ART-SÀ

Han arribat eixes dates que, entre compres i regals, destaquen per els copiosos menjars, clar que entre els que encara se’ls poden permetre. Parlant de menjar, potser amb una certa freqüència els consumidors podem ser fàcilment enganyats, sobretot en els supermercats, quan ja ens venen producte amb l'etiqueta de “artesà” com volent donar a entendre que no és tan artificial com altres productes. Tot forma part de les tècniques de publicitat que perseguixen la venda d'un producte i s'agafen a qualsevol detall per a aconseguir el seu fi. Els consumidors hem de saber que un producte fet a mà, és a dir, artesà en almenys una part del seu procediment d'elaboració, no significa el mateix que ser un producte sa, fet amb ingredients naturals.
El que tal vegada no ens parem a pensar és que una producció industrialitzada, en massa, amb gran volum, requerix de conservants, estabilitzadors, potenciadors de sabor, etc que no utilitza el menjar natural, casolà i verdaderament artesà. I eixe menjar que ens fem a casa, sense tots eixos additius, que hem de menjar en pocs dies perquè si no es malbarata, mai podrà ser comparat amb quelcom que porta una etiqueta de “artesà” i que realment de sa té poc, que damunt està a un preu imbatible per al menjar vertaderament casolà, perquè menjar aliments precuinats és indiscutiblement i incomparablement més barat que menjar sa, amb ingredients naturals i més si estos són ecològics.
I així, endinsant-nos també en la comparació i guerra dels preus, sense donar-nos compte, s'arriben a canviar ingredients concrets per altres de similars més barats, conservant en tot cas l'aparença de l'envàs, en el que únicament consta amb lletra xicoteta el vertader ingredient. Els consumidors, que pareix que llegim poc, ens deixem portar per eixa imatge d'un gira-sol en una botella per a creure que estem comprant oli de gira-sol quan en realitat és de llavors; o comprem eixe pot de brots germinats creient que es tracta de soja quan en realitat és una varietat de fesol.
D'esta manera, amb subtils canvis i determinades paraules, els consumidors som enganyats i ens acaben alimentant amb productes que van minvant la seua qualitat, articles que buscant mantindre o incrementar els marges de benefici, s'abaratixen en la seua producció. I clar, com l'economia està mal per a tots, els consumidors, que també mirem per la nostra butxaca, ens anem deixant arrossegar a vegades sense donar-nos compte o altres de manera forçosa, cap a un tipus de menjar que potser cada vegada s'acosta més al menjar per a animals.

És trist veure que menjar sa i bé, és ja un luxe, i que el menjar vertaderament accessible siga aquell que més pot danyar la nostra salut. Menjar bé i sa hauria de ser un dret per a tots, no un joc de negocis, interessos, beneficis i lucres.
LEER MÁS...

NINGÚ ES MOR DE FAM EN ESTE PAÍS?


Estem en crisi: no hi ha treball i molta gent esgota les prestacions per desocupació; han tancat moltes empreses; hi ha retallades per totes les bandes; apugen els impostos; baixen o es congelen els salaris… Ja ho sabem!
No podíem imaginar res pitjor, però açò comporta importants conseqüències entre la població: creix el nombre de persones al marge de la pobresa; descendix el nivell adquisitiu de les persones i per tant l'accés a l'educació, a la sanitat, a la salubritat alimentària i de la llar; deixem de poder permetre'ns xicotets extres o capritxos com anar desdejunar-se al bar, renovar el mòbil, comprar joguets als fills; estirem la duració del calçat; no renovem vestuari…
Però encara diuen que no estem tan malament, que ací ningú es mor de fam, com si fóra esta l'única necessitat les persones d'una societat suposadament desenrotllada com la nostra.
No sé fins a quin punt confiar en la veracitat d'esta afirmació, i això que he estat molt de temps col·laborant amb algunes s en programes en programes de banc d'aliments. Potser no arribem encara a la situació que des de fa anys assota als països de l'anomenat tercer món. Ací, al nostre país, he vist de tot, però continue veient cada vegada a més persones buscant entre la brossa d'un contenidor. Sí, alguns d'ells busquen objectes que tal vegada puguen intercanviar per diners, però en esta última setmana vaig poder veure una persona rescatant rosegons de pa dur d'un contenidor de brossa. Açò em diu que realment hi ha persones que estan passant verdadera fam.
És cert que abans d'arribar a la mort per inanició, espremudes les vies assistencials, una persona pot ser capaç de robar o buscar en un contenidor, però eixes entitats que practiquen un assistencialisme caritatiu que cobrix algunes necessitats bàsiques de persones anomenades desfavorides o vulnerables, també estan patint les retallades, precisament en una època en què hi ha molta més demanda dels seus servicis. Per tant, açò provoca que no puguen donar cobertura a moltes persones o que les que atenen, vegen minvades les ajudes que reben.

Així, és lògic veure que cada vegada més persones es vegen obligades al furt o la busca entre la brossa per a poder subsistir. I açò mai és tasca fàcil. S'ha de véncer l'amor propi, l'orgull, el sentit de la humiliació, la vergonya, la moralitat. D'esta manera, els que no s'atrevixen a robar, són els que es veuen forçats a recórrer a les deixalles. Açò és molt més que una situació lamentable, però que no es prenguen mesures respecte d'això per part dels dirigents d'un país, que preferixen mirar a un altre costat, encara és molt més deplorable.

Fotografia de Majo Revert, del seu blog "Viajar con el Alma"
LEER MÁS...

AFANY DE LUCRE


Un dels majors problemes de la humanitat és sens dubte l'afany de lucre. És el causant de les majors injustícies, de l'enriquiment d'una minoria i l'empobriment de la majoria, del consumisme, de l'esgotament dels recursos naturals, de la sobreexplotació laboral de moltes persones, de la corrupció dels polítics, de l'enxufisme i el tràfic d'influències, del tancament d'algunes empreses, de l'evasió d'impostos, de la concentració del poder en una minoria, del domini d'uns sobre altres, de molts delictes…
No ho veiem així? A l'afany de lucre busca el guany individual, un profit, un avantatge, un superàvit propi, l'increment del patrimoni. Açò fa que per a aconseguir traure el major benefici propis o guanys patrimonials, es traslladen les empreses a països allà on la mà d'obra és més barata, traient així més marge de benefici i provocant al seu torn el tancament de moltes empreses en els països d'origen; es fomenta també un model de consum desmesurat, en el que es fabrica per a vendre objectes amb una vida útil limitada, o de moda passatgera que prompte han de reposar-se per altres, promovent així la sobreproducció; este model productiu-consumista fa que es genere molta contaminació i es vagen esgotant els recursos naturals de manera accelerada; es mesura a les persones pel que posseïxen i açò igualment provoca que molta gent vullga aparentar el que no és o visca per damunt de les seues possibilitats, alimentant així la roda del consum; els que més tenen, són al seu torn les persones que més tracten d'evadir impostos, o que inclús arriben a no pagar-los o buscar la forma de pagar el mínim o promoure l'economia submergida; les lleis es modifiquen a conveniència dels interessos d'eixa minoria dominant i adinerada, fent que la pròpia legislació siga motiu d'injustícia, minvant drets i prestacions a la resta de ciutadans; fa que els que ostenten uns càrrecs passatgers en el poder vullguen aprofitar la seua posició per a aconseguir tractes de favor que els beneficien i aconseguir així incrementar les seues possessions i riqueses; açò al seu torn és motiu de delictes de frau, corrupció, malversació de fons públics, etc.

I així tenim el món com està. Però Què provoca l'afany de lucre? La resposta és senzilla: la cobdícia, el desig de poder. Quina és la seua ferramenta principal?: els diners, l'economia. Encara que tal vegada les preguntes més interessants siguen ¿Per a què acumular tanta riquesa? Tindran suficient algun dia?
LEER MÁS...

SI A LES RETALLADES

El cert és que ara entenc als catalans amb lo de la seua independència i tot això. Veient com està el país, no és un orgull ser espanyol, perquè per molt d'esportista d'elit que destaque fora de les nostres fronteres, no compensa ser-ho. Potser, el pitjor de tot, és que estant el país com està, encara ens permetem la llicència de prendre'ns-ho amb humor i fer acudits de la nostra pròpia situació, que il·lusament compartim pel mòbil o les xarxes socials. “Què hem de fer?” “Millor prendre'ns-ho amb humor!”, diu la gent, que sempre acaba votant al mateix, que dies abans de les eleccions arregla un parc o una vorera i promet millores que mai complirà.
A més, en este país som tan especials que també som capaços de posar a una persona sense carnet com a regidor de tràfic; designar ministre d'agricultura a algú que no ha vist una planta ni en cossiol; contractar persones que van cometre fraus en les arques públiques perquè assessoren a grans empreses privades; votar com a dirigents a persones que no saben dirigir-se ni elles mateixes i que fàcilment es deixen portar per altres; creure el que ens diga qualsevol polític si això ens transmet alguna esperança… I damunt, els ciutadans coneixen estos fets i passen amb indiferència, inclús arribant a tornar a donar el seu vot alegrement al mateix de torn. Així, confirmem més el dita que este és un país de xoriços, pallassos i lladres.

Perquè hi haja unitat en un país, en una ciutat, en un exèrcit o en un matrimoni o família, és necessària la satisfacció i atenció dels seus integrants, que hi haja interessos comuns i que es vetle per aconseguir-los; és necessari respecte, dedicació, escolta, confiança i entrega.  A més, també sol ser necessari tindre a algú de referència, a qui meresca la pena imitar i seguir. No és este el cas del nostre país. Serà més fàcil casar-se amb un estranger per a canviar de nacionalitat o canviar el nostre palmito de mires per a triar polítics més honrats, amb verdadera vocació de servir a un país?

LEER MÁS...

IDEES DESTRONADES

Al llarg dels segles, hi ha hagut persones que han tingut grans idees que han revolucionat completament la humanitat. Han fet la vida més còmoda, més segura, més estable, més pràctica, més sana… Amb el temps, algunes persones han sabut convertir eixes idees en grans empreses que han aconseguit bons beneficis. De vegades altres persones també s'han aprofitat d'eixes idees per a crear-los. D'esta manera, idees pròpies i alienes es convertixen en un mitjà de vida per a moltes persones i a vegades, inclús en un negoci summament lucratiu.
Les societats evolucionen, avancen, canvien igual que les tendències, els desitjos i les preferències de la gent. Així, sorgixen igualment noves idees que satisfan eixes necessitats socials i personals del moment. El curiós, és que el progrés també provoca que sovint es materialitzen idees que acaben creant una necessitat fins al moment inexistent, de la mateixa manera, es convertixen en un altre lucratiu i arrasador negoci que no tarda en atropellar a altres empreses.
Què passa amb els que ja vivien d'una idea o negoci abans que una competència més nova els llevara el mercat de clients? L'evolució és això, saber adaptar-se al mig i a les circumstàncies.  Als que queden arrere, pareix que només els queden quatre vies: assumir la derrota i retirar-se; fer un gran esforç per innovar i adaptar-se al moment; moure's cap a un altre camp desconegut i inexplotat; o atacar a qui els arrabassa el seu tros de pastís.

L'especialització en una determinada i única matèria, també pareix que tanca nostres mires cap a altres sectors. A més, pel que s'ha vist les grans idees no són molt nombroses i d'haver tingut ja una, no cal esprémer per a traure una altra. Així, pareix que l'opció més factible és l'atac, el menyspreu, la difamació cap a la competència, perquè ningú està disposat a deixar perdre el que tant d'esforç li ha suposat crear, el que ha sigut el seu mitjà de vida, el que era el seu negoci, el que li produïa beneficis, un altre aspecte de què igual val la pena parlar.
LEER MÁS...

EXADDICCIÓ

Últimamente qualsevol pot observar diferents persones esperant en un portal, en la parada de l'autobús o en qualsevol altre lloc, que aprofiten eixe xicotet moment per a xatejar amb qualsevol altra persona a través del mòbil. Diuen que “està connectat a la xarxa”. Però també va més enllà, inclús podem trobar gent que ho fa mentres camina, dins del tren, de l'autobús o fins i tot en l'ascensor del centre comercial.

Açò no queda ací. Igualment m'he topat amb gent que és capaç de fer-ho mentres puja per unes escales mecàniques o mentres creua el carrer, a penes sense mirar si passen vehicles o no, amb els riscos que açò podria arribar a comportar. No deixem de costat la gent que ho fa mentres conduïx, encara que porte mans lliures. Però potser, el pitjor de tot, és quan estem entre amics i algun d'ells es queda absent, perquè està més pendent del xat del mòbil o de les notificacions de les xarxes socials que de la trobada presencial entre amics. Els altres podem veure com riu ell sol amb el seu mòbil mentres ens preguntem el perquè d'eixe estrany somriure solitari. A vegades es dignen a compartir un vídeo estúpid que els acaben d'enviar, si és eixe el motiu, encara que no sempre es dóna el cas que siga aquesta la circumstància i la resta romanem completament aliens a ell. Per si no fóra poc, alguns poden arribar a mostrar-se nerviosos si no tenen cobertura o es queden sense bateria, buscant desesperadament un carregador prestat.

No és per res, però fins fa poc, estes mateixes actituds, inclús amb un poc menys, eren considerades pròpiament com una addicció a les noves tecnologies. És curiós com canvien les coses. Ara és una cosa normal, que està de moda i a més, eres un dinosaure si no estàs al dia amb esta tendència, a la que pareix que ens arrossega i ens obliga el progrés tecnològic. És realment necessari?

Jo no sóc d'eixes persones. Tampoc tinc un mòbil d'última generació, però el meu terminal és prou modern per a permetre'm consultar el temps i el correu o prendre notes per als meus escrits. Açò de vegades ha provocat que la meua dona em donara un toc d'atenció, potser per fer-ho en un d'eixos moments en què apareix la fugaç inspiració i en els que dóna la casualitat que es requerix de la meua atenció plena amb els menesters de la vida diària i les meues obligacions com a pare. A vegades estes xicotetes distraccions meues, que em porten només uns minuts, són suficients per a guanyar-me eixe reprotxe de la meua dona, una persona que agafa el mòbil si se'n recorda i que al mes gasta menys en ell que el que val un café. La veritat, és que si necessita cridar o enviar un correu, ho fa des del meu telèfon i en eixe moment és quan puc aprofitar per a tirar-li en cara els seus reprotxes, perquè pareix que ella també té eixa mateixa necessitat, encara que siga en menys ocasions que jo. Que estes xicotetes discussions arriben a produir-se, fa pensar. A on podrem arribar els sers humans? Ens quedarem entre els núvols?

Tal vegada si els dos estiguérem enganxats cada u pel seu compte a eixes noves formes de comunicació, no es produirien estos lleus conflictes. Açò seria bo o roí?


[tags MOVIL]
#END

LEER MÁS...

VISIONS DEL FUTUR



Resulta curiós pensar que alguns escriptors o el cine han imaginat viatges a la lluna, al fons del mar, el control remot, els telèfons mòbils, la videoconferència, els robots, les naus espacials...  molt abans que siguen una realitat. Podríem considerar-ho profecies? És una possibilitat, però sens dubte abans ho atribuïm tot a l'increïble poder de la imaginació, que prèviament a materialitzar molts d'estos elements, ha sigut capaç de veure. Després, tenint ja la direcció en què apuntava esta creativitat del ser humà, només faltava trobar la forma de convertir-los en realitat. Una vegada creat tot açò, deixa de ser ciència-ficció, però la creativitat no per a, va més enllà, imagina objectes o situacions noves de què amb el temps, pareix que arribem a tindre davant dels nostres nassos.
Curiosament, el cine o els escriptors també han imaginat mil i una catàstrofes apocalíptiques amb guerres, escassetat de recursos naturals... Així, al llarg dels últims anys he vist ja més d'una pel·lícula que també apunten cap a unes societats en què només existiran dos classes socials: la gent summament rica, que viu amb un luxe i qualitat de vida exorbitant; i la gent summament pobra, sense més destí que treballar esclavitzats per una misèria per a mantindre l'elevat nivell de vida d'uns pocs rics. La tecnologia, la salut, l'educació, el poder, la comoditat, servixen únicament a esta xicoteta porció de classe rica. La resta de persones viuen sense a penes recursos, sense aliments, sense mitjans per a cuidar de la salut i treballant durament per a intentar mantindre el poc que arriben a tindre.
Ens mostra ja el cine eixes visions perquè ens anem fent a la idea? Seran una nova realitat? Ho permetrem vivint-ho de forma passiva, com una cosa que ja tenim assumit perquè el cine ja ens ha anat acostumant?
LEER MÁS...

SENSE CANVIS


A sovint sent gent queixar-se de la seua vida: que si ja és molt major; que si no hi ha treball; que si la crisi; que si estan sols; que si s'avorrixen; que si no coneixen a ningú; que si no saben fer una altra cosa; que si no tenen parella; que si no servixen per a una altra tasca; que si és que són tímids; que si tot és una merda… I així seguixen un dia rere altre sense que res canvie en les seues vides, fins a tal punt, que ja estan acostumats a viure d'esta manera. Assumixen la seua desgràcia com una cosa que els ha donat la vida així, sense que es puga canviar; sense que ells puguen fer una altra cosa que resignar-se i queixar-se. I encara que pareixen no estar a gust, és l'única cosa que coneixen i si un poc ha de canviar, sempre els ha de vindre “de fora”, com un colp de sort, igual que creuen que els ha vingut la vida.
Pocs volem veure i assumir que la vida que tenim, és conseqüència del nostre caràcter i decisions. Com tot en la vida, també el nostre caràcter s'ha anat formant, en este cas, amb l'educació i el tracte rebut dels nostres pares, la cultura, les creences, l'escola, els amics, les vivències, etc. I sempre hem pres decisions en funció de la nostra comoditat, satisfacció, pors, gustos i desitjos, que alhora, han estat igualment influïts pel nostre caràcter, aptituds i entorn. Sempre ens hem mogut dins del que coneixem. En gran manera, ens fa por el canvi, perquè ens és desconegut, pel “què diran”, per si “fiquem la pota”, per si “fem el ridícul”, per si ens “fem mal”… Curiosament, mai pensem en positiu: i si triomfem? I si ens ix bé? I si trobem un altre treball? I si aconseguim parella? I si ens ho passem bé?
Moure's cap a allò que s'ha desconegut, canviar, requerix moure's, valor i esforç. Però en realitat, diuen que les persones tendim més cap a l'estabilitat que al canvi. Com apunta un refrany popular: “Val més roín conegut que bo per conéixer”. I ací perdem l'oportunitat de millorar la nostra existència. Ara, si fem sempre el mateix, no esperem que res canvie en les nostres vides.
LEER MÁS...

INTOLERÀNCIA

Diuen els romàntics que perseguixen les utopies, que la diversitat és enriquidora, però en realitat, la diversitat és font dels majors conflictes. Tenim diversitat racial, diversitat cultural, diversitat política, diversitat d'opinió, diversitat de marques... Però en realitat, tots tenim un fons (o no tan fons, sinó un poc més en la superfície) d'intolerants.
Per exemple, per a començar, sovint no respectem les opinions i el desig dels fills, sobre els quals volem que facen açò o allò altre. Nosaltres som els adults! Nosaltres manem! Es fa el que jo dic! Anem-nos a casa! I el xiquet vol jugar en el parc.
Què podem fer perquè el xiquet faça el que jo vull? 1.- Castigar-lo, abusant del nostre poder i superioritat. 2.- Donar-li un assot, tornant a abusar del nostre poder i superioritat. 3.- Ficar-li por, dient que vindrà el llop o que si es queda a soles se l'emportarà un estrany... Cap ferramenta més hem utilitzat des que els sers humans vam deixar de ser primats, perquè la raó no sempre convenç i raonar comporta més temps, esforç i arguments tangibles de què sovint no disposem, a més que els altres no sempre van a entendre el que volem dir.
Així, sense més, volem que els altres seguisquen la meua única i verdadera religió; volem que voten al meu partit, perquè el de l'oposició és el pitjor; volem que tots compren en el meu supermercat, perquè l'amo de l'altre és un tirà; volem que el nostre fill estudie, perquè nosaltres no acceptem la vida que vam tindre sense haver estudiat; volem que utilitzen la meua companyia de telèfons perquè l'altra abusa molt del seu poder i tarifes; volem que la nostra parella tinga el mateix desig que nosaltres, perquè si no, el matrimoni no funciona; volem que l'altre parle el meu idioma i seguisca els meus costums que per a això està en el meu país; volem que tots accepten el que jo dic, perquè només jo tinc raó; volem que els altres facen el que jo vull, simplement perquè és la meua necessitat i desig, o perquè jo estic ja major i cansat.
I així, sempre lo de l'altre és el pitjor. Vam vindre al món sense res, i ens creiem amos absoluts de tot. No acceptem que l'altre pot tindre interessos, gustos, necessitats i prioritats diferents. Però per si no fóra poc, no deixem a cada u amb la seua vida i idees: hem de ficar els nassos i dir-li que no fa bé!
I ara, comencen les discussions, els conflictes, les rabinades, els greuges... i es pot arribar a desencadenar la ira, la violència verbal, l'agressió física i la guerra declarada. Si és entre dos persones, encara que arriben a eixir en televisió, com a màxim un acaba en la presó i un altre en el cementeri. Però sovint, s'arrosseguen masses de persones i països sencers. Es deslliga la guerra. Tot simplement perquè som intolerants.
LEER MÁS...

SORTIR DE L’ARMARI


He de dir que solc anar a platges naturistes, que de la mateixa manera la gent les anomena lliures, on precisament podem trobar moltes persones, mai millor dit "lliures", que com curiosament també es diu, han "eixit de l'armari". Admet que encara em resulta un tant d'estrany o rar veure dos hòmens o dos dones besant-se com a parella, però pense que açò només és una cosa cultural, que els meus fills o els meus néts ho veuran com quelcom completament natural, si altres no s'encaboten abans a tornar-los a tancar una altra vegada dins de l'armari d'on tant de temps els ha costat eixir. Principalment han sigut les creences religioses dels que creuen que tenim una ànima immortal tancada en este cos caducifoli, les que han fet que moltes persones quedaren recloses en l'armari, segons pareix per anar contra les lleis de la naturalesa. Pot resultar curiós que només els que s'han atrevit a eixir de la presó d'un cos sexual, han pogut amar, sense metàfores i idealitzacions, a una persona del seu mateix sexe.
Si hi ha alguna cosa de roín en l'homosexualitat, és la intolerància cap a ells, la incomprensió i la repressió a què han sigut sotmesos. I si realment hi ha un Déu en qui creure, segons unes lleis divines escrites que diuen que hem de perdonar i no hem de jutjar a ningú, sens dubte este Déu ens ha posat a prova per a veure quins són els lligams i limitacions del nostre cos i la nostra ment i al seu torn, pren nota en veure com deixem de perdonar i jutgem als altres des d'una postura que part d'una completa ignorància sobre eixes persones que senten l'amor, l'afecte, la passió i l'afecte com una cosa totalment diferent.
Pense en com pot ser una de trista vida en solitari i com pot de gratificant ser la vida en parella ben portada, que oferix afecte, comprensió, calor, suport... Així que tots mereixem algú que ens acompanye en el camí de la vida. I què importa el sexe de la persona per a este propòsit? I si entre una cosa i una altra, també podem, perquè no disfrutar del plaer que ens proporciona eixa sexualitat humana tan diferent de l'animal, purament procreadora?
Tal vegada molts es consideren molt progressistes, però en este sentit, seguim en l'edat de pedra, perquè el respecte humà, siga quina siga la seua ideologia, creença o inclinació sexual, continua fent mossa en les nostres relacions amb els altres. Com es diu: “Viu i deixa viure”.
LEER MÁS...

PER GRÀCIA I SIMPATIA

Els sers humans mai deixen de sorprendre'm, sobretot, pel contrast que presenten les seus dos diferents facetes: d'una banda, tot allò que representa al bé, que mostra afecte, sensibilitat, bellesa, cortesia... I d'un altre, tot allò que personifica al mal, com l'egoisme, la hipocresia, la intolerància, la desconsideració...

Potser, el més curiós d'esta doble faceta, es mostra en la relació amb els altres: davant d'una persona presenta una cara, i davant d'una altra, exhibeix una actitud completament diferent. A vegades, inclús entre els propis familiars, que davant de tu, mostren una actitud d'afecte, d'estima, de respecte, i quan no estàs present, fins pel simple fet de voler guanyar-se la simpatia d'una altra persona o caure en gràcia, són capaços de parlar malament d'eixe familiar absent, gratuïtament, amb una actitud totalment contradictòria amb la que mostren cap eixa persona de què tan fàcil ens resulta parlar malament a les seues esquenes.

No deixa de sorprendre'm esta característica de la personalitat humana, que també és capaç de ridiculitzar o burlar-se d'una persona per a parèixer graciosa a una altra. És fàcil fer-ho, i a més, ho fem amb soltesa. I potser, el pitjor de tot, és que resulta una actitud apresa, que vivim dels nostres pares i transmetem als nostres fills, però que damunt siga per a guanyar-se la simpatia o l'afecte d'altres... Com podem ser tan mesquins?

Generalment no sentim el que es diu a esquena de nosaltres, però Què passa si en alguna ocasió arriba a les nostres oïdes? Dol veure esta actitud de la gent que apreciem. Seríem capaços de reconèixer esta conducta i evitar-la?

--   Daniel Balaguer    http://www.danielbalaguer.es    https://sites.google.com/site/danielbalaguer
LEER MÁS...

TOT SOTA CONTROL

Potser mai ens hem parat a pensar en el control que existeix en les nostres vides, i menys quan aquest control no parteix de nosaltres, sinó que ve des de fora. Sovint també ens creiem amos de la nostra llibertat, però en realitat, aquesta és només aparent. Hi ha subtils fils que ens governen a tots, i si no ho creus, reflexiona bé sobre alguna d'aquestes idees:
La gent només es queixa en petits grups d'amics o en escrivint blocs. Els insurgents no surten de casa perquè només protesten a través de les xarxes socials. Així, per mitjà d'elles, també es coneixen les ideologies de cadascú, amb qui les comparteix i qui són els seus contactes, i alhora, quines són les seues respectives dades de contacte. A més, la gent ja no es comunica cara a cara, sinó a través de mitjans informatitzats que poden ser registrats, vistos, seguits i controlats per altres. Igualment també està de moda utilitzar "el núvol" per emmagatzemar arxius i informació personal.
Les convocatòries a qualsevol tipus de vaga, reuneixen sempre a poques persones. I si cal donar suport qualsevol causa, es fa des de la comoditat de la llar, darrere d'un ordinador, reunint pocs milions de signatures, si arriba. Què és això entre el total de ciutadans d'un país com el nostre o del món sencer? Les persones només s'uneixen entre milers d'ideologies i associacions diferents que donen imatge de diversitat i llibertat, però que en realitat fa que no constitueixin una poderosa unió massiva i amenaçadora davant dels que ostenten el poder. I tot moviment reivindicatiu ciutadà que arriba carrer, defalleix en quatre dies.
Les persones creuen les notícies que els mitjans de masses els presenten i veuen, i també segueixen la moda que altres els marquen, i fins a tal punt és aquest poder de control i influència, que la gent fins i tot és capaç d'arriscar la seva salut sotmetent-se a una operació estètica per abastir els cànons de bellesa que s'han establert.
I en aquests temps, li atribuïm el mal de tot a una crisi mundial aliena i la situació dels països s'atribueix a la incompetència i corrupció dels polítics. Així, mentre ells són els caps de turc, qui realment governen el món, l'economia i els mercats, fan i desfan al seu aire. Realment, només un grup reduït d'homes controla el preu dels mercats i les lleis de l'oferta i la demanda. I per si fos poc, les legislacions beneficien als que tenen els diners i el poder, que en moltes ocasions, fins i tot es mouen fora del seu abast.
També es fomenta l'ús de targetes de fidelització, de dèbit, de crèdit, facilitant informació sobre què compra la gent i on ho compra.
I una mica d'esclavitud també s'albira quan totes les famílies han de treballar per pagar la hipoteca i portar un nivell de vida consumista. I en aquests temps de crisi i escàs treball, es fomenta que com moltes persones estan desesperades per treballar, s'acullen a qualsevol ocupació precària.
Finalment cal ressaltar que la gent està tan saturada d'informació per totes les vies, que ja és impermeable al que qualsevol els digui. I el millor de tot és que moltes persones ni tan sols llegiran açò, i si per error alguna ho fa, seguirà igual, sense difondre ni canviar res en la seva vida.
¿No et produeix calfreds pensar realment en tot açò?
LEER MÁS...

UN BITXO RAR


Des de menut he sigut uns persona tímida i introvertida, amb la qual cosa, no em relacionava massa amb els altres. Llavors, la gent no dubtava en qualificar-me com un “bitxo rar”, fins i tot, dins la meua pròpia família. Ara han passat els anys. Diuen que tots madurem; que tots canviem, i jo ho he fet de manera notable, malgrat que en el subconscient encara queden arrelades petites fraccions del meu caràcter inicial, que sovint brollen dificultant encara una mica la meua relació plena amb els altres. Però mire al voltant i me n’adone que la gent sempre troba també en els altres a eixos “bitxos rars”, que no actuen com ells pensen que hauria d’actuar tothom o que no fan el que a ells els agradaria que feren.
És curiós que sempre siguen els altres els “bitxos rars”. De vegades fins i tot ens podem trobar gent summament hipòcrita amb el tracte diferent amb uns a la cara o a les esquenes; gent que és envejosa i punyetera; gent que sempre està queixant-se... i així i tot, els altres, els que no tenen aquests mesquins trets de personalitat i són més sinceres, més francs, humils, o tranquils... són els rars.
Si ser una persona honrada, sincera, que no fa la pilota o li balla l’aigua a ningú, tranquil·la, que oblida o deixa passar les ofenses que li causen els altres, o senzillament que viu la seua vida amb total llibertat i independència, és ser rar... em sap greu, però jo estic encantat de ser així: un xic ben rar, que dins les seues rareses, és segurament més feliç que tots eixos altres que un dia rere altre, el miren de mala gana, o que parlen malament a les seues esquenes, o que busquen constantment els seus defectes, o que remarquen les seues errades, o que voldrien esborrar-lo de la seua vista, o que li farien tot el mal que pogueren...
Desgraciadament, sembla que aquests “bitxos rars” són realment escassos o exòtics, però potser si n’hi haguera més, el món seria una mica millor, més tranquil, pacífic i agradable. I si per no ser titllat de “bitxo rar”, prefereixes sotmetre’t al que altres diran o volen que facis, digues o penses... sembla que, com els altres “bitxos normals”, estaràs condemnat a la falsedat, a la inseguretat, a la intolerància, a la comparació, al menyspreu i per tant, aniràs de camí directe cap a la infelicitat. És la teua elecció.
-->
--   Daniel Balaguer  http://www.danielbalaguer.es  https://sites.google.com/site/danielbalaguer
LEER MÁS...

EL SENTIT DE LA FE

Sovint els sers humans han debatut sobre l'existència o no de forces divines. Es diu també que creure en una cosa no visible ni demostrable científicament, és només qüestió de fe. La fe, simplement es té o no es té. Però Què és la fe? Diuen que mou muntanyes. Com ho podríem explicar?

Potser podem utilitzar el senzill exemple dels espinacs. Es diu que cap a 1930 les autoritats sanitàries d'un conegut país es van veure desbordades per l'augment del nombre casos d'anèmia produïts per la falta de ferro. Prompte es van iniciar campanyes entre la població per a popularitzar el consum d'aliments rics en este mineral. Segons un estudi publicat l'any 1870 i per un error en la transcripció de l'intèrpret, es van transcriure malament les dades originals, corrent els decimals de la xifra i per tant, multiplicant per deu el contingut en ferro dels espinacs.

Este error va donar lloc a què es disparara la producció i el consum d'espinacs, fins i tot portant-ho a la televisió a través d'un personatge animat que al prendre espinacs, cobrava una força i vigor espectaculars. Encara que després es va descobrir l'error, l'aura del personatge va continuar eclipsant la realitat i el mite encara persisteix en els nostres dies.

Açò explica el poder de la fe. Els sers humans pareix que necessitem creure en alguna cosa per a mobilitzar-nos, per a produir i consumir espinacs, per veure-ho en la televisió, indistintament que l'origen d'eixa creença estiga fonamentat en errors o imperfeccions. Creure en una cosa ens ajuda a ser millors, a traure forces, a moure el poder de la humanitat. I mentrestant, els que no creuen, els que estan convençuts que estem ací per una sèrie de mutacions aleatòries, producte de l'evolució, potser es limiten a viure, naixent, creixent, treballant, amuntonant riqueses, reproduint-se i envellint sense més, com a robots, tal vegada també sense preocupar-se pels altres.

--   Daniel Balaguer  http://www.danielbalaguer.es  https://sites.google.com/site/danielbalaguer
LEER MÁS...

UNA QUEIXA

Sovint sent la gent queixar-se: si està calb, si té massa pèl, si té feina, si no té feina, si té els cabells rulls o si els té massa llisos; si està casat o si no té parella; si està a soles, o si un pesat vol que l’acompanye a algun lloc; si té fills xics o si són xiques; es queixa també del temps, dels polítics, dels veïns, de la programació televisiva, dels anuncis, de la manera de “pitar” l’àrbitre o de l’entrenador del seu equip de futbol favorit... Així, siga com siga, sembla que tots ens queixem de tot. A què es pot deure tanta insatisfacció? Es diu també que hem d’aprendre a ser optimistes, però la majoria pareix que veu més fàcilment el costat fosc de les coses. Perquè veiem sempre la part més roïna de les coses i a som mes proclius al pessimisme i la queixa?

Potser tot es dega que ens han educat més així i tenim aquesta actitud apresa, i per tant, una fosca manera de veure la vida programada en el nostre subconscient. Però d’altra banda, el curiós és que quan ens queixem dels altres, sempre ho fem a les seues esquenes: tampoc hem après o ens han ensenyat a dir les coses a la cara, sense ofendre, buscant les solucions per a dur a terme la millor convivència. També sovint ens agrada queixar-nos, però quan algú es queixa de nosaltres, això no ens agrada tant. Sembla que ens ofèn.

Llavors, açò ens permet veure la complexa dimensió de les relacions humanes, que com a éssers dotats d’intel·ligència, en compte de buscar solucions, una vegada rere altra ens capfiquem creant problemes i més problemes de diversa índole, que sovint ens carreguem a la motxilla negra, potser buscant fer servir posteriorment la nostra intel·ligència per tractar de solucionar-los. No és per res, però sembla un malbaratament d’energia. A cas no tenim res millor que fer?

Potser el primer pas per corregir aquesta manera de veure les coses i d’actuar, és adonant-nos-en d’aquestes actituds arrelades en la nostra manera de ser i veure que també ens envolten en el grup de persones entre les que ens movem. Una vegada detectades, el següent pas consistirà en fer l’esforç necessari per alliberar-se d’elles i corregir-ho, aprenent a ser més positius. Per descomptat que no ha de ser gens fàcil trobar el costat positiu d’una tragèdia. No hi ha optimisme que valga, però segur que amb el temps, la pràctica i les darreres vivències, si no ens deixem arrossegar ni alimentem el negativisme, veurem com sorgixen noves oportunitats que aportaran llum i color a les nostres vides.

--   Daniel Balaguer  http://www.danielbalaguer.es  https://sites.google.com/site/danielbalaguer
LEER MÁS...

LA JUSTÍCIA DIVINA

Sovint, quan fem algun favor a altra persona, la gent major diu allò de: “que Déu t'ho pague”. En canvi, si alguna vegada algú fa una cosa malament, també diuen que la vida ja li passarà factura.

No sé si serà cert o no que estem governats per forces divines o lleis del Kama. El cas és que fa poc temps, fent la compra de la setmana, hi va haver un producte que no em van cobrar. En revisar-ho, veient que la suma en caixa era inferior i no quadrava amb la que jo tenia calculada, em vaig adonar i bé podria haver-me quedat amb allò sense dir-ho, però vaig optar per notificar-ho al venedor. Després de revisar-ho tot, vaig haver de pagar el producte de més que m’enduia.

Curiosament, aquella mateixa setmana, en altre lloc em van tornar malament el canvi sense que jo m’adonara. En tornar a la setmana següent per la factura, la dependenta, també una persona honrada com potser poques trobem hui en dia, em va informar de l’errada en el canvi i em va tornar la diferencia.

Així, potser cal pensar que una acció correcta retorna a un mateix amb altra acció semblant i correcta. Però què passa si fem alguna cosa malament? Pense amb tots eixos casos de corrupció, malversació de fons, tràfic d’influències... I en vista que tenim una justícia que no funciona igual per a tothom, i que per tant no és justa, potser només ens queda el consol de pensar en eixa justícia divina, però la llàstima és que no sempre es manifesta, no és palpable, no la percebem. Segur que si la rebérem de manera visible, el món seria altre.

Potser hem volgut projectar una vida eterna amb premis i castics que atenen als interessos terrenals de persones que han buscat reconduir, dominar o condicionar a altres, però per desgràcia, avui en dia poca gent creu amb tot açò. Sembla que com tot, açò és un producte més de la imaginació de l’ésser humà, que ha creat cultures diferents amb projeccions diferents sobre altre món després de la vida. I a més, si etiquetem una cosa com a sagrada, es convertix automàticament en inqüestionable i intocable. Així, tenim massa punts de vista divergents sobre eixa eternitat i la seua justícia.

El cert és que els desenganys que vivim en aquest món, cada vegada ens provoquen creure menys, i si quasi com coneixem la totalitat del funcionament d’aquest món, què anem a saber de la divinitat? Tal vegada només reomplim els buits de lo desconegut amb allò que coneixem. Però què passaria si aquestes traçades imaginades tingueren lleus pinzellades de veritat, si realment hi haguera justícia divina? Hi ha molta gent esperant veure-ho, esperant poder creure.

--   Daniel Balaguer  http://www.danielbalaguer.es  https://sites.google.com/site/danielbalaguer
LEER MÁS...