LA CONVERSIÓ DELS INFIDELS

Fins fa uns anys, si per qualsevol tipus de convicció, algú tenia l'atreviment de dir que no volia batejar el seu fill, a banda de fer escandalitzats el senyal de la creu, posar el crit en el cel o les mans al cap, qualificant-ho de barbaritat digna de l'infern, deien que aquest xiquet era considerat "moret", com si no existiren altres religions al món, a banda del catolicisme o l'islamisme. Uns segles abans, si un "infidel" es convertia al catolicisme, de manera voluntària o obligatòria, igualment se l'etiquetava de "morisc". Potser perquè als "conversos" se'ls continuava mirant amb recel, com dubtant de la veracitat de la seua conversió.
Els temps canvien i sembla que majoritàriament, qui bateja els fills, fa que prenguen la comunió o es casa per l'església, ho sol fer més per tradició, per ser un acte social o encara per certa pressió dels pares, que per convicció. No vull dir amb açò que no quede gent que realment ho faça per convicció. D'altra banda, també convivim amb gent que practica diferents religions i igualment ara hi ha altres religions més que triar o inclús variants de les majoritàries, malgrat que aquestes puguen ser considerades sectes o fins i tot, és comú no pertànyer a cap religió, uns perquè diuen no creure en Déu, altres per les males pràctiques de les que han segut testimonis, altres perquè diuen que han creat divisió i greus enfrontaments entre els éssers humans, altres perquè consideren que si hi haguera un Déu, no consentiria tantes injustícies...
Però segons van les coses, en aquesta societat en crisi, en compte d'afiliar-se a la seguretat social, a un partit polític o a un sindicat, dels que no traiem cap trellat, cura, ni benefici, al pas que anem, serà millor afiliar-se a qualsevol confessió religiosa perquè hui per hui, són els únics que ens reben amb els braços oberts i prenen cura dels seus germans en la fe, perquè si alguna cosa bona tenen les religions, deixant de banda la relació amb la divinitat, a efectes terrenals pràctics, és que solen ser una ferramenta per tal de fer-nos millors com a persones i millorar també les relacions humanes, cosa que quan no aconsegueixen, perden bona part del seu sentit i per tant, deixen de considerar-se necessàries en la societat actual.
LEER MÁS...

EL SEGREST

L'altre dia, aprofitant un vesprada de festa, en vaig arrimar passejant per la plaça a veure els ornaments nadalencs amb la meua neboda i allí mateix, vaig presenciar la conspiració d'un segrest, cosa sembla bastant habitual en la nostra ciutat per aquestes dates, però potser no dient-ho tan descaradament davant la gent. Era una dona d'uns quaranta i tants anys, ataviada amb ulleres, barret i una jaqueta amb un dels seus braços buit, però que semblava amagar-se baix la penyora. Aquesta dona, sense cap tipus de pudor, anunciava públicament les seues intencions: anava a segrestar el nen del Betlem de la plaça. Fins i tot, passant per damunt de la corda que delimita fins on ens podem arrimar, el va agafar d'una mà per alçar-lo en alt i sospesar-lo, davant la mirada atònita d'uns iaios que en aquell mateix moment estaven mirant el naixement amb el seu net, i jo, que anava amb la meua neboda de sis anys.

De sobte, en un moment de lucidesa que l’alcohol que destil·lava pel seu alè li va permetre, es va adonar del públic que hi havia i els nens que la miraven espantats i que no van tardar gaire en fugir. Va tirar cap enrere i va dir que s’esperaria que passaren els Reis, però que mentre tant, s’emportaria un poc de palla. Així, va començar a omplir una petita bossa d’una perfumeria amb palla, mentre donava tota classe d’explicacions al immutable bou, la vaca, Sant Josep i la Verge Maria i de seguida se’n va anar, mentre nosaltres acabàvem d’observar l’escena des de la distància, pensant que potser calia cridar a la policia si es decidia per complir els seus propòsits sense més demora.

Quan aquella dona va desaparèixer de l’escena, prompte es va arrimar aquell home major que havia fugit amb el seu net, mentre la seua muller encara l’esperava a una distància prudent dels esdeveniments que acabaven de succeir, preguntant-nos com havia acabat la cosa i què anava dient aquella atrevida dona.

No sé massa bé quina gràcia pensa que pot albergar la gent que necessita fer coses com aquestes o la que es dedica a causar tota mena de danys en els espais públics, façanes, carrers, etc. Potser alguns ho fan amb un estat d’embriaguesa del que no són massa conscients, però altres ho fan de manera molt conscient.

El cert és que entre merdes de gossos, pintades en les parets, robatoris en el cablejat de l’enllumenat públic, cotxes aparcats en doble fila o en els passos per als vianants, o ruptura de bancs, baranes senyals o parades d’autobús,... em costa creure que cada vegada som més cívics i menys agressius. Certament hem millorat en alguna cosa, perquè ja no anem amb pistoles o espases batent-nos en duel per qualsevol ofensa, però encara ens queda molt que aprendre de la convivència amb altres persones. Clar que així ens va tot!.

LEER MÁS...

TISORADA EN EDUCACIÓ

He escoltat que amb la crisi volen retallar en sanitat i en educació. Centrant-nos en l’ensenyament, si el govern persegueix reduir el gasto en educació, ens trobem que l’ensenyança del futur és una realitat ja cada vegada més pròxima.

Jo me’n recorde que quan era menut, en casa s’aprofitava la roba i els llibres del major per als germans xicotets. Així, forràvem els llibres per que es conservaren millor i fins i tot, es cosia la roba quan es foradava i es posaven genolleres. En el col·legi, érem uns trenta alumnes per classe i en secundària, els ordinadors eren per a jugar en casa, qui en tenia, i poc més, perquè en l’escola ni es coneixien. Anàvem de viatge només al canviar de cicle i després de calfar-se el cap tractant de vendre un muntó de bitllets per a qualsevol rifa. No es celebraven els aniversaris i menys amb tota la classe en una cafeteria amb un parc ple de boles de colors. Tot açò és cosa del passat i de la memòria de la gent major.

En l’ensenyança d’aquest futur pròxim, no serà necessari invertir en grans instal·lacions, calefacció, aules modernitzades, taules i cadires, professorat, llibres, ordinadors, uniformes... Un sol professor, en un xicotet despatx, potser en la seua pròpia casa, podrà donar classe a uns dos-cents alumnes per via telemàtica, és a dir, amb un ordinador amb vídeo-càmera, connectat a la xarxa i cadascú en sa casa, fent-se càrrec de les seues respectives i pròpies despeses d’Internet, calefacció, llum, taula, cadira, ordinador... Els diners que s’estalviaria així l’estat!.

Així, el que per un lloc s’estalviara, es podria invertir fent gran el país, per exemple construint aeroports, malgrat que no foren necessaris i no s’obriren mai, perquè així es crearien llocs de treball per una bona temporada; també es podria augmentar el sou dels diputats i senadors o disposar de més diners per a les seues dietes (no règims dietètics); fins i tot, es podria renovar cada any el parc mòbil dels cotxes oficials i els uniformes dels cossos de seguretat nacional; els passos per als vianants també es podrien ja pintar del tot i no només en els seus extrems; podríem circular a 150 ó 200Km per hora en les autopistes tot l’any i no tres mesos a 110 per tal d’estalviar; fins i tot, hi haurien diners per enviar-nos a casa el programa complet de cadascun dels partits polítics de cara a les eleccions.

No cal tanta cortina de fum per a donar-nos què parlar o desviar la nostra atenció del vertaderament important, però clar, si es parla que és necessari reduir el gasto en educació, no importa haver de comprar llibres nous i totalment diferents cada any; ni passa res si canvien completament l’uniforme escolar cada poc temps, perquè com al cap i a la fi, això no ho paga l’estat sinó que ho paguen les famílies i sembla que aquestes no pateixen la crisi...

LEER MÁS...

HOMES DE FERRO

Diuen que abans la gent començava a treballar als catorze anys, almenys així ho van fer mon pare i els meus avis, fins i tot potser que alguns anys abans. Ma mare també va començar prompte, però en aquest sentit, de qui més me'n recorde és de mon pare, fet que potser no queda tant lluny dels nostres dies. Recorde poques ocasions en les que tinguera vacances. Treballava també llargues jornades de dilluns a dissabte, anant-se'n de casa ben matí, quan tots estaven dormint i encara faltaven unes hores per a la sortida del sol, passant per casa de manera fugaç a hora de dinar i tornant una vegada més a l'hora de sopar o fins i tot, alguns dies, més tard. Els pocs moments que estava per casa, se'ls passava descansant en el sofà. Si alguna vegada es va haver d'absentar del seu lloc de treball al llarg de tota la seua vida laboral, en la que ja té més de quaranta anys cotitzats, sobrarien dits d'una mà per a contar-les. No el recorde mai malalt o de baixa laboral.
Sé també d'altres homes de l'edat de mon pare que estaven treballant fins que els cridaven del paritori per a dir-los que havien tingut un xiquet o una xiqueta. I altres amb un braç o una cama enguixada, que igualment han continuat anant al seu lloc de feina. Són homes que han nascut per a treballar i que com han estat treballant des de ben menuts, potser no coneixen millor manera d'emprar el seu temps. Així tampoc han tingut massa moments per gaudir de la vida o la família i fins i tot, potser quan els jubilen no sàpien què fer i comencen a experimentar el desfici o les dolences que mai han tingut.
Alguns arriben a adonar-se que en la vida no és tot treballar o que per molt que treballen, no deixaran de ser treballadors, ni arribaran a amassar grans fortunes per a gaudir d'una jubilació de luxe, o que, per molt que treballen, el món continuarà la seua marxa i els diners sempre continuaran enduent-se'ls els mateixos de sempre.
Potser ja no queden homes així, com tampoc feina en aquestes condicions, però no obstant això, de vegades vivim o patim les nostres circumstàncies sense ser massa conscients que la vida passa, com una experiència única i irrepetible, en la que el treball, igual que dormir, són parts importants, però és igualment important gaudir de temps d'oci, amb la família, amb els amics o amb un mateix. És aquesta varietat la que li dona color a la vida i fa que meresca la pena viure-la.
LEER MÁS...