ACCIÓ DE GRÀCIES

Després de tant de temps mantenint-me costant en la meua afició a l’escriptura i dedicant-li unes hores per a complir amb el meu compromís setmanal mantingut amb aquest periòdic, he de donar-li les gràcies al seu director, redactors, editors... per haver fet possible difondre algunes de les meues opinions i també perquè m’han permés donar-me ànim i motivacions per a continuar escrivint.
També he d’agrair als lectors que he anat tenint pel fet d’haver dedicat uns minuts del seu temps per a llegir part del que jo pense, donat que ells són la meua font d’inspiració i dedicació, i és a ells a qui sempre he volgut dirigir-me, esperant que el que escric ens haja permés a tothom reflexionar una mica sobre la vida i la classe de món que tenim, només amb la intenció de tractar de fer millor el nostre entorn.
Per la meua part, també he de donar-li gràcies a Déu per la seua direcció i suport, perquè m’ha donat els recursos, l’interés per l’escriptura i un despertador que quasi tots els dies em fa alçar-me a les sis i mitja del matí per a orar, llegir i escriure, a més de moltes de les paraules necessàries per fer tot açò possible.
Igualment he de demanar perdó, perquè potser en alguna ocasió també he quedat emborratxat pel propi llenguatge i després d’haver deixat l’agradable “calentoreta” del llit a aquestes hores del matí, potser haja dit alguna paraula o cosa que no deuria, però que al cap i a la fi, també formen part de la meua natura que igualment he d’anar polint-me.
Moltes gràcies a tots i fins la pròxima.

LEER MÁS...

EN LA TASSA DEL VÀTER

Com totes les setmanes des que tinc el costum de menjar, el dissabte vaig anar a fer la compra setmanal i de vegades em sorprén a mi mateix la quantitat de coses que poden menjar dues persones. És cert que m’agrada cuinar i tindre sempre convidats en casa, de fet la setmana passada vaig tindre convidats per a dinar durant cinc dies, però no sempre compre per als comensals, perquè diuen que on mengen dos mengen tres i on mengen tres mengen quatre. Sóc dels que planifiquen el menú de tota la setmana i en funció d’aquest menú, intentant sempre repassar abans tot el que em queda en el pastador, el congelador o la nevera, elabore una llista de compra a la que també sóc bastant fidel. Diuen que aquesta manera de procedir permet l’estalvi i certament hi ha setmanes que compre poc, però també n’hi ha d’altres en les que la cartera sol tremolar, o almenys ho fa la meua mà mentre la trac per a pagar.
El més fàcil és dir que han pujat els preus, però de vegades també comprem més del necessari, com aquesta setmana que em vaig permetre el luxe de comprar dos terrines de gelat, maduixes i nata. Del corder, la vedella, el salmó, l’emperador o el marisc, fa temps que vaig prescindir.
I ja veus per a què: després de passar hores cuinant i uns minuts menjant, el que no s’acumula en els “michelets”, va a parar a la tassa del vàter. És ara que va arribant el bon temps, quan tothom, fins i tot jo, vol perdre pes, pot ser per a no avergonyir-se en la platja o la piscina lluint uns “modelets” que a sovint fan paor.
És cert que des que m’he independitzat menge el que vull i mai tire el menjar, també perquè procure que mai en sobre. He fet algun curset de cuina i manipulació d’aliments, també done classes per aprendre a cuinar i fins i tot he arribat a superar a ma mare en la cuina. He de dir que disfrute menjant, però també a mida passen els anys i la meua vida va tenint estabilitat, com gana no me’n falta i he anat fent-me una mica més sedentari, comença a aparéixer eixe flotador anomenant corba de la felicitat.
Açò em fa reflexionar sobre eixa gent que no té per a menjar mentre altres es peguen unes bones fartades i fins i tot es permeten el luxe de deixar menjar al plat o dir “açò no m’agrada”. La meua consciència i la meua espiritualitat em mouen a voler fer alguna cosa. Cada dia li pregue a Déu que em guie, però pel moment no he trobat ninguna ONG, partit polític o església en la que creure plenament i obrar pels demés, malgrat això, col·labore en alguna en la mida en què em deixen i he de dir que no es fa tot el que es podria i a sovint es perd molt temps i recursos.
Mentre tant, nosaltres en la tassa del vàter ens peguem les nostres bones cagades.

LEER MÁS...

LES CENT MILLORS BUFETADES

Un dia estava jo veient la televisió, i em va resultar curiós veure que estaven parlant de l’existència d’un rànquing mundial en el que s'identificava a les cent persones més riques del món, entre les que curiosament hi ha tretze espanyols. Un altre dia canviant de canal mentre buscava alguna cosa interessant que veure, vaig trobar un programa en el que també ensenyaven les cases d'algunes d'aquesta élite de persones.
Per a mi, lluny de mostrar-me orgullós per la meua fortuna i èxit davant els altres, em cauria la cara de vergonya en demostrar-li al món que el meu propòsit és amuntonar una riquesa exclusivament per a mi i el meu benestar, amb la que per les meues capacitats i dedicacions, em puc considerar superior als demés i per tant, he de tindre més que els altres com una recompensa a la meua pròpia forma d’actuar.
El món està distribuït de manera que cadascú te unes capacitats o dons i no hi ha uns millor que altres, sinó que tots són necessaris. Així hi ha gent amb la capacitat de dirigir, altres amb la de divertir o distraure, altres amb la de treballar, altres amb la de curar, altres amb la de crear, també amb la de construir, invertir... i així fins a cada un de nosaltres.
La suma de tots aquests dons o habilitats és el que ens permetria viure en un món millor, en el que cadascú desenvoluparia el seu paper no per a si mateix, sinó per al funcionament comú, fent un conjunt perfecte i estable, en el que ningú és millor que l’altre; seriem com un cos en el que cada òrgan és necessari i no hi ha cap millor o més necessari que altre. De no actuar com una part del cos, sinó buscant només l’interès propi, és comportar-se com un tumor, que persegueix la seua pròpia reproducció i subsistència a costa de la totalitat del cos, fins i tot al punt de contribuir a la destrucció de l’organisme en el que habita i per tant també la seua pròpia autodestrucció.
Açò ens pot semblar una utopia que ens fa dependents els uns dels altres, però en una societat com la nostra, ja és així i en realitat depenem els uns dels altres; l’única diferència és que li donem més importància i reconeixement a unes persones que a altres, quan en realitat no hi ha escriptors sense lectors, cases sense obrers, venedors sense compradors, metges sense malalts, mecànics sense cotxes, mestres sense alumnes, futbolistes o cantants sense els seus seguidors, cadires sense la gent que necessita sentar-se... Cadascú té unes capacitats i funcions que exercir en aquest món.
Sense dubte el món seria altre si compartirem els nostres dons no per benefici propi, sinó pel de tothom. Exhibir amb orgull la pròpia fortuna és donar-li una bufetada a cada persona en qualsevol part del món que no té per a menjar, feina o casa, quan en realitat són ells qui la mereixen.
És tota una mostra de menyspreu pels altres no tractar de fer que la seua vida siga millor, més fàcil i feliç; cosa que a banda d’altruisme, també s’anomena amor. És clar que no fa falta estar entre eixes cent persones més riques del món, sinó que, al seu nivell, cadascú també pot tractar de fer que la vida dels altres siga millor, perquè una cosa també és certa: si els altres estan millor, nosaltres també estarem millor.

LEER MÁS...

ELS BENEFICIS DE LA MORT

L’altre dia vaig rebre una cridada de telèfon del banc dient-me que per ser bon client, havia segut seleccionat per a beneficiar-me d’una assegurança de vida que seria gratuïta fins a maig. És curiós que tothom resulta ser eixe bon client seleccionat!. Seguidament van començar a dir-me una “retahila” de cobertures i avantatges al contractar aquesta assegurança, conversa que seria gravada; per últim em van dir el preu, que per a ells era molt assequible i jo el podia pagar amb còmodes quotes mensuals. Després d’haver escoltat pacientment i educadament aquesta dona que estava fent la seua feina, li vaig dir que per a mi, afegir un gasto més no em venia massa bé i llavors no m’interessava. Em va tornar a repetir que era gratuït fins a maig i que només podia beneficiar-me d’aquesta oferta per telèfon i no ho podria contractar en qualssevol altre moment ni oficina bancària. Va afegir que en una setmana rebria la pòlissa en casa per a estudiar-la i decidir si rebutjar-la o confirmar la seua contractació. Mentre tant jo ja passava a ser beneficiari de les garanties d’aquesta assegurança fins al mes de maig, tant si la contractava com si no. No vaig voler deixar de ser educat i penjar-li el telèfon.

Després em va passar la cridada a un altre company que per si fora poc, em va repetir el mateix i al que també li vaig dir que no volia afegir un gasto més, però que no obstant, de tant emborratxat com estava de llegir el seu missatge, tampoc va ser capaç d’escoltar-me i va tornar a repetir que en una setmana rebria la pòlissa i així jo ja decidiria.

Abans de rebre aquests documents, sense necessitat de llegir-los, tinc clar que la meua resposta serà “NO”. Quin desperdici de paper i gastos innecessaris d’enviament!. Ja tinc massa assegurances!: que si la del cotxe, la de la casa, la de decessos, la del préstec hipotecari... Si ells es van encabotar que jo rebera aquesta pòlissa, he d’afegir que jo també tinc la virtut o el defecte de ser un cabota i dels grans. Això sí, ara veurem si és tan fàcil rebutjar-la com contractar-la i si he de donar i repetir tantes explicacions com ells em van fer per telèfon.

Després de tot, em molesta el fet que et venen una tragèdia personal com puga ser la mort teua o de la teua parella amb una recompensa mesurada en diners, com si els diners pogueren mitigar una pèrdua com aquesta, o servir-nos per a traure beneficis, fins i tot de la mort d’una persona estimada. Sembla cosa de voltors més que amor!. Jo tinc clar que ni vull el mort, ni vull beneficiar-me amb una recompensa econòmica per la seua mort. Així que viuré assaborint al màxim cada moment de la meua vida com si fora l’últim, agraint aquells moments en els que caminem junt a eixes altres persones i que fan del caminar una experiència més agradable i enriquidora. Pense que pel simple fet de nàixer estem condemnats a morir, per tant la mort és tant natural com la vida i no ens hem d’aferrar a res ni a ningú, perquè a banda que no aprofitarà per a res, donat que s’enduem al morir el mateix que portem al nàixer, no és bo viure recolzat amb el dolor que ens produeix tot allò que anomenem “tragèdies o problemes”, que curiosament deixen una empremta inesborrable en les nostres vides i mai oblidem, a diferencia de les coses bones, que prompte solen quedar en l’oblit.

LEER MÁS...