FILOSOFIES D'UN IGNORANT: de març 2010

VENEDORS DE VASELINA

Fa una setmana la meua parella va assistir a una reunió en la comunitat de veïns del garatge que entre altres coses, tristament van heretar ella i les seues germanes i germà. El fet d’anar a una reunió de veïns, ja sol anunciar que hi haurà pèrdua de temps, manca d’assistència i algunes desavinences. En aquest cas, en la comunitat es volia fer una reforma en l’ascensor de la casa que baixaria una mica el sostre en un tros del garatge per a donar-lo al portal d’entrada a la finca. Res que no afectara al conjunt general del garatge ni a la plaça d’aparcament d’un veí que no parava d’oposar-se acaloradament. Després d’enterbolir, allargar i desviar la reunió o centrar l’atenció en aquest personatge, que va portar la tensió necessària per que la reunió de la comunitat poguera considerar-se com a tal, perquè sembla que si no succeeix açò en una reunió de veïns, aquesta no és més que una simple trobada en el portal, tots alhora, com si la resta de veïns hagueren conspirat prèviament contra aquest altre propietari, li van demanar quins eren els arguments de la seua oposició.
Finalment es va veure acorralat i desprotegit perquè no va dir res que poguera argumentar en contra de la reforma, a més que era a qui menys afectava i tampoc li suposava cap gasto. Després de trenta anys, aquesta modificació es va aprovar i dins de més o menys temps l’ascensor baixarà fins l’entrada i la gent major no necessitarà pujar els deu escalons que hi ha fins la porta de l’ascensor.
Sovint en la vida trobem dificultats en diferents situacions com puguen ser malalties, accidents, manca de feina, desenganys amorosos, mort d’amics o familiars... Certament tots anhelem felicitat i que les coses ens vagen bé lliurant-nos de les desgràcies o els problemes, fins i tot m’atreveix a pensar que la gent envejosa, mentidera, malhumorada o grunyidora també vol ser feliç, però crec que no saben veure que eixes actituds són oposades al camí de la felicitat.
No acabe d’entendre perquè hi ha gent que viu per a donar pel c... Què trauen o atrauen amb això?. Potser que la resta valorem la tranquil·litat, la pau i l’harmonia que hi ha quan, a banda de les nostres pròpies dificultats, ens lliurem de les que altres s’encaboten en ocasionar-nos perquè si, sense cap altre motiu. És trist pensar que potser hi ha gent que no sap ser feliç i inverteix tots els seus esforços en fer que la gent del seu voltant tampoc siga feliç. “Viu i deixa viure!”, solia dir la meua àvia. Sense dubte aquestes persones són dignes de llàstima i potser els demés deuríem conèixer-les una mica millor per oferir-los el que manca en les seues vides, però no és gens fàcil ni atractiu. Certament tenim molta feina que fer encara per a canviar el món del nostre voltant, però és més còmode esperar que siga l’altre qui arranque primer o canvie. I així, esperant, acaba de passar la vida sense que cadascú haja aportat el seu gra per a millorar el nostre entorn.

PIXANT DE DALT D'UN PONT

Estic fent-me major. Me n'adone perquè comencen a sortir-me canes, perquè vaig a casar-me i vull tindre fills, perquè tinc una casa i busque estabilitat, perquè em faig més sedentari i perquè cada vegada em sent més diferent de les noves generacions.
Quan era més jove, jo deia que no volia casar-me ni tindre al meu nom res que poguera privar-me de la llibertat; tampoc volia tancar-me en un sol pensament i menys encara pensava en tindre fills. Sent més jove encara, volia ser veterinari, perquè m'entenia millor amb els animals que amb les persones. Un poc abans, amb els meus companys em dedicava a córrer pels bancals, fent cabanyes i "tira xines" o ficant-nos enmig d'un camp de panís o tomaques per a menjar-ne desafiant el “masero”.
Ara tot ha canviat, com la moda, que potser va i torna, però amb els joves em sembla més diferent. Fa uns dies van celebrar les anomenades "paelles", en les que pareix que els estudiants s'ho passen molt bé. Per desgracia no m'han convidat mai a una festa com aquestes, perquè a més que ja no conec massa universitaris, possiblement també em sentiria molt fora de lloc i perquè per a mi la diversió és una cosa molt diferent a emborratxar-me fins vomitar o perdre el coneixement o pixar des de dalt d'un dels nombrosos ponts de la nostra ciutat, com puga ser el del Viaducte.
Aquell dia, de camí a una reunió quasi a les huit de la nit, hi havia uns joves d’una vintena d’anys amb els pantalons a mig cul i ensenyant els calçotets, com és ara aquesta curiosa o graciosa moda, que estaven aturats enmig del pont. Em va resultar un fet cridaner que amb aquella “frescoreta”, característica de les nostres terres i el present hivern, hi haguera un grup de joves rient i cridant, aturats i recolzats sobre la barana del pont mirant cap avall. Finalment me’n vaig adonar del que estaven fent. “Caliu” calent en mà, sembla que tots alhora van decidir airejar-se’l aprofitant les corrents del barranc i ja que estaven, fer un assortidor a cinc xorros. Potser hi ha homes que utilitzen la viagra per a “sentir el poder”, però a aquells a qui se’ls planta a tota hora més del compte, sembla que com no poden fer altra cosa millor, necessiten refrescar-se-la de tant en tant, amb una ostentació de virilitat, valentia, desafiament i menyspreu per esta societat i les seues normes de moral i conducta. Tota una carrera!.
No voldria ser jo qui passejara pel parc, o estigués magrejant la novia en un banc baix de l’anomenat pont, i desproveït de paraigües, rebre aquella pluja “d’alcohol destil·lat”, però certament era per agafar una navalla d’eixes com les que llueixen els contrabandistes, i amb una afilada ganivetada... eradicar el problema i tota mostra de virilitat tallant-ne cinc d’un cop.
Poc després em vaig trobar a un altre “universitari” de costat a costat de la vorera, acaronant parets i retrovisors dels cotxes, per no haver d’anar a quatre potes i fer evident la seua involució.
On anem a parar!.
Si seguim aquesta tendència de les noves generacions, no vull ni imaginar-me la classe de món que tindrem dins d’uns anys, però puc imaginar-me grans doctors amb els pantalons mig foradats i pels genolls, parlant com vertaders analfabets, mentre escupen, se la rasquen, roten o es burlen i desafien a tothom sense cap vergonya, que per si fora poc, estarà aprovat i ben vist.

CARTA A L'ALCALDE

Treballe amb drogodependents i malgrat que sovint és dur i frustrant, em sent a gust amb el que faig i també intente fer-ho millor cada dia, però admet que és un món del que no sempre és fàcil sortir, trobar el recolzament necessari o fins i tot, posar-li ganes per a renovar tota una vida de trampes i maldecaps.

Curiosament, un d'aquests pacients em va demanar si podia escriure-li una carta per a l'alcalde, però admet que em fa por en les seues mans; no sé l'ús que li podria donar o les possibles repercussions que aquest fet podria tindre, així que he decidit escriure-la, no sols per a l'alcalde, sinó també per aquest pacient.

“Fa temps que estic en l'atur i malgrat que puga tindre altres problemes personals a més de la manca de feina, com molta altra gent intente subsistir en aquest temps de crisi, és per això que m'agafe a qualsevol cosa amb l'esperança que tot vaja millor.

Sovint pense que els polítics parlen per parlar i guanyar vots, i ara, després d'uns mesos en els que un dia vam coincidir en una visita i li vaig exposar el meu problema, recorde que va dir que miraria de fer alguna cosa per mi. Fins i tot podria ensenyar-li una foto que va sortir al periòdic en la que nosaltres dos ens donàvem la mà.

Sé que és una persona amb moltes responsabilitats, que s'enfronta a una actual situació massa difícil per a tothom i que tampoc troba recolzament o una guia en el seu camí, però m'agradaria creure que hi ha alguna esperança; que eixa gent a la que en el seu dia alguns li van donar el seu vot, no ho van fer per a donar-vos quatre anys de seguretat econòmica i laboral o més, sinó també confiant que realment esteu per a millorar la situació d'aquesta magolada societat.

Sé que açò requeriria un gran esforç per la meua part, ja que hauria de donar la cara per vosté en la feina que em poguera trobar. Malgrat que podria excusar-me com molta altra gent que ostenta càrrecs com el seu i dir que tots som humans i errem, m'agradaria fer-li una valuosa promesa i és que pense complir com el que més, i si cal, malgrat que són paraules majors, com les que puguen emprar els polítics, donar la cara per vosté, canviar completament la meua vida i els meus hàbits i treballar com mai.

Podria afegir que tinc una dona i un fill i així fer llàstima per apel·lar a la seua consciència, però açò no ha de ser la força que vosté necessita, sinó el que m'ha de donar forces a mi per a no fer més tonteries, assentar el cap i donar-li a la meua família una vida millor que la que té. Potser jo necessite confiar més en eixa gent que està per ajudar-me, però també he de donar-me un vot de confiança a mi mateix, fer un bon esforç i no abaixar mai la guàrdia.

Així, en aquests temps tan difícils, esperant tinga en consideració les necessitats de les persones, per damunt de les bones paraules i intencions, obres o filmacions cinematogràfiques,

Li saluda atentament,

Un drogodependent”.

LA GUERRA CIVIL QUE VE

Tinc un company que com molta altra gent, està en l’atur i encara li queda per davant tot un any més durant el que poder cobrar la seua prestació. Però ara ja no cobra el mateix que al principi i ha de fer front al mateix lloguer del pis on viu i al préstec del cotxe que el seu dia, quan tot anava bé, va haver de comprar per anar a treballar fora de la nostra ciutat. Ara no pot pagar eixes dos coses i menjar al mateix temps. Ha decidit vendre el cotxe i buscar un altre pis, però com no té una nòmina, té dificultats per a llogar un pis més barat.

Vendre el cotxe en aquests temps de crisi, tampoc és fàcil. Però té sort perquè no té una família que arrossegar i mantindre. Així podria compartir el pis amb un desconegut, que podria ser una bona o una mala persona; amb el qual podria portar-se bé o mal, però en qualsevol dels casos, segur que perdria la seua intimitat o li dificultaria crear la seua pròpia família.

La cosa està malament, però ell és una persona desapegada, lluitadora, amb idees pròpies i per si fora poc, amb inquietuds espirituals; açò vol dir que creu en la necessitat d’un canvi, un canvi gran, però al dir açò tothom pensa que està “penjat”.

Últimament comença a estar cremat de la vida, de la gent i la seua indiferència. Veu poca perspectiva de futur i no creu que la cosa puga millorar en el proper any. Diu que el món està per a pegar-li foc; que aquest sistema que tenim muntat, està fallant i és inestable, perquè no funciona bé.

Intenta promoure un canvi en el seu voltant, però no troba suport de la gent: tot son prejudicis, dificultats, més indiferència. La gent té molts murs al seu voltant i potser només la maquinaria de combat els pot derrocar. Diu que tothom està latent, esperant que algú l’arranque per armar-la; que estem a les portes d’una guerra; que la nostra situació és semblant a la que hi havia en altres països quan van esclatar les dos guerres mundials.

Nosaltres podem continuar dient que efectivament ell està boig, que la cosa no està tan malament i no fer-li cas, continuant així amb les nostres rutines i mirant on seure el nostre cul; o pel contrari, donar-li, encara que siga, una petita part de raó i veure que realment eixe petit o gran canvi és necessari.

Està clar que no podem quedar indiferents: Què vas a fer: seure en una confortable cadira, armar-la o participar pacíficament en eixe canvi?.

PER L’AMOR DE DÉU

Un company em va demanar que escriguera alguna cosa bonica, així que deixant de banda la poesia, un dels sentiments més bonics que he tingut la sort i el privilegi d'experimentar és l’amor. Malgrat que és un terme a sovint molt idealitzat i abstracte, potser cal diferenciar alguns tipus d’amor: el més conegut i desitjat per tothom és estimar i sentir-se estimat per la parella, passant per la passió, la tendresa, el respecte mutu; però cal afegir que també el solem confondre amb la dependència de viure amb altra persona, fins i tot ens sembla en la seua màxima expressió quan l’enamorat li diu a la seua estimada: "no puc viure sense tu".

També es parla d’amor propi com l’estima que cadascú es té a si mateix i l’afany de millorar les pròpies actuacions; però tristament algunes persones no són capaços ni d’estimar-se a elles mateixa, i en altres, una sobreestima també sol alimentar l’orgull i pot arribar a convertir-se en arrogància i fer que menyspreem als altres.
Però el tipus d’amor que més difícil d’experimentar com éssers humans ens resulta és l’amor al proïsme1. Entenem la capacitat d’estimar a tots aquells que ens envolten o amb qui ens relacionem de manera que se senten bé, se senten a gust i ben atesos, senten que són importants per algú més, tal com a nosaltres ens agradaria que ens tractaren. Aquest és el verdader amor en tot el seu màxim esplendor; és l’amor que té mèrits, perquè quin mèrit tenim si estimem a qui ens estima, o si fem el bé a qui ens fa el bé o si prestem a aquells de qui esperem rebre?.
Sense dubte ens resulta molt difícil tractar bé a aquells que no s'han portat bé amb nosaltres, però la vida és massa curta per a viure-la en pleits, baralles i divisions. Potser cal que siga aquesta la nostra aspiració, perquè si cadascú ho practicara una mica més, segur que ens sentiríem millor amb nosaltres mateix, amb el món i la vida i també amb Déu, que és la font d’aquest Amor.
Així que per molt que vullguem parlar de coses boniques com amor, alegria, sort, fortuna o felicitat, a mi no deixa de fer-me veure lo trist que és saber que en el món, i fins i tot en la nostra pròpia ciutat, hi ha gent que no coneix eixe amor misericordiós, desinteressat, lliure, pacient, servicial o sense enveges ni prejudicis. Potser cal deixar de mirar-nos el melic veure que hi ha gent que està abandonada, perduda, soles...
Certament a mi m’agradaria fer alguna cosa més que ajudara a canviar una mica el nostre entorn. I a tu?.

EL EXTRATERRESTRE

Quan jo era petit, va ser molt coneguda la pel·lícula d’un ser d’aparença no massa atractiva i vingut d’altre planeta, que estirant un dels seus llargs dits amb la punta encesa d’un color vermell brillant, deia amb la seua veu espatarrada allò de “SED BUENOS”. Sense dubte, era un gran missatge per a la ment infantil, que per aquell temps es limitava a fer cas als pares, no fer “trastades” i no barallar-se amb el germà o amb els companys de l’escola.

A mida que passen els anys, allò de ser bons ens resulta més complicat, potser pel tipus de relacions i responsabilitats que comporta la vida adulta o els hàbits que anem adquirint per les nostres pròpies experiències o influències de l’entorn i les circumstàncies.

És possible que no ens barallem com nens pegant-nos mossos o bufetades i així ens creguem que hem madurat, no obstant, encara es registren comportaments infantils que els nostres adversaris de baralla, ara amb caràcter psicològic, no tardaran gaire en tirar-nos a la cara, o fins i tot, arribar a una violència més desmesurada. Si quan érem petits amb una mirada seriosa, un calbot o unes paraules raonadores en teníem prou per a canviar d’actitud, quan som adults es necessita molt més, perquè també ha crescut en nosaltres la llavor de l’orgull i les nostres pròpies conviccions. Així tenim diferències de pensar, millor afinitat amb unes persones, clar rebuig amb altres, enveges, odis, jutgem els demés segons les nostres pròpies maneres de pensar, que sempre creem que són les més encertades... Hem perdut la plasticitat de la ment infantil.

Però, què és ser bo?. Potser una actitud massa idealitzada, que no obstant ha de ser la meta d’una persona que ha de madurar en la seua relació amb si mateix i amb els demés. Perquè hem de madurar?. Per a no patir tant en aquest món. Què comporta eixe “SER BO”, eixa maduresa?. Ser humil i senzill, no ambiciós ni arrogant; ser conformista, no envejós ni avariciós; perdonar, no venjar; ser solidari, no cobdiciós; ser comprensiu, no intolerant; ser pacífic, no bel·licós; ser lliure, no dependent; amar, no odiar; creure, tindre esperança, no desesperar-se ni deprimir-se; recolzar i ajudar, no desentendre’s...

Hem de reconéixer, que el bon camí, és el millor per a nosaltres i per als demés, a més que també és el que menys ens fa patir. Si no és aquest el nostre camí, no ens queixem i resignem-nos en el nostre patiment que tard o prompte, portarà a l’autodestrucció, però encara estem a temps de canviar de direcció.