SUPERVIVENTS
EL DOMINI DELS DINOSAURES
MENJANT PALLA
Son increïbles els canvis que es van succeint al llarg dels segles. Canvien les nostres creences, costums, formes de pensar, valors, prioritats, necessitats, maneres de viure, tradicions... Així, una cosa tan tradicional en estes dates nadalenques com és el propi Betlem, també ha canviat. Ara, en conjunció amb els temps de crisi i retallades, hi ha dos noves baixes, dos desocupats més: el burro i la vaca. A més, l'estrela que anunciava el naixement de Jesús, ja no era tal, sinó una supernova, o com siga que la ciència haja decidit anomenar-la.
Curiosament, la ciència i els seus raonaments o descobriments, sempre ha paregut l'enemic de la religió, la màgia i la superstició, però com pareix que la primera va guanyant terreny, la segona s'acull al dit "si no pots amb el teu enemic, unix-te a ell". Potser, la religió ara vol combregar amb la ciència.
Però en realitat, Què cony (paraula censurable) importa que haguera o no vaca i burro, que Jesús nasquera al desembre o en ple estiu, que fóra una estrela l'anunciadora de tal prodigi, un planeta, un cometa o una nau extraterrestre, o que els reis no foren d'orient sinó d'occident?. Al pas que anem, segur que no hi havia cap rei negre. Si estos són la classe de missatges amb què s'han quedat i ens volen transmetre, apanyats estem.
Realment, crec que si eixes persones que es fan anomenar representants de Déu en la terra, s'estan calfant el cap en estes favades, no els importa ni es donen el més mínim compte del món en què ara vivim i les necessitats reals de les persones. Com es nota que ells tenen les esquenes ben cobertes perquè siguen estes les seues úniques preocupacions o els missatges que creuen que han de transmetre al món, que segur està expectant d'atendre a les pallassades dels que es creuen reis, profetes, sants, governants, de sang blava, o de classe superior...
Així, els sers humans ens hem passat la vida menjant palla de qualsevol classe; i pareix que també hi ha qui se la fa mentalment per no poder fer una altra cosa. Per això, no hi havia burro ni vaca: perquè s'haurien menjat tota la palla i hauria eixit a la llum l'agulla del paller, com la veritat que punxa les consciències. Ja està bé de caminar pels núvols i entre cotons!. Ja està bé de predicar i xarlatanismes!. Les persones necessiten suport, treball, refugi, casa, menjar… I això requerix ser l'exemple d'acció, no predicar amb l'exemple de la vida d'un Senyor que els seus anomenats seguidors qualifiquen com modèlic i que no seguixen ni ells mateixos. Deixem les idioteses per als animals, que pareix que tanta evolució i avanç no hagen servit de res!.
-- Daniel Balaguer http://www.danielbalaguer.es https://sites.google.com/site/danielbalaguer
UNA ADDICCIÓ MÉS
Resulta curiós caminar pel carrer i observar la gran quantitat de gent que hi ha enganxada a aquests petits aparells. N’hi ha de xiquets, de joves i de majors. Uns d’ells, enganxats per les orelles, altres per la vista, i molts d’ells, manotejant-los constantment. Així, és sorprenent, alhora que potser una mica terrorífic, el poder que tenen els mòbils a les nostres vides, que fins i tot ens captiven quan anem al volant d’un vehicle, o mentre creuem un semàfor de vianants alhora que xatejem.
En ells podem dur fotos, música, vídeos o altra informació personal; amb ells també podem accedir al correu o Internet, consultar el tràfic, accedir al compte del banc, comunicar-nos amb els amics i familiars, emmagatzemar les dades que recordar en el nostre calendari, veure per on anar a un determinat lloc amb el cotxe, llegir el periòdic o una novel·la... Potser són massa coses per aquest petit i en aparença innocent i insignificant aparell. Fins i tot, arriba a ser tal el seu valor, que el podem assegurar per si el perdem, ens el roben o es trenca.
Però no sols podem estar enganxats a l’aparell en si, sinó que també ens té enganxats al consum elèctric i la connexió a Internet, a banda d’un desmesurat consum de tecnologia que es renova a diari amb nous models que tenen més prestacions, generant així una gran contaminació i explotació dels recursos naturals en els seus imparables processos de manufacturació. Però realment, sembla que açò no ens importa als consumidors, que ens creiem lliures, però que en realitat som dependents, addictes, esclaus del consum i les tendències; que alhora creen distinció entre els que tenen aquesta marca o model de telèfon o l’altre; entre els que estan a l’última o entre els que s’han quedat enrere; entre els que saben utilitzar-los i els que no.
Potser aquests aparells mòbils realment arriben a ser necessaris, però crec que devem donar-los només la importància justa. A més, sovint també acaben fent d’intermediaris entre les persones: no podem o no ens sabem comunicar si no és per mitja d’aquests dispositius i entre altres efectes, açò crec que no és massa bo per al cervell humà, que per a desenvolupar-se, necessita de la interacció amb altres persones; que per madurar, necessita del contacte humà, que per molt que aconseguim millorar-ho, potser mai ens donarà una màquina.
-- Daniel Balaguer http://www.danielbalaguer.es https://sites.google.com/site/danielbalaguer
L’ART DE BUSCAR ESCLATA-SANGS
Fa setmanes que les muntanyes estan plenes de gent buscant esclata-sangs. Uns, veterans, altres, aprenents i potser molts, buscant omplir el temps lliure al que els obliga l'atur o la jubilació. Hi ha gent que sap on buscar-los, o millor dit, on trobar-los, perquè gent que en busca, n'hi ha molta, però gent que en troba, potser no tanta. I aquests mai diuen on es poden trobar, guardant la ubicació del preat rodal com un tresor. Així, també hi ha qui remou tots els matolls o a qui sols li queda girar la muntanya cap avall i sacsejar-la bé per traure-li qualsevol cosa. Però igualment hi ha qui observa pacientment els petits monticles que van alçant els esclata-sangs a l'emergir de la terra, escarbant sols en el lloc exacte. També hi ha qui sap contar els dies des de les pluges de finals de l'estiu, i n'hi ha qui es guia quan veu la gent vindre amb les cistelles plenes. Hi ha qui coneix les espècies de fongs comestibles i altres que sols coneixen l'esclata-sang. Hi ha qui sols en busca per les rodalies, però també n'hi ha qui fa molts i molts quilòmetres per trobar-ne. També hi ha qui inverteix moltes hores, caminant d'ací cap allà amb la vista clavada al terra. I n'hi ha qui dóna unes passes i prompte es desmotiva quan no troba res. I després de tot, hi ha qui sap que no en troba per circumstàncies concretes i hi ha qui li tira la culpa al mal oratge o a la quantitat de gent que ha passat davant d'ell.
Potser buscar feina se sembla a buscar esclata-sangs: hi ha molts que diuen buscar-ne i són pocs els que en troben. Així, hi ha qui inverteix jornades senceres amb aquests menesters, i hi n'hi ha que enviant quatre currículums ja pensen que ho tenen tot fet. Hi ha qui es mou sense importar-li les distàncies i n'hi ha qui no es mou de les rodalies. Hi ha qui de seguida es desmotiva quan veu que no troba res, i potser alguns encara continuen buscant i buscant. Potser tothom espera trobar feina del que coneix, del que ha fet sempre, però potser són menys els estan disposats a canviar d'ofici i s'obrin a altres possibilitats. Igualment crec que són pocs els que observen les tendències del mercat o les necessitats de les persones per oferir-los un determinat servei. I altra cosa potser certa, és que ningú ens dirà on o com trobar-ne.
Sabem que corren temps difícils, que per molt que busquem, realment no hi ha feina perquè l'economia està aturada, però ací està la terra, que encara ens dóna de menjar; que té molts camps erms, amb arbres abandonats; que igualment està donant menjar als animals. Qui sap: potser és moment de tornar als pobles que van abandonar les nostres generacions anteriors, llavors en busca de més comoditats, ara, en busca de menjar.-- Daniel Balaguer http://www.danielbalaguer.es https://sites.google.com/site/danielbalaguer