FILOSOFIES D'UN IGNORANT: d’abril 2012

SÓC FUNCIONARI

Potser aquesta és una de les aspiracions de moltes persones, que donada la inestabilitat laboral i la crisi que vivim, busquen un lloc de treball segur, “per a tota la vida”. Però que hi ha per a tota la vida?, quan constantment vivim rodejats de productes que caduquen, la gent mori, les relacions es trenquen, els serveis públics es privatitzen, la tecnologia prompte queda obsoleta, a l’igual que les creences, costums i pensaments... Potser aspirem a una cosa que realment no quadra dins d’aquest món en el que vivim.

També hi ha molta gent que no té feina, entre la que jo també em trobe. Però a qui li poden quedar ganes de treballar després de tant de temps d’inactivitat, de tan llargues vacances?. Podem tindre gran força de voluntat, i malgrat que no tindre feina puga constituir una vertadera preocupació, el cos s’acostuma prompte a la bona vida, a no fer res, a no matinar... a banda que la ment té més temps per a repassar una vegada rere altra els mateixos pensaments viciats.

D’altra banda, malgrat que molts puguen afirmar el contrari, feina n’hi ha i molta, el que potser no hi ha són diners per a pagar-la, o potser si. Hi ha molta gent en l’atur, entre la que com ja he dit, em trobe jo. Sóc conscient que vertaderament el “mercat” laboral està malament, però les persones, la ciutat i la societat igualment tampoc estan millor i sovint necessiten de l’ajuda dels altres.

Ara mateix estic cobrant de l’estat, alguns dirien que com un dret aconseguit darrere de molts anys de cotització. En vista que no tindria feina, tenia en ment fer algun tipus d’obra social ben reivindicativa i visible per a tothom, com contribuir a arreplegar les cagades dels gossos als parcs, acompanyar a les dones majors a casa quan tornen carregades del mercat o al metge, netejar algun barranc de brossa i deixalles... Que a banda de fer que no perdera el costum de realitzar una activitat similar a una jornada de treball, fera veure que efectivament tinc ganes de treballar.

El cert és que durant molts anys he estat fent voluntariat en diferents entitats socials, compaginant-ho amb la meua feina, és a dir, d’alguna manera també he estat fent hores extraordinàries gratuïtament, malgrat que pugues trobar altres satisfaccions i bla, bla, bla. Després de quedar-me en l’atur, i en vista de l’escassa o nula resposta darrere de les accions de busca de feina, vaig tindre l’oportunitat de dedicar més temps a aquestes accions de voluntariat, que em permetrien mantindre’m actiu alhora que també podrien ajudar a altres persones.

Així, cobrant ara un petit sou de l’estat, amb el que igualment podria dir que sóc funcionari amb contracte de duració determinada, he preferit fer alguna cosa més que cobrar per no fer res. Anime a la gent que hi ha en l’atur a fer-ho, a invertir el seu temps i les seues capacitats, que els ajudarà a sentir-se útils, els proporcionarà altra experiència, servirà per ajudar a gent que potser està pitjor que nosaltres mateixos, millorarà el nostre entorn, o potser també els permetrà contacte amb altres persones i moltes altres coses de les que pensar, parlar i viure.

XARXA DE PENSAMENTS

No sé si serà casualitat o no, però curiosament, esta setmana han arribat a les meues mans dos correus d'eixos que circulen per la xarxa tractant de difondre algun pensament o idea que, com també m'agrada fer en els meus escrits, pretenen arrapar un poc la consciència col·lectiva i social, i que tal vegada busquen promoure la necessitat d'accions de canvi que servisquen per alguna cosa més que plantejar-nos la millora del nostre entorn. Per descomptat que pensar, parlar i escriure sempre és més fàcil que actuar, però encara que tracte de compaginar totes estes coses, em permet transcriure estos correus, per si de cas algú té moltes més ganes de posar-se a treballar:

“No es pot establir la llibertat del pobre, sobre la base de deixar sense llibertat el ric. Tot el que una persona rep sense haver treballat per a obtindre-ho, una altra persona haurà d'haver treballat per a això, però sense rebre-ho. El govern no pot entregar res a algú, si abans no li ho ha llevat a alguna altra persona.

Quan la mitat de les persones arriben a la conclusió que elles no han de treballar perquè l'altra mitat està obligada a fer-se càrrec d'elles, i quan esta altra mitat es convenç que no val la pena treballar perquè algú els llevarà el que han aconseguit amb el seu esforç, això és el fi de qualsevol nació. No es pot multiplicar la riquesa dividint-la".

Anticipant la necessitat actualització de part d'esta altra informació i l'ús d'un llenguatge que em pareix insultant i que no compartisc, sense voler actuar com a censor, igualment em permet replicar-lo:

“Tindràs relacions sexuals?. El Govern et facilita els preservatius. Ja les vas tindre?. El Govern t'oferix la píndola del dia després. Ella s'ha quedat embarassada?. El Govern garantix l'avortament. Però, Vas tindre el xiquet?. El Govern et regala el xec bebé. Estàs desocupat?. El Govern et paga la desocupació. Eres gandul i no t'agrada treballar?. El Govern et concedix el mínim de subsistència.

Ara.... Prova a estudiar, a treballar, a produir... A veure què ocorre. El govern et puja els impostos per a pagar tot l'anterior.

Moralitat: folla, avorta, sigues un gandul, però mai, mai, mai, se t'ocórrega posar-te a treballar. Això, no ho finança el govern i hauràs de mantindre tots els ganduls que hi ha.

INFORMÀTICA D’USUARI

No sé massa bé què vol dir açò, però el cert és que tothom sap informàtica a nivell d'usuari i així ho posa també en el seu currículum, però el cert és que sovint vas als llocs on et pots trobar a qualsevol persona darrere d'un ordinador, que sempre acaba dient que li fa coses estranyes en aquell precís moment en el que t'ha d'atendre, i d'açò, no es lliuren ni els funcionaris, que tantes proves han hagut de superar per tindre un lloc de feina "per a tota la vida".

Sé que amb el sistema operatiu comunament estés en tot el món, la informàtica és molt accessible per als usuaris, que no necessiten entendre de programació per a poder utilitzar un ordinador amb més o menys facilitat, però una cosa és que siga més accessible, i altra ben diferent saber-lo utilitzar amb suficient soltesa per saber afrontar les possibles incidències, malgrat que hi ha qui pensa que la informàtica i la màgia estan molt relacionades. I en eixes vegades en les que et trobes algú així, fixe per a tota la vida, com si estiguera descobrint el món a través de l'ordinador o fent una exploració arqueològica i que després de tot no et pot solucionar allò que necessites i acaba demanant-te que ho faces per Internet... Potser cal preguntar-se què fa eixe tio ací?.

Jo potser sóc un d'eixos estranys personatges una mica ermità, que no té Internet en casa, però que té els coneixements suficients per desmuntar-te l'ordinador i tornar-lo a muntar peça a peça, connectant-lo en xarxa, blindant la connexió sense cable, compartint arxius o dispositius, instal·lant diferents sistemes operatius i milers de coses més, que al cap i a la fi, sembla que no aprofiten per a res.

Curiosament, per conduir un cotxe, ens resulta impensable fer-ho sense carnet, sense segur, sense passar-li la inspecció tècnica, o sense fer-li les revisions necessàries per que no ens deixe tirats enmig la carretera o fins i tot, puguem tindre un accident.

Amb la informàtica passa el contrari. Tot el món diu que en sap, però realment quasi tots es manegen amb un ordinador sense haver fet un curset abans que els ensenye el necessari, és a dir, van sense carnet. Sovint no gasten diners en programes antivirus o també utilitzen programes pirates o descarregats de qualsevol lloc, és a dir, van sense segur i sense inspecció tècnica. I a més, esperen que funcione sempre, sense donar problemes ni fer-li cap tipus de manteniment, de vegades tan senzill com una desfragmentació de disc o una neteja d'arxius temporals.

Sense dubte, ens trobem en un món difícil d'entendre, on potser l'experiència i l'habilitat són la cortina de fum que et demanen per ficar a qualsevol "enchufat" en un lloc on pugues fer i desfer sense que se n'adone del que passa. I així va el nostre país. De vegades, coses així em fan comprendre el fet que volen abaratir l'acomiadament, o el "despido", que sona més clar, però s'hauria d'aplicar tant en l'àmbit privat com en el públic.

RECUPERACIÓ DE METALLS

Durant uns quants anys vaig estar treballant en una fàbrica on es feien màquines per al reciclatge de qualsevol matèria: plàstics, cartró, tela, residus orgànics, metalls... Malgrat que el reciclatge ha estat cobrant importància en els últims anys i hi ha grans empreses, serioses, de prestigi, respectuoses amb el medi ambient, potser també ha segut una professió majoritàriament no massa ben vista, perquè ha estat atribuïda o duta a terme per un determinat tipus de gent sense molt bona fama. A aquestes persones, segurament no els ha importat massa el medi ambient, o el bé comú, sinó la pròpia subsistència, fins i tot, arribant a trencar o furtar metalls dels carrers o cablejat elèctric dels parcs per a vendre’ls després als ferrovellers.

Així, sempre em sona un tant graciós l’anunci de la ràdio que parla de la “recuperació” de metalls, però en aquest cas, de major valor que el ferro o el coure. Ara que potser no hi ha massa diners, les persones que tenen joies arriben a vendre-les i està de moda la compra d’or, sí, un metall, però no de qualsevol tipus. Per a mi això no constitueix una vertadera “recuperació”, sinó més bé una inversió, potser amb un component més lucratiu que el de la recuperació d’altres matèries menys decoroses i com a mitjà de vida.

Passejant per diferents llocs on sé que abans hi havia algun vell pal metàl·lic per al cablejat elèctric, o fins i tot prop de fàbriques abandonades, he pogut veure gent tallant a mà eixos metalls, segurament per a endur-se’ls i després vendre’ls per “guanyar-se la vida”, com sovint diu eixa mateixa gent amb la que també he tingut l’oportunitat de tractar.

El cert és que em sembla molt bé que es puga reaprofitar eixes coses que poden estar abandonades i que també permeten subsistir a altres famílies en aquestos temps de crisi, això és per a mi una vertadera “recuperació”, però cada vegada que veig eixa gran creu de ferro encimbellant una de les cimes del nostre voltant, em pregunte: no arribarem a despertar-nos un dia i no veure-la perquè algú se li haja ocorregut “recuperar-la”?.

EL FUTUR DE LA SANITAT

Sovint les noticies ens informen de successos tràgics sobre accidents, corrupció de la classe política, desocupació entre la classe treballadora, atemptats terroristes, catàstrofes naturals, pujades d’impostos, reducció de serveis, drets o prestacions i un llarg etcètera que acaben deixant-nos sempre un regust potser més que amarg.

Llavors jo volia escriure alguna cosa que aportara una nota d’humor, però el cert és que no se me n’ha ocorregut cap, o almenys que donara peu per a fer un article.

Potser em queda escriure d’un dinar familiar que vam tindre el cap de setmana, en el que ma tia es queixava que li havien assignat un altre metge, perquè segons argumentaven, el seu anterior metge estava molt saturat de pacients i aquest altre metge no en tenia tants. Ella va mostrar la seua disconformitat i va haver de fer una renúncia per a tornar a tindre el seu metge d’abans, amb el que estava satisfeta, malgrat que li suposara major temps d’espera.

El meu germà igualment va haver d’anar al seu pediatra perquè el seu fill tenia vòmits i diarrees, consulta de la qual no va traure massa trellat i van haver d’anar a urgències, per acabar finalment en mans d’un metge privat.

Així tots es queixaven de l’atenció sanitària que de vegades rebem i de la que encara volen fer retallades, que potser acaben promovent major malestar entre els professionals de la sanitat pública i que per tant, si cap, encara ens atenguen molt pitjor.

Es va afegir la idea que potser seria més barat, rentable i eficaç posar alguna mena de màquina, que ficant-nos una cànula pel cul, altra per la boca i un termòmetre baix del braç, ràpidament diagnosticara la nostra malaltia i acabara imprimint-nos un justificant del tractament necessari.

Potser aquesta és l’única nota d’humor que he trobat. Llavors van acabar parlant que potser, en compte de pagar a la seguretat social per que ens atenguen com ho fan o que arribe el dia que ni tan sols puguem gaudir d’una prestació de jubilació o d’atur, seria millor fer-nos un segur privat, que segurament acabaria resultant-nos més barat a banda que ens atindrien millor i igualment també fer un pla de pensions i un altre segur de desocupació.

Al cap i a la fi, sembla que la privatització acabarà sent la solució de tots els mals, o no?.