FILOSOFIES D'UN IGNORANT: de gener 2011

MENTIRA O VERITAT

Es diu que "les veritats a la cara ofenen" o que "per dir les veritats es perden les amistats". D'alguna manera açò bé pot indicar que no estem preparats per a sentir les veritats o que tampoc sabem dir-les. Així hi ha qui diu que no té pels en la llengua, però també per aquest motiu hi ha qui ha perdut molts amics. Llavors, és preferible no dir la veritat?.
Jo pense que la sinceritat no està renyida amb la diplomàcia; que hem de ser completament sincers, però també que si no sabem dir les coses bé, és millor callar que dir una mentida. Potser callar és l'altre dels problemes. Ens costa molt lligar la llengua i abans de callar, sempre acabem per soltar alguna escopinyada de la que poc medim les conseqüències que aquesta pot provocar, no només sobre els altres, sinó també sobre nosaltres mateixos. Així sembla que tenim molt que aprendre.
Però sovint vivim en un món ple de mentides, on no sols ens trobem amb les xicotetes mentides que podem dir cada dia, sinó també amb aquelles que arrossegades al llarg dels anys pels interessos d'algunes persones de la seua època, macerades pels seus seguidors, i repetides al cap del temps, han acabat convertides en el que estem convençuts que són grans veritats. Així hem adornat les xicotetes veritats amb gran quantitat de mentides, fins que curiosament, en compte de convertir-se en grans mentides, han acabat convertint-se en grans veritats. Però el pitjor de tot és que pobret de qui porte la contra!.
D'alguna manera ens hem anat acostumant a les mentides, tant com a tindre peus. Així hem deixat de banda la nostra capacitat crítica per a viure amb la més absoluta indiferència i deixar de creure en tot en compte de buscar la veritat com l'agulla en el paller. Hem deixat de creure en la religió, en la política, en els mitjans de comunicació, en les persones, en les capacitats de l'ésser humà, en els valors... Ja no ens interessa polir-nos com a persona o tractar de fer un món millor, sinó la pròpia subsistència del nostre "ego".
Hem de continuar callant?. Hem d'aprendre a combregar amb rodes de molí?. És millor ser indiferents?.
danibalaguer@movistar.es

PROPÒSITS D’ANY NOU

Amb l'arribada de l'any nou, sol ser molt comú sentir: "any nou, vida nova". Així molta gent sol mirar enrere i fer propòsits per reestructurar una mica la seua vida per a l'any vinent i tractar de millorar en alguns aspectes; com per exemple apuntar-se al gimnàs, baixar de pes, deixar de fumar, passar més temps amb la família i els amics, organitzar-se millor, iniciar uns estudis, aconseguir parella, fer el viatge desitjat... Sovint aquests propòsits, que solen dur un component de compromís per la nostra part, acaben sent les típiques coses que generalment acabem per no complir. Potser hem de tindre clar que la vida no canvia d'un dia per a un altre. Hem d'anar construint-nos a nosaltres mateixos dia a dia i sense baixar la guàrdia, sense abandonar-nos en cap moment, i pensant que formem part d'una societat interdependent.

Pel que he anat sentint d'uns i altres, hi ha bastant pessimisme respecte aquest any nou. Són molts els que creuen que la crisi encara serà pitjor. La primera mostra comencem a trobar-la davant la notícia que van a pujar-nos la llum, el gas i la compra setmanal i hi van a haver retalls socials, per exemple en les ajudes per atur o l'anomenat "xec-bebé" i la vivenda ja no desgravarà en la nostra declaració de la Renta. Resulta curiós que després d'anar repartint ajudes econòmiques per ací i per allà com si foren caramels (potser com a forma de suborn per obtenir vots) i com que es buiden les arques de l'estat, la forma de solucionar-ho siga pujant els impostos.

Està clar que sempre ho paguen els que estan baix i els de dalt no sacrifiquen el més mínim. En compte de ser més eficients en l'administració, gestió i ús dels ingressos o retallar uns sous inflats o llocs de treball fixes de gent que no fa altra cosa que cobrar per estar ací, o llevar els sous vitalicis de gent que només per haver estat uns pocs anys en la política ja te dret a una "pensió" per a sempre, "anem a estrènyer o oprimir més encara als que sustenten tota aquesta estructura!".

Crec que aquesta forma de govern no és massa sostenible. Per sort per als que estan dalt, els de baix callen i aguanten bastant, però recordem que també hi han hagut moltes revolucions i sublevacions al llarg de la història i sembla que com açò no millore... algú haurà de dir prou. Menys mal que com som més civilitzats, ja no utilitzem la guillotina!.

Potser hem de tornar a aclarir als que ens dirigeixen, i també als que fan el paper de l'oposició, que han de treballar per que tot ens vaja millor, no per a viure a costa nostra ni desviar atencions; que han de preocupar-se que puguem arribar a fi de mes, no en anar arreplegant-ne més i més; que si han triat estar en eixe càrrec, és per vocació, no per avarícia ni per a fer teatre; que quan la gent no està contenta, cal escoltar-la; que si no troben solucions, no cal avergonyir-se i mirar cap altre costat, sinó que hi ha que consultar-ne. Que si s'han guanyat la nostra confiança per a ser elegits, no han de trair-nos.

Igualment cal llançar altres desitjos, com que tots siguem menys avariciosos, menys materialistes, menys consumistes i també menys orgullosos; que siguem més comprensius, més solidaris, més justos i més respectuosos.

Però arrossegant el pessimisme contagiós, com que aquests desitjos i propòsits no arribarem a complir-los, només cal demanar que Déu ens assistisca.

LA HISTÒRIA DELS REIS MAGS

Algú que no tinc constància de conéixer personalment, em va enviar este correu que em permet transcriure, de manera més retallada, encara caient en el plagi, perquè potser servirà d'utilitat per a llavar les consciències d'aquells que no desitgen enganyar els seus fills i, no obstant això, per veure la il·lusió dels més xicotets de la casa, ho fan a costa d'alguna mentida piadosa.

Compten que un pare, després d'acabar la seua jornada de treball, es va trobar la seua filla que amb veu baixa i titubejant, li va dir: “papa?. Vull... que em digues la veritat”. “Clar, filla. Sempre te la dic” -va respondre el pare un poc sorprés.

“Papà, existixen els Reis Mags?”. “Les xiquetes diuen que són els pares. És veritat?”. El pare es va quedar mut, va mirar la seua dona, intentant descobrir l'origen d'aquella pregunta, però només va poder veure un rostre tan sorprés com el seu que li mirava igualment.

“I tu què creus, filla?”, li va preguntar son pare. “Jo no sé, papa: que sí i que no. Per un costat em pareix que sí que existixen perquè tu no m'enganyes; però, com les xiquetes diuen això”.

“Mira, filla, efectivament són els pares els que posen els regals Però...” “Llavors és veritat?. M'heu enganyat!”, va dir la filla amb els ulls plorosos. “No, mira, mai t'hem enganyat perquè els Reis Mags sí que existixen”. “Llavors no ho entenc, papa”.

“Assenta't, filla, i escolta esta història que et vaig a contar perquè ja ha arribat l'hora que pugues comprendre-la". Ella es va assentar entre els seus pares ansiosa d'escoltar qualsevol cosa que li traguera del seu dubte, i son pare es va disposar a narrar el que per a ell degué ser la verdadera història dels Reis Mags:

“Quan el Xiquet Jesús va nàixer, tres Reis que venien d'Orient guiats per una gran estrela es van acostar al Portal per a adorar-lo. Li van portar regals en prova d'amor i respecte, i el Xiquet es va posar tan content i pareixia tan feliç que el més ancià dels Reis, Melcior, va dir:

-És meravellós veure tan feliç un xiquet! Hauríem de portar regals a tots els xiquets del món i veure els feliços que serien.

-Oh, sí! -va exclamar Gaspar-. És una bona idea, però no serem capaços de poder portar regals a tants milions de Xiquets com hi ha en el món.

Baltasar, el tercer dels Reis, que estava escoltant als seus dos companys amb cara d'alegria, va comentar:

-És veritat que seria fantàstic, però encara que som mags, ja som ancians i ens resultaria molt difícil poder recórrer el món sencer entregant regals a tots els xiquets.

Els tres Reis es van posar molt tristos al pensar que no podrien realitzar el seu desig. I el Xiquet Jesús, que des del seu bressol pareixia escoltar-los molt atent, va somriure i la veu de Déu es va escoltar en el Portal:

-Vaig a ajudar-vos a realitzar el vostre bell desig. Digueu-me: què necessiteu per a poder portar regals a tots els xiquets?.

-Oh, Senyor! -van dir els tres Reis prostrant-se de genolls. Necessitaríem milions i milions de patges, quasi un per a cada xiquet que pogueren portar al mateix temps a cada casa nostres regals, però no podem tindre tants patges.

-No vos preocupeu per això -va dir El Xiquet Jesús-. Jo vos vaig a donar els millors patges per a cada un dels xiquets que hi ha en el món.

-Seria fantàstic! Però, com és possible? -van dir al mateix temps els Tres Reis Mags amb cara de sorpresa i admiració.

-Digueu-me, no és veritat que els patges que vos agradaria tindre deuen Voler molt els xiquets? -va preguntar Déu.

-Sí, clar, això és fonamental - van assistir els tres Reis.

-I, veritat que eixos patges haurien de conéixer molt bé els desitjos dels Xiquets?

-Sí, sí. Això és el que exigiríem a un patge -van respondre cada vegada més entusiasmats els tres.

-Perquè digueu-me, volguts Reis: hi ha algú que vullga més als Xiquets i els conega millor que els seus propis pares?

Els tres Reis es van mirar assentint i començant a comprendre el que Déu estava planejant, quan la veu de nou es va tornar a sentir:

-Posat que així ho heu volgut i perquè en nom dels Tres Reis Mags d'Orient tots els xiquets del món reben alguns regals, ordene que en Nadal, commemorant estos moments, tots Els pares es convertisquen en els vostres patges, i que en el vostre nom, i de la vostra part, regalen als seus fills els regals que desitgen. També ordene que, mentres els xiquets siguen xicotets, l'entrega de regals se faça com si la feren els propis Reis Mags. Però quan els Xiquets siguen prou majors per a entendre açò, els pares els contaran esta història i a partir de llavors, en tot el Nadal, els xiquets faran també regals als seus pares en prova d'afecte. I, al voltant del Betlem, recordaran que gràcies als Tres Reis Mags tots són més feliços.

MATAR PER MENJAR

Després d'uns dies de celebració, en els que en moltes de les nostres cases no ha faltat el menjar, és més, generalment n'hi ha hagut amb bastant abundància, cal recordar que la crisi ha estat afectant cada vegada a moltes més famílies, que no hauran pogut tindre menjars massa especials, o ni tan sols fer regals als més menuts de la casa, potser entre altres coses pitjors.
Quan la gent no té feina, tampoc sol tindre els ingressos que abans tenia per a fer front a la hipoteca, el lloguer, el cotxe, el gasto de llum, la contribució, les necessitats dels fills... o tot el necessari per a sobreviure d'una manera acceptable dins aquesta societat, fins i tot, el menjar. Alguns d'ells inclús podran perdre la casa on viuen per no poder pagar la hipoteca o el lloguer. És realment trist arribar fins eixa situació i no trobar sempre qui t'ajude, donat que de vegades resulta més fàcil trobar qui encara t'acabe d'enfonsar, perquè al cap i a la fi, tot és una cadena en la que si uns no paguen, els altres no cobren i tampoc poden pagar els seus propis deutes.
Potser vivim una situació que ens aboca a mirar pel nostre propi cul per tractar de sobreviure, malgrat que de vegades puga ser a costa dels altres. Així és previsible que la situació encara arribe a ser pitjor, afectant molta més gent, que haurà de recórrer a haver de demanar l'ajuda d'altres persones, en ocasions dins la pròpia família, però en moltes altres hauran de demanar ajuda als serveis socials municipals, que també aniran desbordant-se, o a diferents esglésies o ONGs que tenen programes d'ajuda amb l'entrega d'aliments, roba o joguets i que no podran abastir a tothom.
Per a demanar ajuda, malgrat que també hi ha gent amb molta cara, hi ha gent que realment ho necessita i de vegades cal véncer l'orgull propi, cosa creada dins del propi model de societat en què vivim, i més si acabem depenent de la caritat dels altres. Hi haurà qui acabarà fent-ho, però també hi haurà qui preferirà recórrer al robatori. De la mateixa manera, hi haurà qui se solidaritzarà amb la gent que ho necessite, però també és trist veure que alguns només seran capaços de moure's, protestar o agraviar-se quan els furten alguna cosa.
Per a sortir d'aquesta, es necessita gent, solidaritat, comprensió, suport... però sobre tot, molta igualtat, per a que no siga necessari enfrontar-se amb l'orgull, recordant que al cap i a la fi, tots ens assentem en la tassa del vàter i de la mateixa manera que hui podem estar a una part del mostrador, demà podríem estar a l'altra; de ser els donants, podem passar a ser els receptors. Així, segons tractem els altres, podrem ser tractats.