No sé si a causa de l'estiu o també a conseqüència de la llei del tabac, que les abans anomenades terrasses d'estiu de bars i cafeteries, van més enllà i han arribat a convertir-se en una moda que envaeix les voreres de la nostra ciutat, malgrat que el fred de l'hivern ja ens ha arribat.
Sent així, la gent pren el seu cafè o esmorzar en la mateixa vorera, veient la gent passar, arrimats al calor d'una estufa i sense deixar de banda les seues jaquetes. Malgrat que jo no soc persona de terrasses, i menys en hivern, em fa goig veure eixa vida que donen ara, de vegades digna d'admiració davant la resistència que presenten al fred.
Aquesta mateixa setmana, mentre caminava fent la volta els ponts i una mica més, espentant el carro de la nostra xiqueta, vam passar per davant d'un conegut restaurant cafeteria de la nostra ciutat, que també tenia la seua terrassa muntada en aquestes dates nadalenques.
Ens vam adonar que dins hi havia una dona coneguda i mentre jo em vaig quedar en la vorera amb el carro, mirant la gent passar o la que hi havia en la terrassa, la meua dona va entrar a saludar i ensenyar-li la nostra filla.
En aquest moment, va passar per les taules un home amb poblada i negra barba, demanant diners. Pareix que ningú li va donar res i així també es va arrimar cap a mi, mirant el carret. Després, semblava anar-se'n enfilant-se ja cap al pont amb pas vacil·lant, però de prompte, va canviar de rumb i tornant cap una de les taules on hi havia dos dones assentades, amb una parsimònia igual com amb la que caminava, va prendre "corregudeta" amb la gola, i els va tirar una espessa escopinyada, que per sort no va caure damunt del cafè o de alguna d'elles, sinó que va quedar com una mostra ofensiva damunt la taula.
Corren temps difícils i potser cada vegada hi haurà més gent abocada a la pobresa o amb la necessitat de recòrrer a la caritat i haver de demanar, però també hi ha molta gent acostumada a demanar, de vegades exigint, i que mai fan res a canvi, assumint eixe paper de víctima marginada social, a la que sembla que tots li deuen la seua caritat. Altres prefereixen tocar algun instrument, netejar els vidres del cotxe o vendre mocadors en els semàfors. Potser qualsevol dels dos mètodes té més o menys el mateix resultat, però manifesta la classe de persona que cadascú és: els que demanen per necessitat i amb dignitat i els que ho fan com a forma de vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada