FILOSOFIES D'UN IGNORANT: de març 2013

DESNONATS

Sembla que la paraula desnonament està en auge per les execucions hipotecàries dels bancs, que reclamen els diners prestats als que en estos temps de crisi no poden pagar la seua hipoteca. Però més enllà d'esta accepció, també significa llevar a algú tota esperança d'aconseguir el que desitja, o admetre que un malalt no té possibilitat de curació.

Així doncs, són freqüents les notícies que parlen de corrupció dels polítics, fams canines i epidèmies en algunes regions del planeta, violència de gènere, assassinats, racisme, abús de poder, atemptats, guerrilles, explotació laboral, privació dels drets humans... Potser tots estos problemes són els símptomes que indiquen que la nostra societat està malalta, i si no abordem els problemes des de la seua arrel, quasi podríem afirmar que no té curació. Esta arrel es troba en els sers humans, que tenim adquirits molts hàbits, inseguretats, pors, costums o creences, fruit d'un mal aprenentatge, o una educació governada per condicionaments i interessos d'uns pocs. Amb la paraula educació, ací no volem parlar dels estudis acadèmics, sinó de l'aprenentatge de les actituds i creences que li atorguen la personalitat al ser humà. Açò ens conduïx a viure alimentats a base de prejuís, pors, inseguretats, comparacions, egoismes, avarícies, arrogàncies, etc.

D'esta manera, descartem directament algunes persones per la seua forma de vestir o parlar, o per ser gitano, drogoaddicte, malalt mental, demanaire o immigrant i inclús si no treballa, o si treballa en una professió menys lloable. De forma directa, potser inconscientment, les etiquetem com marginades, com desnonades del sistema. Però el pitjor de tot, és que sovint eixes persones es troben ancorades en este rol que els assignen els individus i la societat i pareix que ja no podran eixir d'ell.

Potser nosaltres ens creiem especials, privilegiats que no podrem ser marginats?.

Per exemple, és curiós veure que vivim en un sistema que anomena progrés al desenvolupament tecnològic, que obliga les persones a estar sempre a l'última moda, connectades a través d'un modern telèfon mòbil, operant des de caixers automàtics o realitzant compres i mil gestions més a través d'Internet. Quanta gent cal no pot aconseguir i comprendre el maneig d'esta tecnologia? No es quedarà arrere sense saber fer estes gestions? Així doncs, pareix que el progrés comporta una nova forma de marginació. Realment podem dir que ha progressat una societat que desnona cada vegada més a les persones?

-->

--   Daniel Balaguer  http://www.danielbalaguer.es  https://sites.google.com/site/danielbalaguer

LA UNIÓ FA LA FORÇA

Diuen que la unió fa la força, però realment estem dissenyats per a eixa unió? Interessa aquesta unió socialment, políticament, empresarialment, comercialment o econòmicament? Jo crec que la resposta és no. Així, hem creat països diferents, cultures diferents, banderes diferents, religions diferents, empreses diferents... que a banda de donar una rica diversitat, ha creat grans diferències entre els éssers humans; que també han donat lloc als més variats conflictes. Paradoxalment, durant milers de segles, hem anat buscant conquerir el món sencer intentant certa unitat, estenent la particular llengua, religió o cultura, tot baix el domini de la força, sense aconseguir-ho, perquè els interessos d’uns, sembla que sempre s’enfronten amb els de l’altre.

I ara, mentre estem pel món vivint un moment social especialment difícil, els ciutadans li tirem les culpes als polítics, els polítics li les tiren al govern anterior, i aquest culpava a l’oposició. Els empresaris es queixen dels treballadors i aquests es queixen dels seus patrons... I així, ens passem la vida, sense assumir les nostres responsabilitats com a "individus" individuals dins d’un sistema que necessita de la col·lectivitat, però també que aquesta estiga segregada per mantenir una estructura de poder dins d’aquesta mena d’anarquia.

D’altra banda, sembla que comencen a brollar multitud de moviments per tot arreu del planeta que busquen la unió sense la força, que promouen el benefici comú per damunt del particular... Però tots aquests moviments es trobaran amb la resistència al canvi, amb la indiferència de la gent i amb les estructures que persegueixen concentrar el poder en unes poques mans. Malgrat açò, una cosa és certa: si aquests moviments aïllats van sorgint de manera independent per tot el planeta, indiquen que és el camí que hem de prendre com a humanitat.

Participarem nosaltres en eixe canvi o morirem queixant-nos i pensant que això nosaltres no ho veurem?

-->

--   Daniel Balaguer  http://www.danielbalaguer.es  https://sites.google.com/site/danielbalaguer

ENQUESTA SOBRE EDUCACIÓ

Fa algues setmanes em van passar una curiosa i curta enquesta sobre l’educació dels fills. Una de les qüestions que em cridava bastant l’atenció versava sobre quins eren els mitjans de comunicació que veiem en casa i l’horari d’emissió o la cadena. No els interessava o no els preocupaven quins eren els meus estudis, idiomes que parlava o si llegia o no. També em preguntaven sobre què valorava en l’educació dels meus fills (a la qual cosa vaig respondre que em preocupava l’afectivitat, el desenvolupament de les competències o capacitats personals i les habilitats socials o de relació, en fi, algunes de les coses que sovint passa per alt el model educatiu). Altra qüestió versava sobre què em preocupava en la seua educació (a la qual cosa vaig respondre resumidament que era la manca de sentit crític, que sempre ens ha fet combregar amb rodes de molí, i un model educatiu basat en els sistema de producció d’una fàbrica, o el que jo anomene “tipus granja de pollastres”, qüestió última que vaig pensar uns minuts més tard una vegada entregat el qüestionari).

I per últim, la qüestió potser més destacable de totes, que em preguntava si jo veia l’educació com la millor inversió, i més de cara al futur dels meus fills, i acabava preguntant molt invertiria a l’any amb una educació que em donara garanties. Ací sols vaig posar un altre petit resum: que l’educació de qualitat ha de ser accessible per a tothom.

Malgrat que no sé la procedència d’aquest estrany i absurd qüestionari, del que intueix que procedeix d’una escola privada, potser ací cal reflexionar sobre l’existència d’escoles privades i altres anomenades públiques, que en si ja constitueixen un clar exemple classista i discriminatori, que separa les èlits que poden pagar-la, dels pobres o persones humils i treballadores que no s’ho poden permetre. Aquest és potser l’únic model educatiu que necessita una vertadera reforma, a banda també de les maneres de donar eixa educació, on tots han d’arribar a unes determinades notes amb idèntics continguts per a tothom, sense tindre massa en compte a l’alumne. També resulta curiós que eixes escoles privades tinguen una base que ells anomenen cristiana i plena de valors, quan precisament els valors que promou l’essència d’eixa fe és la humilitat i un apropament cap a la gent més necessitada, que queda ben lluny de la pecúnia que cal aportar per tindre eixa educació que ells ja destaquen i diferencien com “de qualitat”. Em sembla vergonyós, summament injust, egoista e inhuma que sols la gent amb diners puga tindre accés a una educació o una assistència sanitària de qualitat.

Potser per acabar, cal dir que l'única forma d'evitar la discriminació, i per tant el conflicte, és per mitjà de la igualtat, i òbviament, aquesta ha d’estar per damunt dels diners, perquè al cap i a la fi, les persones són molt més importants. És una llàstima veure que som tan pobres, que sols mirem pels diners.

-->

--   Daniel Balaguer  http://www.danielbalaguer.es  https://sites.google.com/site/danielbalaguer

ESPORT: IL·LUSIÓ I IMPLICACIÓ

Sóc una persona que de petit fugia bastant de l’esport, i més quan sovint era una assignatura obligatòria, amb poques variants més a banda del futbol o del bàsquet, o que fins i tot, van arribar a obligar-me que m’apuntara en alguna d’aquestes dos activitats esportives. Ara, em resulta curiós veure tots els meus companys que jugaven al futbol i que ja no practiquen més esport, que en tot cas, el dels video-jocs. Jo, en canvi, camine per la serra, agafe la bicicleta, esquie, nade, jugue al tenis, al ping-pong, al padel o a l’esquaix, i ara també estic aprenent a patinar, tot de manera lliure, sense obligacions, ni exigències, sense destacar en cap, ni competir a nivell de lliga local.

Així, igualment sembla que encara destaquen i tenen glòria només els esports com el futbol, malgrat que ara coneguem i també hi haja bastants seguidors de la fórmula 1 o del tenis per dos destacats esportistes del nostre país. Diguem el que diguem, el futbol continua sent l’esport que més diners mou al nostre país, el que més es promociona i al que més gent juga. Les altres variants com la natació, el patinatge, el tenis, la bicicleta, el padel, la petanca, el tir amb arc, el voleibol, el judo, l’atletisme... són... minoritaris, o potser la suma d’aquests, és realment una majoria que no sabem veure. Però el cert és que no tenen la mateixa inversió ni difusió. Per sort, tenim una ciutat on hi ha bastant oferta de tots aquests altres esports alternatius, però no sempre és fàcil dur endavant un club petit, sense massa recursos, que no té l’afició que mou el futbol...

Diuen també que en l’esport s’aprén disciplina, o a jugar en equip, però potser, fins fa poc, que hi havia diners per a tothom, també era un producte més de consum, en el que com consumidors, si jo pagava un carnet, tenia dret a exigir que tot estiguera conforme a les meues exigències, sense cap implicació més: jo volia jugar al futbol, pagava la quota i exigia que el camp estiguera en bon estat, net, amb les línies ben marcades, amb les xarxes i el marc de la porteria igualment perfectes, amb un baló nou, amb els vestuaris nets, amb aigua calenta... Però de vegades, tot açò suposa unes despeses de manteniment que sovint superen els ingressos, i en temps de dificultats econòmiques, potser es fa notar, i més encara, la repercussió sobre els altres esports minoritaris.

Tal vegada, d’aquesta manera és necessària una implicació més activa per part dels que volen practicar eixe esport diferent, que els agrada, que els fa il·lusió. Així, han de posar més de la seua part per que el club funcione, es mantinga, supere els obstacles, cresca... Açò suposa una cosa a la que no estàvem acostumats: implicar-nos no sols al nivell físic que requereix l’esport, sinó també organitzatiu, o fins i tot, amb tasques de manteniment de les pròpies instal·lacions, potser una cosa vertaderament impensable dins del futbol, que segurament de seguida li llevaria seguidors. En canvi, en altres esports així ho fan.

Però potser l’esport és sols un exemple de la necessitat de major implicació per part de la ciutadania a tots els nivells. No tot està en pagar i exigir, sinó també en implicar-se i velar per que tot funcione millor. Potser pensem que açò suposa un esforç addicional que ens exigix temps i alguna cosa més, però realment, quan major implicació hi ha a nivell grupal, menor és el nivell d’exigència en la implicació individual que cal aportar.

Com diuen: la unió fa la força, però estem dissenyats per a treballar vertaderament en equip?. Tal vegada una cosa siga jugar i altra ben diferent l’acció en la millora social. Però si no ho fem entre tots, qui pensem que ho farà?.