EL SECRET

De vegades potser hi ha coses que estem desitjosos de contar-li a algú però tampoc volem que altra gent ho sàpia. També pot donar-se el cas d’haver fet alguna cosa malament que igualment no volem que ningú més conega. En qualsevol dels casos, ens trobem amb el misteri de les coses ocultes de l’ésser humà, que deambulen en la ment com grans secrets, però que potser tard o prompte acaben escapant-se de les seues presons.

Potser sovint ens podem trobar algú que ens diu alguna cosa que ens demana que no li diguem a ningú, i curiosament, sembla que tard o prompte, més gent de la que ens pensem acaba sabent eixa cosa des de l’ombra, sense que en aparença cap persona més ho sàpia; de vegades també perquè la mateixa persona que ens demanava que no li ho contarem a cap altra, és la primera que va dient-ho a altra gent, igualment en secret; o també perquè nosaltres mateixos ho compartim en confidència. Perquè ens costa tant callar-nos les coses?. Qui sap si és el llenguatge i la nostra capacitat de parlar una cosa que ens domina i és més forta que nosaltres mateixos i la nostra pròpia voluntat.

Però d’alguna manera, també sembla que ens agraden les murmuracions i parlar de les coses des de l’ombra, donant-li una aura de secret i misteri, com si fórem vells narradors que van transmetent la història o el saber amb la tradició oral, abans que sorgira l’escriptura. Hi ha qui les desprestigia dient que tot açò són xafarderies tan condimentades de boca en boca, que poc tenen a veure amb el seu “sabor” original, però coneguts és per tots el refrany que diu “quan el riu sona, aigua porta”.

Si realment vols que una cosa no se sàpia, comença per no dir-li-la a ningú; si mai vols que se sàpien coses que has fet malament, en compte d’haver d’amagar-les després, comença abans per no fer res que es puga titlar d’immoral, corrupte,...  Perquè com es diu en algun lloc: “res hi ha encobert, que no haja de ser manifestat; ni ocult, que no haja de saber-se”.

LEER MÁS...

CRIDADA INESPERADA

La mort. Parlar d'ella eriça el pèl a molts, potser perquè de la seua cridada ningú escapa i de viatjar en la seua companyia, tampoc es torna. Arribada l'hora de la mort, la majoria es deixen portar en la inconsciència del seu dolor o perduts en el mar de la demència.  Als més afortunats, se'ls presenta en la dolçor del son. A altres els sorprén de forma tràgica, sense possibilitat de reaccionar. També hi ha als que els ve lentament, en la llarga agonia d'una malaltia o amb el defallir del cos al llarg dels anys.

Tots coneixem les seues visites i esperem que vinga a més tardar possible a visitar-nos a nosaltres mateixos, sense acabar d'assumir que la mort és també la conseqüència de la vida.

Potser, quan més ens sorprén, és quan crida a algú jove, en la flor de la vida; però esta sorpresa mai s'acompanya d'il·lusió i alegria, sinó més aïna del plor més amarg, la tristesa més fosca, la fonda desesperació, el buit aborronador que colpeja o turmenta als que la van portar al món, a la parella, als fills, als amics, als companys de treball... Davant de situacions així, alguns ens parlen d'una vida eterna; dels àngels que l'acullen en els seus braços; de reunir-nos dins d'un temps amb ella en un lloc meravellós anomenat cel... qui sap!. Altres alimenten el seu record perquè seguisca entre nosaltres.

Així, a manera d'homenatge, tractant d'immortalitzar el record dels que la van conéixer millor que jo, arreplegue alguns dels seus missatges de despedida:

“No estigueu tristos per que se n'ha anat, estigueu feliços per haver-la conegut.”

“Estem ací de pas. La gent arriba i després se'n va i en el viatge de la vida l'única cosa que compta és el temps passat amb la gent que t'importa”.

“Allà on estigues et done les gràcies per haver entrat en les nostres vides deixant empremta”.

“Sempre estaràs en la nostra memòria, amb el desig que sempre et recordem amb el teu preciós somriure”.

Diuen que mentres se'ns recorda, som immortals... Per tant hui puc dir que hi haurà persones que viuran eternament”.

“Diana: ens deixes un buit en el cor, ja que no et tornarem a veure, però estaràs dins de tots i cada un de nosaltres. Part de tu esta en les nostres ànimes, i podem assegurar que no te n'has anat... ja que mentres et recordem, mai deixares d'existir”.

 

LEER MÁS...

DESVALORITZACIÓ

Malgrat que tot està relacionat, no cal parlar de la pèrdua de valors humans que tant preocupa a uns o la caiguda de la borsa que preocupa més a altres, perquè al cap i a la fi, eixes petites coses formen part d’un tot major i quan una petita part es desestabilitza, tot és qüestió de temps que tard o prompte afecte la resta. Així, en els últims temps, estem veient com està perdent valor tot allò en el que s’assentava la nostra societat: la família, l’educació, el treball, l’economia, la moda, el saber, les tradicions, la fe, la cultura...

Podem estar fixes en una gran empresa i que aquesta acabe enfonsant-se i quedar-nos sense feina igual que si tinguérem un contracte temporal en qualsevol altre lloc. Igualment podem pensar que gaudir d’una plaça fixa de funcionari de l’administració és un segur indestructible, però tampoc acabarà sent així. Primer van començar amb la congelació de salaris, després amb les reduccions en les nòmines... De la mateixa manera, el matrimoni, com un sacrament que era per a tota la vida, pot caducar ja i tindre prompte els dies ben contats o fins i tot, ja no cal exclusivament d’un home i una dona per a produir-se.

Tindre estudis, també és una cosa sobrevalorada; no és una cosa que garantisca seguretat i un bon treball estable. Hem pogut veure que hi ha gent amb molts estudis agranant els carrers i altres sense estudis dirigint empreses. També hem pogut veure la gran quantitat d’estudis, pensaments, coneixements o investigacions que molts d’ells acaben sent contradictoris. El lucratiu negoci de la cultura també s’ha vist afectat per la pirateria. Potser cada vegada hi ha menys gent que conega l’origen de les nostres tradicions festives, gastronòmiques o de balls populars i les practique, com la religió, que també ha quedat relegada a una minoria en declivi.

L’economia igualment ha segut un vaixell a mercé dels vents de l’egoisme, l’avarícia i l’explotació dels grans mercats i multinacionals, en el que s’han acabat enganyant els uns als altres i han escorat el vaixell. De la mateixa manera, si abans pensàvem en vestir bé, els joves han acabat vestint roba foradada i ensenyant-nos els calçotets, potser per a dir-nos que el que vertaderament llueix, és el que queda dins.

En realitat, el món material és caduc, com la salut i la vida, que anem perdent poc a poc. Així, potser hi ha qui pensa que cal viure la vida “a tope”, malgrat que siga a costa de la pròpia salut, la dels altres o imperant el nostre benestar per damunt del dels demés, obtenint beneficis encara que siga a costa d’accions deshonestes... Però això ens resta valor com a sers humans, ens desposseïx del respecte i no ens dona res de valor que dure més del que dura una vida.
LEER MÁS...

UNA VERTADERA PLAGA

Fa temps que podem trobar-nos esquirols botant d’arbre a arbre pels parcs infantils, creuant els carrers de manera imprudent, observant-nos pels paratges naturals, o fins i tot, atropellats enmig la carretera. De vegades, aquests animals tenen l’atreviment de practicar els seus jocs molt prop dels éssers humans, però a la mínima que nosaltres ens acostem, de seguida desapareixen arbre a dalt. El cert és que ens tenen més por de la que ens tenen els coloms, potser perquè ens acaben de conèixer i ja han presenciat el que els fem als coloms, que tants anys porten amb nosaltres.

A mi em sembla molt bonic veure eixa fauna salvatge donant una vida especial als parcs, i més em sorprèn la seua capacitat per adaptar-se a una ciutat. “Per si no teníem prou amb els coloms!”, poden pensar alguns.

Diuen que els esquirols són una danyosa plaga, que són semblants a rates, que comencen a afectar algunes collites, o fins i tot, a les canalitzacions d’aigua en algunes casetes i urbanitzacions, que acaben rosegades. Potser hi ha qui pensa que cal posar verí o pegar-los una escopetada perquè diuen que tampoc tenen depredadors naturals. Potser igual que ells han acabat venint a les nostres comarques, amb el temps els seus depredadors o altres, també acaben venint, si no han arribat ja, i ens trobem així amb nova fauna.

Però sembla que comencem a viure turmentats per aquesta plaga, a l’igual que la dels coloms, que ara els ens han pintat quasi com a dimonis de l’aire en les ciutats. Està clar que es caguen en el patrimoni, però privar aquests i altres animals d’aigua, menjar, llibertat, etc. tampoc acaba sent la solució.

El cert és que actuem com si nosaltres fórem els propietaris absoluts del planeta, potser perquè ens considerem l’espècie més desenvolupada. Així, en compte d’adaptar-nos al medi, fem les adaptacions necessàries del medi per que aquest ens resulte més còmode. Curiosament, construïm prodigioses obres, sovint sense tindre en compte la nostra pròpia biologia, les forces de la natura o la resta de sers vivents. No ens importa arrasar boscos, secar fonts, contaminar rius, esgotar recursos naturals o extingir espècies animals.

D’alguna manera, nosaltres som els vertaders depredadors, la vertadera plaga que, que si no ens esforcem en posar remei,  potser després d’acabar amb el planeta, acabarem destruint-nos a nosaltres mateixos.
LEER MÁS...