FILOSOFIES D'UN IGNORANT: de gener 2010

SUÏCIDI

Fa poc em van dir que un jove més s’havia llevat la vida en la nostra ciutat, i malgrat que no és la primera vegada que açò succeeix, sembla que són els ponts, que tant abunden i que també ens caracteritzen, l’opció preferida per acabar amb el fàstic que de vegades ens envolta en aquest món. Quan es tracta d’una persona jove, ens pot cridar més l’atenció, donat que ells estan oberts a més possibilitats al tindre tota una vida per davant i comptar també amb més recursos que potser abans no hi havia, però sembla que açò no sempre és suficient. També resulta curiós que tampoc es parle massa del tema i potser són fets que sempre queden en l’ombra, així com de la mateixa manera la possibilitat de buscar una solució.

Potser cal preguntar-se perquè una persona pot arribar a eixe extrem. La resposta pot trobar-se en el fet que la desbordaren problemes com un fracàs amorós o en els estudis, sentiment de soledat, dolor, fàstic, desesperació, incomprensió...

Em costa de creure que ningú se n’haja donat compte abans que una persona tenia uns problemes que arribaven a ofegar-lo tant, fins al punt de desitjar llevar-se la vida, i que pogueren haver tractat de donar-li el suport que necessitava. És clar, que en situacions així, pense que manca molt una bona comunicació en tots els entorns. Ara he de confessar que en alguna ocasió de la meua vida, també han passat pel meu cap idees de llevar-me del mig, sentint-me completament soles, buit, decebut, però puc dir que sempre es pot superar; que a pesar que la vida sovint és molt dura, sempre hi ha alguna cosa que val la pena i el món està ple de noves possibilitats, inclús situacions molt millors que els majors dels nostres problemes i per les que mereix la pena viure fins la data de caducitat del nostre cos.

És necessari dir que cal no deixar-se arrossegar pel fàstic ni la desesperació, que potser un dia creguem haver arribat al fons de la situació més obscura, però tard o prompte eixirà la llum i aquesta brillarà amb gran intensitat. Potser cal afegir que davant un obstacle que percebem ens desborda, el millor és no tancar-se, mantenir la calma i buscar suport en qualsevol amic, familiar o professional que ens recolze fins que passe la tempesta.

MANUAL DE SEXE

Sembla que la medicina cada vegada està més avançada. Ara fins i tot és possible canviar de sexe. Igualment s’han creat medicaments que prolonguen l’erecció i altres que retarden l’ejaculació, però també hi ha molts avanços en la cirurgia estètica i de reconstrucció: així, és possible canviar el rostre d’una persona, donar-li major volum als llavis o als seus pits, fins i tot implantar-li monyo, també es pot llevar el greix del cos definint millor els seus contorns, fins arribar a una perfecció modèlica a cop de bisturí, és clar que tot invertint un bon grapat de diners. També ha evolucionat la tecnologia reproductiva que permet tindre fills a moltes parelles amb dificultats per a la concepció, fins i tot, corregir algunes porcions del genoma humà per a lliurar de certes malalties hereditàries al futur nen.

Sembla que hi ha grans interessos al voltant de l’aparença física i la sexualitat: tothom vol gaudir d’un cos atractiu i d’un sexe molt plaent i durador. I també tothom vol als nens. És el vigor de la joventut que mai volem perdre, però els anys passen i amb el temps, el cos envelleix, minven així les seues funcions vitals: arriba la senilitat que ningú desitja, que tots defugen. Amb ella sorgeixen alguns problemes i malalties com l'alzheimer, en les que no hi ha tanta inversió o interès com puga haver en les situacions abans esmentades. Així potser arribarà el dia que tindrem uns cossos vells, però ben conservats i ben bonics, amb una potència i vigor sexual intactes, malgrat que no ho sabrem valorar ni fer servir perquè malalties degeneratives com l’alzheimer encara ens deixaran el cervell fet pols.

AJUDA MÚTUA

Fa uns dies vaig quedar per a prendre café amb unes amigues de la meua dona. Una d’elles treballava de dependenta en una llibreria de la nostra ciutat. Altra era perruquera i elles dos van començar a parlar sobre si havien notat la crisi en els seus respectius oficis. La perruquera va dir que la gent allargava una mica més el tall dels cabells o el tint, però continuava tenint les mateixes clientes i més o menys el negoci es mantenia bé. Afegia que la gent necessita sentir-se bé i cuidar la pròpia imatge personal, ens ajuda, i més davant la situació actual.

D’altra banda, la llibrera va dir que ells continuaven obrint de dilluns a diumenge i tampoc havien notat massa la crisi, malgrat que potser calia esperar-se per a tancar l’exercici anual i verificar-ho. Després va continuar dient que esperava que “la cosa” s’arreglara al llarg d’aquest l’any nou, però per a lo qual, calia alliberar-nos de la por i ajudar-nos entre tots, perquè si davant un futur incert, la gent no compra, no va al bar, a comprar el periòdic, roba o unes sabates, etc. encara s’estén més i s’agreuja la crisi. Deia que malgrat que fora un poc cadascú, devíem moure els diners i així, entre tots, anar ajudant-nos per a sortir de la crisi, però és clar: els consumidors devíem véncer la por i els empresaris, que tenen major poder sobre l’economia i els llocs de treball, també.

Finalment, un altra de les amigues, que aquesta era una modesta funcionaria i que sense dubte era de les que menys havia notat la crisi, va dir el mateix que jo crec: que potser ens havíem acostumat a viure molt per damunt de les nostres possibilitats amb els crèdits fàcils, el consumisme desmesurat i les hipoteques desorbitades, per a la gent que al cap i a la fi no deixem de ser treballadors. Quan tot açò s’ha desbordat, ha vingut el caos: ens ha arrossegat la crisi i com som els que estem més avall de la cadena jeràrquica, som també els que més patim les seues conseqüències. Així hem d’assumir el nostre lloc en aquesta societat i no voler aparentar el que en realitat no som, gastant així el necessari, el que ens puga permetre la butxaca i no anar estirant més i més de targeta de crèdit i préstecs desmesurats per a una economia obrera, però que al cap i a la fi, és la rotació d’aquesta petita economia dels treballadors, que deu ser real, no fictícia, la que més va fent rodar els diners del mercat, perquè tota unida representa l’economia global d’un país que entre quatre adinerats no seran capaços de moure (aquestes últimes 49 paraules m’han sorgit de manera espontània mentre escrivia, però les deixe ací per si contenen algun missatge de trellat).

TEMPS DE CANVI

Quedant ja enrere un any que certament ha deixat prou regust amarg a causa de la crisi, comencem un nou any. A sovint les persones fan propòsits de canvi davant un nou any com una manera de marcar el començament d’una nova etapa en les seues vides i també amb l’esperança que el nou any siga sempre millor que l’anterior.

Potser és el moment que cadascú faça eixos bons propòsits per a la seua vida, però que en certa mida també revertisca en altres persones, que segur farà millor el nostre entorn i així igualment també revertirà altra vegada en nosaltres mateixos.

Com tot canvi, malgrat que supose esforç, si alguna cosa hem aprés de tot allò que queda enrere, per a superar-ho hem de saber adaptar-nos i obrir-nos a noves possibilitats i fer que tot allò que pel moment només són “bons propòsits”, realment arriben a convertir-se en fets.

Així, cadascú en la mida de les seues capacitats i possibilitats, podem fer-nos el propòsit de vèncer totes les nostres pors i mirar el futur amb optimisme; podem millorar la nostra imatge amb un bon somriure; podem dedicar-li més temps a oferir-los una bona educació integral als fills i també a dedicar-los més temps de joc amb ells; podem tractar de millorar les nostres relacions amb els veïns, els companys de feina, els coneguts o fins i tot, la gent del carrer; podríem ser una mica més honrats, més conformistes, més justos, més comprensius, tolerants i solidaris; igualment podríem ser menys avariciosos, menys egocèntrics, menys consumistes; també podríem dedicar una mica més de temps a relaxar-nos i anar menys estressats organitzant bé el nostre temps i les nostres rutines diàries; podríem esforçar-nos en ser més responsables al volant del cotxe i conduir amb calma; podríem denunciar tota mena d’abús que trobem, només per a fer-los saber als seus autors que deuen canviar la manera d’actuar; podríem ser més respectuosos amb les persones majors i oferir-los calor en una vida que poc a poc es gela; podríem portar il·lusió, humor i alegria a la gent que ho necessita; podríem fer millor el nostre treball, acceptant el nostre lloc, tasques i responsabilitats; podríem cuidar el nostre medi ambient depositant la brossa on cal, utilitzant el cotxe només el vertaderament necessari i també consumint només el que és necessari; podríem servir-nos la ració justa en el plat per que no es tire el menjar o no engreixar; podríem ser menys grunyidors o agressius i més pacifistes o conciliadors; podríem ser guia de les persones que caminen perdudes...

Però sobre tot, també podríem difondre almenys part d’aquest missatge, no sols en paraules, sinó igualment amb fets. I després de tot, segur que també ens quedarà temps per a treballar i a més que ho farem millor, també puc garantir que serem més feliços en tots els àmbits de la nostra vida i canviarem el món.