GOS O CAPARRA

No sé si serà casualitat o no, però en l'últim mes he rebut una cridada d'una companyia de telefonia mòbil oferint-me gratuïtament dos dispositius per a connectar-me a Internet des de qualsevol lloc, això sí, després de tastar-ho durant deu dies, havia de decidir si quedar-m'ho o no. En cas d'agradar-me, ja hauria de pagar la corresponent quota mensual, que segons deia el xic, era molt assequible.

Una setmana abans també havia rebut la telefonada d'una editorial de qui temps arrere vaig ser subscriptor, oferint-me rebre gratuïtament una revista a canvi de comprar algun dels llibres que s'anunciaven en ella, segons es deia, amb un estalvi important respecte als preus en llibreries.

Pocs dies després igualment vaig rebre la telefonada d'un banc oferint-me una assegurança per desocupació, per descomptat, per una xicoteta quota mensual, segons s'afirmava, prou assequible per als avantatges que m'oferien.

I finalment, ahir vaig rebre la cridada d'una companyia de telefonia fixa oferint-me el servici d'Internet de tarifa plana i trànsit il·limitat i cridades nacionals a telèfons fixos gratuïtes, tot això a molt baix preu i sense quota d'alta.

Esta última xica, em va agarrar ja cansat i encara amb un poc de bon humor, però després d'insistir-li una vegada i una altra, amb els meus arguments per a afermar que jo no necessitava tindre Internet a casa, ni la meua dona, ni la meua filla que encara ve de  camí, esta contraatacava amb nous arguments per a tractar de convéncer-me que jo realment necessitava Internet i si no hui, demà i si no jo, qualsevol dels meus familiars. Li vaig dir que tot eren necessitats creades i que jo únicament utilitzava Internet a la feina o per a enviar algun correu i per a això, podia apanyar-me-les des de qualsevol biblioteca o cafeteria, des del treball o inclús des del mòbil. Ella insistia a voler vendre'm el seu producte una vegada més. Afortunadament, la cridada va acabar tallant-se.

No sé què hauria passat si haguera dit que sí a totes les telefonades que vaig rebre, però la veritat és que necessitaria una important suma de diners al mes per a alimentar a tants pardalets piulant famolencs al meu voltant, però per no pintar-ho tan bonic, em sent com un gos a qui totes les caparres volen pujar-se, encara que t'ho vullguen vendre tot molt bonic.

Per si no fóra poc, ens pugen el gas, la llum, la gasolina, l'alimentació. Tampoc hi ha estabilitat laboral i amb compte de deixar de pagar la hipoteca, qualsevol factura, algun impost o a hisenda.

Així que tot són vampirs assedegats de xuplar-nos la sang, i més en estos temps de crisi, en els que pareix que les companyies tampoc volen deixar passar l'oportunitat de vendre, alguns tractant de subsistir i altres buscant traure sempre més beneficis, com si mai haguera sostre i sempre anessen a vendre més i més cada any, sense importar-los que hi haja desocupació o crisi.

LEER MÁS...

CARN O PEIX

A mi m’agrada molt el peix i de la mateixa manera, també tinc ben clara la meua identitat i atracció sexual, que per sort és socialment la millor acceptada, per molt progressistes que alguns es consideren. Jo no sé si manifestar-me a favor o en contra de l’homosexualitat, és més, en conec uns quants i són bastant normals respecte a qualsevol altre aspecte de les seues vides es puga referir. Ni m’han mossegat, ni m’han tirat mai els trastos i més o menys t’acostumes a veure-ho. Admet que em sembla una mica estrany, però igualment és com també m’ho puga semblar una altra cultura diferent a la meua.

Possiblement podem creure que és una cosa d’ara, malgrat que fa molt anys que l’homosexualitat camina pel món i fa relativament pocs anys que ha eixit de l’ombra o de l’armari, i més en aquests últims. Ha segut motiu de persecució al llarg de la història, burla i fins i tot encara queden països en els que està condemnada amb la mort. Es considera una aberració que va contra natura. Altres la consideren una malaltia o una alteració genètica o un problema d’aprenentatge d’identitat sexual, però el cert és que també podem observar aquests comportaments en moltes espècies animals i encara que puguem pensar el contrari, també queden cultures en les que és acceptada i practicada amb total naturalitat.

Sobre la seua acceptació, pense que entren en joc interessos polítics, drets humans i factors culturals, però en oposició ens trobem les creences religioses, culturals o la pròpia biologia. Jo només em pregunte perquè es dona aquesta circumstància?. Perquè tanta persecució i condemna?. Devem acceptar-la o castigar-la?. Potser abans d’opinar cal pensar en com se sent eixa persona que en aquest aspecte és diferent a la norma acceptada, posar-se en la seua pell i viure-ho conscientment, perquè el cert és que sempre opinem de lluny.

Pense que és comú confondre l’amor en sexe, o també acabem reduint l’amor a una bona relació de parella, en la que sembla només poden quedar implicades dues persones de sexe contrari, amb una finalitat purament reproductiva. Algú podria dir que l’amor també es manifesta en una relació entre pares i fills, però poquet més es pot dir de l’amor. Alguns també parlen de l’amor al proïsme o l’amor de Jesucrist com una de les màximes aspiracions de l’ésser humà que generalment acaben reduint-se a pura utopia.

Després tenim el sexe, que en els éssers humans és molt més que la simple reproducció de l’espècie. És una de les parts importants del desenvolupament de la personalitat i les relacions socials; també reforça el vincle afectiu dins la parella; allibera tensions... però amb compte en atemptar contra la integritat personal, els drets, i llibertats humanes!.

Potser cal pensar que estem atrapats dins les barreres físiques i culturals i d’alguna manera, hi ha alguna cosa que ens fa qüestionar-nos si és possible sortir de les nostres gàbies.

LEER MÁS...

PODRIT DE DINERS


Tindre diners potser és la cosa a la que tothom aspira. Tots volen tindre millor casa, millor cotxe, més luxes i comoditats, potser pensant que així seran millors, més admirats o reconeguts; tots desitgen que els toque la loteria i tindre diners suficients com per a no haver de preocupar-se de res més en aquesta vida i ni tan sols haver de treballar. Sempre es diu que els diners no donen la felicitat, però tothom els desitja, potser perquè també es pensa que amb diners, tot es pot comprar, sembla que fins i tot la salut, l’amistat i l’amor.

Així, fa poc van tornar a eixir en les notícies el llistat de les persones més riques del món i em pregunte, perquè vol una sola persona tindre tants diners?. Què tenen els diners que tot el món els desitja i estima però que mai són suficients?. I perquè hi ha gent que en té tants i gent que té tan poc, que ni tan sols té el necessari per a menjar.

En altre programa vaig veure com viuen alguns dels fills d’aquestes persones multimilionàries del nostre país i que no obstant això, no arribaven a estar en la llista dels més rics del món. Aquests acabaven per no valorar res, sent uns consentits i uns prepotents; fins i tot vaig veure un matrimoni que li donaven sis mil euros al mes com a paga per a la seua filla, que no sabia ni el que era una hipoteca o haver de treballar, i aquesta ho gastava quasi tot amb cirurgia, total, ja veus amb quins resultats, perquè com a home, no em semblava gens atractiva, és més, resultava vertaderament repel·lent.

Saber de l’existència de persones amb tants diners que mai els podran arribar a disfrutar de tots ells i altres tant abandonades en el món, sense el necessari per a beure aigua neta, tindre les atencions mèdiques necessàries o poder menjar vàries vegades al dia en una casa que no puga endur-se el vent o en la que no patir fred ni humitats, o poder pagar-los joguets, roba o estudis als fills... em sembla una gran injustícia i una de les majors mostres d’egoisme de l’ésser humà. Però potser el pitjor de tot, és que tots els aplaudeixen; tots els admiren; tots volen viure com ells i això em sembla preocupant.

Pense que una cosa és tindre diners suficients com per a viure molt bé, folgadament i amb certa tranquil·litat; és més, molta gent s’ho mereix pels seus sacrificis i feina, habilitats i dedicacions, però una cosa ben diferent és tindre’n més i més, tants que no es gastarien en esta i un altra vida i ni amb una família nombrosa, i fins i tot arriba a perdre’s el compte de la fortuna que es té.

Crec que d’alguna manera, caldria limitar així la concentració de tanta riquesa en una sola persona, família o empresa, de manera que se’ls obligara a invertir o contribuir en la millora social. Potser així podríem tindre més llocs de treball, menys pobresa... i viure en un món una mica millor.
LEER MÁS...

LA MORT DE DÉU

L’altre dia, canviant de canal mentre buscava alguna cosa interessant que veure, em vaig trobar amb un reportatge en el que un conegut economista i comunicador científic del nostre país, entrevistava a un psicòleg d’una universitat americana i li preguntava cap on ens dirigíem com a espècie. Aquest remarcava la necessitat d’observar a les noves generacions per veure els canvis que podria viure la societat dins d’uns anys. Deia que organitzem la societat segons el que creiem que és el ser humà i a mesura que canvien les exigències i tipus d'ètica, en una societat cada vegada més secular, aniran cobrant força les noves idees que potser ens fan acceptar que estem ací només com a producte de l’evolució. Afirmava que les generacions majors estan aferrades a les seues conviccions i són resistents al canvi, però açò no succeeix en les noves generacions. Llavors en cinquanta o cent anys, desapareixerà la noció que estem ací com preàmbul d'una altra vida, deixant de creure en tot el que les religions ens han transmet, com un producte purament cultural, malgrat que les respostes espirituals o les religions puguen representar només una ajuda en temps difícils o també per a sentir-se feliços.

Aquest és un tema realment delicat, però potser cal pensar que aquest home tenia part de raó, i més veient la tendència de les noves generacions, malgrat que en realitat crec que deixarem de creure en els models de societat i de Déu que ens han venut, i més per la manera en què s’han transmet al llarg de la història. No obstant això, estic convençut que l’ésser humà continuarà tenint inquietuds i buscarà algun tipus de resposta i que aquest fet està en el seu disseny, i també és alimentat cada vegada més per aquesta societat que ens sembla tant desbaratada, que estem esperant que vinguen canvis, que arribe el final del món.

Per vivències personals, malgrat que se’m puga titllar de boig, estic convençut de l’existència de Déu, quasi fins el punt d’arribar a creure que es podria demostrar la seua existència, i com jo, molta altra gent ha tingut vivències que els han fet arribar a les mateixes conclusions a les que he arribat jo i que d’alguna manera proven eixa existència de Déu o força desconeguda que mou el nostre món, que és prou diferent als models que ens han venut i dels quals hi ha eixe desencant, potser també perquè la naturalesa humana i els propis interessos d’aquesta societat, ho han envoltat massa de poder, dominació, intolerància, negoci, corrupció, absolutisme, certeses, luxe i és el que realment amenaça la seua desaparició.
LEER MÁS...