufades intestinals que sembla van esguitar el calçat, donat que va acabar refregant les sabates per unes herbes, perquè realment no crec que estiguera traient-los brillo. Com se les apanyaria per a rentar-se les mans o torcar-se el cul, és una incògnita que m'atreveix a deixar en l'aire. Si després algú li va donar la mà, ja és cosa de l'altre.
Així, des del centre, l'impacte es podia trobar molt més enllà, arribant fins al riu, on també grans bandades es congregaven al voltant de qualsevol banc a la intempèrie, tenint més botelles que en una licorera, que una vegada acabada la festa, tampoc tenen la consideració en arreplegar, i que fins i tot, arriben a trencar. Menys mal que el serveis de neteja actuen de manera eficient fins i tot els dies de descans.
Pot resultar una mica trist veure el que molts joves anomenen diversió, que consisteix en ajuntar-se per exemple en un banc, els que puguen seure en ell, amb un muntó de begudes alcohòliques i sense molts més al·licients que no siguen agafar un bon pet, fer ostentació de valentia i desafiament a tota mena d'ordre o parlar de coses banals, però bo, confiem que a la llarga, arriben a ser gent de profit que no caiga en les errades de qui els van precedir i que aquesta falta de civisme, no siga una tendencia que perdure.

ADÉU AMIC

Fa uns dies ens va deixar un amic. Malgrat que ell no va tindre una vida fàcil o amb grans èxits, sinó que més bé va fer patir una mica a la gent del seu voltant, he de dir que jo no vaig conèixer d'ell aquest passat, sinó que el vaig conèixer en un bon moment de la seua vida, quedant-me ja el record del seu somriure o el sentit de l'humor i veient també que el canvi sempre és possible amb una mica de voluntat. No vam poder gaudir de la seua presencia massa temps, perquè el cert és que cap de nosaltres anava a imaginar que el càncer prompte acabaria amb ell, però en aquesta recta final, a mi em va sorprendre la valentia amb la que enfrontava la seua malaltia, de la que era plenament conscient, sense perdre l'ànim, l'esperança o un envejable sentit de l'humor, donades les circumstàncies. Quan pensàvem que amb aquell talant tenia més possibilitats de véncer, de sobte se'n va anar sense pols ni remoli, sense que ens poguérem despedir.
Pense que en la seua última etapa de la vida es va poder reconciliar amb els seus germans, que amb sort van permetre veure el canvi i la millora en la seua vida i el van acompanyar en el seu final, però són molts els companys que el notem en falta i a algun li sap mal no haver pogut visitar-lo en l'hospital, perquè el procés també ha segut prou ràpid. També el notaran en falta qui compartia amb ell alguns moments en la cafeteria o el bar.
La mort és la gran incògnita de l'ésser humà, de la que tothom vol retardar el seu encontre, cosa que mai aconseguirem per molt que pensem el contrari. Generalment l'associem a tristesa, separació, pena o dolor, perquè tampoc assumim que la mort és també la conseqüència de la vida.
Així, la vida de tothom acaba de la mateixa manera, agafant a rics i pobres, bons i roïns, sense oblidar-ne a cap i fent-nos deixar enrere totes les nostres possessions, creences i records. I quan ens toca de prop, reaccionem com si no l'haguérem vist mai. Així la vida és un punt en el temps, per tant hem de disfrutar-la mentre dure i no malgastar-la sense sentit. Es pot afegir que el que distingix a un dels altres és com va viure i com va morir. També cal saber que entregar-se a les diversions no equival a assaborir la vida.
Un filòsof va dir que hi ha qui opina que la vida manca de valor perquè té un final, però que també es pot pensar el contrari: que si la vida no té un final, també perd valor, és a dir, en certa manera, el perill constant de perdre-la és el que ens permet donar-li valor. Però potser també cal remarcar que la responsabilitat de tot ésser humà ha de ser aspirar a fer alguna cosa de profit, fent que aquest siga un món millor que el que vam trobar i això és en gran medida el que li donarà valor i sentit a la nostra vida.

CABRES PER CAMELLS

Ahir vam estar parlant amb uns amics del nostre viatge de bodes i algunes de les coses que més recordàvem era el regateig que vam haver de patir a l'hora de comprar qualsevol cosa. Els productes no tenien un valor real, sinó un valor de necessitat o desig. És una cosa que em recorda a l'intercanvi de bens o bescanvi que ja fa segles va quedar enrere amb l'aparició de la moneda.
Precisament les primeres formes de comerç entre els hòmens van consistir justament en l'intercanvi de productes mà a mà: el que un tenia i no necessitava, es canviava pel que l'altre tenia i no necessitava. Diuen que la primera condició perquè existisca intercanvi de béns és la capacitat de produir excedent. L'excedent és una part de la producció que no es necessita consumir i és el que va permetre emprendre l'hàbit d'intercanviar productes. Però també perquè existisca el bescanvi entre individus ha d'existir prèviament la institució de la propietat privada.
El desenvolupament de nous béns de consum i el creixement de l'activitat comercial va demostrar que aquest sistema era poc pràctic: en primer lloc perquè no sempre l'altre necessitava allò del que un disposava. En segon lloc, també era un problema determinar quin era el valor exacte dels productes a intercanviar. Per a resoldre aquests primers problemes els hòmens van buscar un producte de referència: els valors de totes les mercaderies s'establirien basant-se en eixe producte. Eixa referència és el primer pas en la història de la moneda, que és un element intermedi que serveix per a facilitar els intercanvis.
Sense dubte va ser tot un gran avanç, però amb el temps estem adonant-nos que aquest sistema monetari també comença a portar els seus problemes, principalment derivats de l'aparició del lucre. Les necessitats de les persones estan més que cobertes i per que hi haja consum, és necessari crear noves necessitats. Quan un recurs abunda, tampoc és lucratiu, així, per a poder lucrar-se, igualment és necessari crear una escassetat, malgrat que aquesta siga artificial és a dir, inexistent. Fins i tot arriba a produir-se un excedent que acaba destruint-se.
Així la tecnologia caduca per a retroalimentar el consum. Tampoc interessa vendre carn de qualitat, sinó produir molta quantitat de carn que vendre. Si les alteracions químiques dels aliments no produeixen malalties, no és necessària la química per a curar. Sempre predomina el lucre i l'interés sobre la verdadera necessitat, això motiva enganys, especulació i abusos que provoquen que unes persones tinguen massa i altres molt poc. Els diners també es creen del deute d'uns sobre altres. Llavors no hi ha honradesa ni valors humans, predominant el lucre per damunt de la persona.
La crisi és només el principi d'un esclafit que ha de portar canvis, i com en tots els canvis al llarg de la història, el que no s'adapte, sembla que acabarà quedant enrere, perquè en un intent de sobreviure, són pocs els que acaben allargant la mà als altres.

EL DIA QUE VAN XAFAR LA LLUNA

Fa molt de temps, hi havia un home cridant al timbre i no li obrien la porta. Volia cobrar uns rebuts i donada la insistència d’aquell home, sense donar cap explicació, la mare va acabar dient-li a un dels seus fills que s’aguaitara a la finestra per a dir-li que sa mare no estava. La mateixa escena es va repetir en altres ocasions. Una situació semblant també va succeir quan una dona li va dir al seu marit que aquell televisor nou l’havien guanyat com a premi per comprar una determinada marca de galetes per al seu fill o que la nova rentadora casualment també l’havien guanyat en una rifa. Potser les adquisicions d’una dona les pagaven els rebuts pendents de l’altra.
De la mateixa manera, el polític li va dir a aquell home desesperat que es passara pel seu despatx i ell li donaria un lloc de treball que en realitat no tenia, però mai li va dir on trobar el despatx o si realment podria arribar fins a ell. Només es va lliurar d’una situació incòmoda.
Una vegada més el marit arribava tard a casa dient que venia de treballar, quan en realitat acabava de veure a la seua amant. Un fill també li deia a sa mare que no podria veure-la aquell dia perquè estava molt ocupat, quan en realitat no li abellia massa anar a visitar-la. Una mare que comprava telèfons compulsivament li deia al seu fill que li’ls havien regalat. També una xica parlant amb els seus amics deia ser amiga de la famosa cantant que en realitat no coneixia, però que van fer que tots li prestaren més atenció en la conversa.
El que poden semblar escenes d’una o altra pel·lícula acaben reflectint la quantitat de mentides que tenim al nostre voltant. Amb algunes d’elles ens escurem la consciència dient que són mentides piadoses que són utilitzades per evitar un mal major i que acaben donant la raó a qui diu que el fi justifica els mitjans. Però en realitat no deixen de ser mentides i no són més que perilloses trampes per a la consciència, que de vegades poden acabar impermeabilitzant-la i fent de la mentida un fet massa habitual en les nostres vides.
Pense que els fonaments que ens fan utilitzar les mentides són la falta de confiança, la por, la manca de comunicació, el desig de protagonisme... que en realitat acaben construint perillosos ponts amb fustes corcades que ens poden fer caure a nosaltres mateixos en un precipici i que també poden arrossegar a altra gent.
Però com diuen, abans s’agafa a un mentider que a un coixo.

EL PREU DE LA VOLUNTAT

Caminava un dia pel carrer i em vaig trobar un home que apel·lava a la meua voluntat per a poder donar de menjar als seus nombrosos fills aquell dia. Sense pensar massa, li vaig assignar un valor a la meua voluntat en forma de tres monedes, creient que potser, la meua aportació seria invertida en altres menesters que no fossen l'alimentació d'uns fills desolats i famolencs.
Li vaig donar de menjar sense haver-li ensenyat a pescar. Aquell dia el món continuaria igual que el dia anterior i que l'anterior de l'anterior, perquè tu, t'havies topat ja amb aquell home o un altre paregut en una altra ocasió. Els dos vam fer el mateix.
Un altre dia, el teu i jo ens vam trobar i sense saber com, va sorgir el tema: els dos teníem clavats l'agulló d'aquell home que demanava menjar. Vam protestar davant de les autoritats; ho vam denunciar en la ràdio i la premsa: “Hi ha un home que hui tenia dificultats per a donar de menjar als seus fills”. Però tot es va quedar en oïdes sordes. Ningú ens va donar cap solució. La meua veïna viuda va voler recolzar la nostra causa; després es va apuntar un jove universitari. Vam arribar a ser set els preocupats per aquell home. El vam buscar un dia i un altre i un altre més, però no va aparéixer; encara que en el camí, vam trobar a quatre més com ell, que a més de no tindre per a menjar, tampoc tenien on dormir. Tres dels nostres companys se'n van anar decebuts per un sistema en què ja no creien. Per la nostra part, amb un garatge, unes mantes i un olla, els “sense sostre” van menjar aquell dia i van dormir fora del perill de la pluja. A la nit següent hi havia més boques que alimentar i més calor que oferir.
Ningú ens havia pagat; ho féiem per pròpia voluntat; perquè ens preocupaven els altres; perquè ens avorria un món sempre igual d'acomodat; perquè li demanàvem un poc més a la vida.... Era necessari fer molt més, encara que no teníem recursos. Un empresari es va solidaritzar amb nosaltres i després d'alguns tràmits, aquell tres de març es va crear la nostra associació.
Vam veure que al nostre voltant estaven sorgint altres associacions de voluntaris preocupades pels discapacitats; pels ancians; per les dones maltractades; pels immigrants; pels malalts d'alzheimer; pels xiquets marginats... En aquell moment començava a estar de moda ser voluntari.
Poc després, ens vam adonar que la meua veïna tenia la nostra companyia; l'universitari va omplir el seu currículum; a l'empresari li van desgravar en els impostos i va tindre prestigi social; i jo... em vaig sentir a gust amb mi mateix; però entre tots, li vam posar un pegat al sistema capitalista, que per descomptat, recolzava tota labor voluntària.
Passava el temps en forma de setmanes, mesos, anys. Jo em vaig cansar i no vaig trobar un relleu per a portar el meu testimoni. La veïna va emmalaltir. L'universitari va trobar nóvia i se va anar a buscar treball i l'empresari va preferir invertir en borsa.
Pareix que ser voluntari ja no estava de moda. Vam donar la nostra voluntat o vam alimentar els nostres interessos?.

LES IMPLICACIONS D'UNA TROMBOSI

El divendres a la vesprada estàvem tornant de pegar una volta amb la bicicleta i baixant de la part alta per un transitat carrer del centre, de cop ens vam adonar que es feia una cua de cotxes. Mirant davant vam veure un cotxe aturat en mig del carrer. Després de maleir pel comportament de la gent que no li importa parar el seu vehicle en mig de qualsevol lloc, sense tindre en compte que puga destorbar a altra gent, vam agafar la bicicleta i anant per la vorera, vam poder lliurar-nos del col·lapse circulatori, pensant que es feia tard si volíem anar a la propera sessió de cine. Quan passàvem per davant d'aquell cotxe i la gent a qui semblava estar parlant-los el conductor, ens vam adonar que el cotxe en realitat estava avariat. Així que ens vam detindre per veure si podíem fer alguna cosa. Un altre xicot que hi havia en la vorera va dir que després d'haver cridat a la policia, li havien dit que avisara al seu segur, que ells no podien fer altra cosa.
Era un home major que acabava d'arreplegar el cotxe del seu fill del mecànic. Ens va dir que no podia moure el vehicle. Nosaltres ens ho vam creure i li vam dir que seria necessari cridar al servei d'assegurances, però l'home no duia mòbil. Tota la gent amb qui parlava el conductor, prompte va desaparéixer i ens vam quedar només nosaltres tres amb ell.
Vaig fer ús del meu telèfon pensant que cridar a aquella línia especial podia esgotar el meu saldo del mòbil. El servei d'assegurances va dir que la grua podia tardar al voltant de quaranta minuts i va prendre el meu número de telèfon per a les properes notificacions amb la grua. Així que ens havíem d'esperar que aquesta arribara. Certament nosaltres ja no arribaríem al cine. Mentre tant, el tràfic començava a col·lapsar-se més i més pels dos sentits. Passaven conductors "pitant" i maleint nerviosos, fins i tot els autobusos van haver d'anar per damunt de la vorera perquè el carrer era molt estret. Vint minuts després va aparéixer la policia. Li vam explicar que no podíem moure el cotxe ni avant ni arrere, ni posant-li el punt mort, que estava bloquejat. Aquell municipal va necessitar passar-s'ho per les mans. Tan prompte va poder posar el cotxe en marxa, va dir una mica agitat que si que arrancava, però finalment es va adonar que efectivament el cotxe estava bloquejat.
Ell i el seu company van tractar de posar ordre dins d'aquell caos circulatori en el que hi havia gent de dreta, gent d'esquerra i també apolítics; gent creient, altra atea; gent cristiana, protestant i altra de musulmana; gent que tenia pressa i altra que només havia agafat el cotxe per anar a qualsevol lloc; gent que treballava, gent que estava en l'atur o jubilada; gent de les nostres terres i gent immigrant; també vianants que volien caminar per una vorera ara envaïda pels vehicles; i de la mateixa manera, en el parc d'enfront hi havia gent expectant a qui tot li semblava un espectacle.
Finalment va aparéixer la grua i nosaltres vam poder continuar el nostre camí cap a casa, adonant-nos que la cua ocupava tota la plaça i fins i tot un dels ponts més representatius de la nostra ciutat. Resultava increïble veure com un xicotet problema que a ningú poguera importar-li, afectava una gran multitud de la que pocs sabien el que havia succeït, però que molts maleïen. És curiós també veure tota mena de comportaments de la gent en un espai tan petit com el centre de la nostra ciutat i com siguem com siguem, el malestar d'una persona pot afectar al benestar de moltes altres.
Potser si en alguna cosa volem avançar en aquest món, certament devem aprendre a cuidar i preocupar-nos tots de tots en compte de mirar només pel nostre propi cul.

COMPOSTA I SENSE NÓVIO

Érem un grup d’adolescents en el que hi havia una xica que per a tots els xics resultava ser l’epicentre de qualsevol les activitats que es feien. Era molt oberta de caràcter i a tots ens queia massa bé, fins el punt que d’alguna manera cadascú de nosaltres volia anar més enllà d’una bona amistat i formar parella amb la xica.
Ella se sentia molt a gust en aquella posició des de la que ens tenia a tots menjant en la palma de la mà, inclús alimentava les esperances de cadascun dels xics amb lleus insinuacions o comentaris, però no es decantava mai per ningú, com si volguera assaborir al màxim la seua posició de poder. Al cap d’un temps va portar algunes amigues, qui sap si per engrandir més el grup o alimentar la seua sobirania, però curiosament va començar a emparellar-nos a uns i a altres, dient-los a les xiques alguns detalls de la vida dels xics o que si a aquesta li agradava l’altre, o concertant encontres en solitari... Mentre ella guiava totes les nostres vides, aquelles amistats adolescents rodaven massa bé; d’alguna manera tots teníem el que necessitàvem però quan algú es va adonar que tot depenia de les seues accions i va voler actuar per compte propi, l’amistat va quedar desbaratada i fins i tot va arribar a posar enemistat entre germans, acusar a alguna de les xiques de borratxa i de moral laxa, o fins i tot de quedar embarassada.
Lògicament amb el temps cada xic va anar deixant el grup i buscant una novia més assequible o que no fora parella de conveniència. Així ella es va quedar enrabiada en quasi tothom i sense parlar-se amb ningú, llevant del seu fidel escuder, un xic pacient, noble i de bona voluntat, potser ja amb més esperances d’aconseguir el que ningú havia sabut conquerir. Tampoc va tindre eixa sort!.
Ella finalment va acabar decantant-se per algú del seu mateix sexe, amb cara de pomes agres i sense saludar-nos a cap pel carrer.
En l’ésser humà resulta curiós on pot arribar la barreja de l’ego, la baixa autoestima, el desig de complaure a l’altre, els zels, l’orgull, el desig de ser adulat,... sentiments que amb aquesta estranya combinació sempre acaben malament, potser fruit de la superficialitat de les nostres relacions.

NO ESTEM SOLS

Sovint m’he sentit soles, fora de lloc en un món en el que no acabe d’encaixar, perquè hi ha coses que no m’agraden o fan que no em senta bé. També m’he sentit buit, sense ganes de fer res, deixant-me arrossegar per aquest riu que no porta a cap lloc i en el que també he trobat gent que, en compte de tirar-te una mà per a portar-te cap a la vora, encara t’espenta més endins. Però m’alce cada dia amb ganes de fer coses, pensant que puc tindre un potencial desaprofitat, que podria donar més de mi, però el món no fa més que frenar-me, posar obstacles.
Crec que es podrien fer moltes coses per tractar de millorar-lo, per molt condemnat que pensen alguns, dient que aquesta vida és una cosa transitòria, o creient que viure-la consisteix en passar-ho el millor possible, de festa en festa, amb comoditats i tancant els ulls davant els problemes dels altres. Però ara que encara estem vius, crec que hem d’aprendre molt a estimar i fer coses pels altres, deixant de banda les nostres diferències, els nostres propis interessos, preocupant-nos pel benestar comú.
Alguns diuen que sóc massa idealista, que així sempre aniré entropessant, estaré soles i acabaré per no fer res. De vegades pense que tenen raó i he arribat a pensar que és un castic no ser un mortal més que es conforme cada dia en anar a treballar, tindre una casa, un cotxe, parella, fills i passar una estona amb els amics veient un partit de futbol amb una cervesa. Però sembla que no sóc un cas aïllat. He trobat gent que ha viscut o està vivint la mateixa situació que jo i ens hem ajuntat.
Fruit de les nostres inquietuds, carències, necessitats, passions, capacitats, interessos i desitjos de millorar..., fa temps que hem començat a reunir-nos cada setmana. El propòsit està clar, i malgrat que encara estem una mica perduts, junts estem posant una part de nosaltres, buscant cobrir expectatives, motivar-nos, recolzar-nos per a fer canvis en el nostre entorn, que volem que comencen amb una nova forma de relació, en condicions d’igualtat, fent allò que ens agrada, aportant el millor de nosaltres, polint-nos com a persones i sobre tot, coneixent gent i tractant de fer una xarxa de relacions humanes, cara a cara, de persona a persona. T’apuntes?

http://noestemsoles.blogspot.com

LA VEU DE L’EXPERIÈNCIA

Fa ja molts anys, acabant de deixar enrere l’adolescència, em vaig posar a treballar en una fàbrica del metall. Allí hi havia gent treballant des de feia molts anys, fins i tot, alguns des d’abans d’entrar en l’adolescència. Així tots tenien les seues rutines i hàbits de treball forjats al llarg dels anys. La majoria d’ells vivien cremats ja per l’esforç físic, amb l’esquena dolorida i pel tracte rebut i la poca vida que gaudien, perquè entravem de nit i sortíem de nit. Tots fèiem jornades d’onze hores i també treballàvem el dissabte de matí.
Com jo era nou, no coneixia cap procediment de treball i vaig començar a fer algunes coses segons em semblava, perquè per al patró, el que ensenya no produeix, així que no calia invertir ensenyant a les noves incorporacions; ells ja s’agafarien a la marxa de treball. En algun cas, la meua manera de procedir va resultar més àgil i efectiva i algun company em va cridar l’atenció, dient-me que no devia treballar així i calia que em relaxara una mica. Curiós!.
Van passar els anys i vaig començar a estar tan cremat com la majoria d’ells amb les inacabables jornades de treball, amb el tracte que ens donava l’encarregat o el patró, per a qui semblàvem ser animals de càrrega. Va començar a formar-se cert caràcter agressiu, malgrat que tot fora de boca. Volia viure, reivindicar drets, queixar-me pel tracte rebut. Sembla que anava mossegant per tot arreu. Llavors va entrar a treballar un adolescent a qui jo ja li treia bastants anys. Potser veient el meu caràcter, aquest un dia em va dir: “s’aconsegueix més llepant que mossegant”. No volia dir que cal anar de “llepa-culs” o pilota pel món, sinó que una llengua afable aconsegueix més que la llengua afilada. Era tota una lliçó d’algu prou més jove que jo.
Sovint relacionem l’edat amb la maduresa, i també són les experiències viscudes les que igualment poden determinar la maduresa d’una persona. Així, a més edat i més experiències, podem deduir que hi ha més maduresa. Llavors sembla que a tothom li desagrada que algú més jove mane sobre ell o li diga com ha de fer les coses o demostre saviesa, perquè se suposa que l’adult té sempre la millor perspectiva.
Però, què són les experiències sinó viure determinades circumstancies personals molt concretes?. Sabem que una mateixa circumstància pot ser vista de manera diferent per persones diferents, depenent de la cultura, l’educació, les relacions personals, l’optimisme o el negativisme, o l’estat de salut emocional d’eixa persona, o fins i tot la influencia del pensament d’altres.
També es diu que la ment jove està més oberta, és més plàstica i modelable. Per contra, la ment adulta va tancant-se més cada vegada i refermant-se així amb les seues pròpies conviccions, en base a les seues pròpies experiències, educació i influencies rebudes en les seues relacions amb altres persones al llarg de tota la seua vida. Llavors hem de saber veure que l’opinió de cadascú sempre està dotada de gran relativitat, és a dir, mai és absolutament certa. I si bona part del que ens hagueren transmès haguera segut una gran mentida adornada amb interessos o tradicions i petites pinzellades de veritat?.
Per tant, de vegades no cal subestimar tant la gent jove, perquè sempre ens poden donar grans lliçons i no han segut tant manipulades. Realment la maduresa consisteix en saber veure els errors i saber-nos adaptar a l’entorn, assumint de manera responsable les conseqüències dels nostres actes i decisions. Així potser cal saber diferenciar la maduresa de les experiències i la saviesa, i combinar-les amb les perspectives de la ment adulta i la ment jove, perquè només podem abastar el coneixement amb amplitud de mira.

Subscriure's a: Missatges (Atom)