FILOSOFIES D'UN IGNORANT: de setembre 2010

LES IMPLICACIONS D'UNA TROMBOSI

El divendres a la vesprada estàvem tornant de pegar una volta amb la bicicleta i baixant de la part alta per un transitat carrer del centre, de cop ens vam adonar que es feia una cua de cotxes. Mirant davant vam veure un cotxe aturat en mig del carrer. Després de maleir pel comportament de la gent que no li importa parar el seu vehicle en mig de qualsevol lloc, sense tindre en compte que puga destorbar a altra gent, vam agafar la bicicleta i anant per la vorera, vam poder lliurar-nos del col·lapse circulatori, pensant que es feia tard si volíem anar a la propera sessió de cine. Quan passàvem per davant d'aquell cotxe i la gent a qui semblava estar parlant-los el conductor, ens vam adonar que el cotxe en realitat estava avariat. Així que ens vam detindre per veure si podíem fer alguna cosa. Un altre xicot que hi havia en la vorera va dir que després d'haver cridat a la policia, li havien dit que avisara al seu segur, que ells no podien fer altra cosa.
Era un home major que acabava d'arreplegar el cotxe del seu fill del mecànic. Ens va dir que no podia moure el vehicle. Nosaltres ens ho vam creure i li vam dir que seria necessari cridar al servei d'assegurances, però l'home no duia mòbil. Tota la gent amb qui parlava el conductor, prompte va desaparéixer i ens vam quedar només nosaltres tres amb ell.
Vaig fer ús del meu telèfon pensant que cridar a aquella línia especial podia esgotar el meu saldo del mòbil. El servei d'assegurances va dir que la grua podia tardar al voltant de quaranta minuts i va prendre el meu número de telèfon per a les properes notificacions amb la grua. Així que ens havíem d'esperar que aquesta arribara. Certament nosaltres ja no arribaríem al cine. Mentre tant, el tràfic començava a col·lapsar-se més i més pels dos sentits. Passaven conductors "pitant" i maleint nerviosos, fins i tot els autobusos van haver d'anar per damunt de la vorera perquè el carrer era molt estret. Vint minuts després va aparéixer la policia. Li vam explicar que no podíem moure el cotxe ni avant ni arrere, ni posant-li el punt mort, que estava bloquejat. Aquell municipal va necessitar passar-s'ho per les mans. Tan prompte va poder posar el cotxe en marxa, va dir una mica agitat que si que arrancava, però finalment es va adonar que efectivament el cotxe estava bloquejat.
Ell i el seu company van tractar de posar ordre dins d'aquell caos circulatori en el que hi havia gent de dreta, gent d'esquerra i també apolítics; gent creient, altra atea; gent cristiana, protestant i altra de musulmana; gent que tenia pressa i altra que només havia agafat el cotxe per anar a qualsevol lloc; gent que treballava, gent que estava en l'atur o jubilada; gent de les nostres terres i gent immigrant; també vianants que volien caminar per una vorera ara envaïda pels vehicles; i de la mateixa manera, en el parc d'enfront hi havia gent expectant a qui tot li semblava un espectacle.
Finalment va aparéixer la grua i nosaltres vam poder continuar el nostre camí cap a casa, adonant-nos que la cua ocupava tota la plaça i fins i tot un dels ponts més representatius de la nostra ciutat. Resultava increïble veure com un xicotet problema que a ningú poguera importar-li, afectava una gran multitud de la que pocs sabien el que havia succeït, però que molts maleïen. És curiós també veure tota mena de comportaments de la gent en un espai tan petit com el centre de la nostra ciutat i com siguem com siguem, el malestar d'una persona pot afectar al benestar de moltes altres.
Potser si en alguna cosa volem avançar en aquest món, certament devem aprendre a cuidar i preocupar-nos tots de tots en compte de mirar només pel nostre propi cul.

COMPOSTA I SENSE NÓVIO

Érem un grup d’adolescents en el que hi havia una xica que per a tots els xics resultava ser l’epicentre de qualsevol les activitats que es feien. Era molt oberta de caràcter i a tots ens queia massa bé, fins el punt que d’alguna manera cadascú de nosaltres volia anar més enllà d’una bona amistat i formar parella amb la xica.
Ella se sentia molt a gust en aquella posició des de la que ens tenia a tots menjant en la palma de la mà, inclús alimentava les esperances de cadascun dels xics amb lleus insinuacions o comentaris, però no es decantava mai per ningú, com si volguera assaborir al màxim la seua posició de poder. Al cap d’un temps va portar algunes amigues, qui sap si per engrandir més el grup o alimentar la seua sobirania, però curiosament va començar a emparellar-nos a uns i a altres, dient-los a les xiques alguns detalls de la vida dels xics o que si a aquesta li agradava l’altre, o concertant encontres en solitari... Mentre ella guiava totes les nostres vides, aquelles amistats adolescents rodaven massa bé; d’alguna manera tots teníem el que necessitàvem però quan algú es va adonar que tot depenia de les seues accions i va voler actuar per compte propi, l’amistat va quedar desbaratada i fins i tot va arribar a posar enemistat entre germans, acusar a alguna de les xiques de borratxa i de moral laxa, o fins i tot de quedar embarassada.
Lògicament amb el temps cada xic va anar deixant el grup i buscant una novia més assequible o que no fora parella de conveniència. Així ella es va quedar enrabiada en quasi tothom i sense parlar-se amb ningú, llevant del seu fidel escuder, un xic pacient, noble i de bona voluntat, potser ja amb més esperances d’aconseguir el que ningú havia sabut conquerir. Tampoc va tindre eixa sort!.
Ella finalment va acabar decantant-se per algú del seu mateix sexe, amb cara de pomes agres i sense saludar-nos a cap pel carrer.
En l’ésser humà resulta curiós on pot arribar la barreja de l’ego, la baixa autoestima, el desig de complaure a l’altre, els zels, l’orgull, el desig de ser adulat,... sentiments que amb aquesta estranya combinació sempre acaben malament, potser fruit de la superficialitat de les nostres relacions.

NO ESTEM SOLS

Sovint m’he sentit soles, fora de lloc en un món en el que no acabe d’encaixar, perquè hi ha coses que no m’agraden o fan que no em senta bé. També m’he sentit buit, sense ganes de fer res, deixant-me arrossegar per aquest riu que no porta a cap lloc i en el que també he trobat gent que, en compte de tirar-te una mà per a portar-te cap a la vora, encara t’espenta més endins. Però m’alce cada dia amb ganes de fer coses, pensant que puc tindre un potencial desaprofitat, que podria donar més de mi, però el món no fa més que frenar-me, posar obstacles.
Crec que es podrien fer moltes coses per tractar de millorar-lo, per molt condemnat que pensen alguns, dient que aquesta vida és una cosa transitòria, o creient que viure-la consisteix en passar-ho el millor possible, de festa en festa, amb comoditats i tancant els ulls davant els problemes dels altres. Però ara que encara estem vius, crec que hem d’aprendre molt a estimar i fer coses pels altres, deixant de banda les nostres diferències, els nostres propis interessos, preocupant-nos pel benestar comú.
Alguns diuen que sóc massa idealista, que així sempre aniré entropessant, estaré soles i acabaré per no fer res. De vegades pense que tenen raó i he arribat a pensar que és un castic no ser un mortal més que es conforme cada dia en anar a treballar, tindre una casa, un cotxe, parella, fills i passar una estona amb els amics veient un partit de futbol amb una cervesa. Però sembla que no sóc un cas aïllat. He trobat gent que ha viscut o està vivint la mateixa situació que jo i ens hem ajuntat.
Fruit de les nostres inquietuds, carències, necessitats, passions, capacitats, interessos i desitjos de millorar..., fa temps que hem començat a reunir-nos cada setmana. El propòsit està clar, i malgrat que encara estem una mica perduts, junts estem posant una part de nosaltres, buscant cobrir expectatives, motivar-nos, recolzar-nos per a fer canvis en el nostre entorn, que volem que comencen amb una nova forma de relació, en condicions d’igualtat, fent allò que ens agrada, aportant el millor de nosaltres, polint-nos com a persones i sobre tot, coneixent gent i tractant de fer una xarxa de relacions humanes, cara a cara, de persona a persona. T’apuntes?

http://noestemsoles.blogspot.com

LA VEU DE L’EXPERIÈNCIA

Fa ja molts anys, acabant de deixar enrere l’adolescència, em vaig posar a treballar en una fàbrica del metall. Allí hi havia gent treballant des de feia molts anys, fins i tot, alguns des d’abans d’entrar en l’adolescència. Així tots tenien les seues rutines i hàbits de treball forjats al llarg dels anys. La majoria d’ells vivien cremats ja per l’esforç físic, amb l’esquena dolorida i pel tracte rebut i la poca vida que gaudien, perquè entravem de nit i sortíem de nit. Tots fèiem jornades d’onze hores i també treballàvem el dissabte de matí.
Com jo era nou, no coneixia cap procediment de treball i vaig començar a fer algunes coses segons em semblava, perquè per al patró, el que ensenya no produeix, així que no calia invertir ensenyant a les noves incorporacions; ells ja s’agafarien a la marxa de treball. En algun cas, la meua manera de procedir va resultar més àgil i efectiva i algun company em va cridar l’atenció, dient-me que no devia treballar així i calia que em relaxara una mica. Curiós!.
Van passar els anys i vaig començar a estar tan cremat com la majoria d’ells amb les inacabables jornades de treball, amb el tracte que ens donava l’encarregat o el patró, per a qui semblàvem ser animals de càrrega. Va començar a formar-se cert caràcter agressiu, malgrat que tot fora de boca. Volia viure, reivindicar drets, queixar-me pel tracte rebut. Sembla que anava mossegant per tot arreu. Llavors va entrar a treballar un adolescent a qui jo ja li treia bastants anys. Potser veient el meu caràcter, aquest un dia em va dir: “s’aconsegueix més llepant que mossegant”. No volia dir que cal anar de “llepa-culs” o pilota pel món, sinó que una llengua afable aconsegueix més que la llengua afilada. Era tota una lliçó d’algu prou més jove que jo.
Sovint relacionem l’edat amb la maduresa, i també són les experiències viscudes les que igualment poden determinar la maduresa d’una persona. Així, a més edat i més experiències, podem deduir que hi ha més maduresa. Llavors sembla que a tothom li desagrada que algú més jove mane sobre ell o li diga com ha de fer les coses o demostre saviesa, perquè se suposa que l’adult té sempre la millor perspectiva.
Però, què són les experiències sinó viure determinades circumstancies personals molt concretes?. Sabem que una mateixa circumstància pot ser vista de manera diferent per persones diferents, depenent de la cultura, l’educació, les relacions personals, l’optimisme o el negativisme, o l’estat de salut emocional d’eixa persona, o fins i tot la influencia del pensament d’altres.
També es diu que la ment jove està més oberta, és més plàstica i modelable. Per contra, la ment adulta va tancant-se més cada vegada i refermant-se així amb les seues pròpies conviccions, en base a les seues pròpies experiències, educació i influencies rebudes en les seues relacions amb altres persones al llarg de tota la seua vida. Llavors hem de saber veure que l’opinió de cadascú sempre està dotada de gran relativitat, és a dir, mai és absolutament certa. I si bona part del que ens hagueren transmès haguera segut una gran mentida adornada amb interessos o tradicions i petites pinzellades de veritat?.
Per tant, de vegades no cal subestimar tant la gent jove, perquè sempre ens poden donar grans lliçons i no han segut tant manipulades. Realment la maduresa consisteix en saber veure els errors i saber-nos adaptar a l’entorn, assumint de manera responsable les conseqüències dels nostres actes i decisions. Així potser cal saber diferenciar la maduresa de les experiències i la saviesa, i combinar-les amb les perspectives de la ment adulta i la ment jove, perquè només podem abastar el coneixement amb amplitud de mira.