ESPORT: IL·LUSIÓ I IMPLICACIÓ

Sóc una persona que de petit fugia bastant de l’esport, i més quan sovint era una assignatura obligatòria, amb poques variants més a banda del futbol o del bàsquet, o que fins i tot, van arribar a obligar-me que m’apuntara en alguna d’aquestes dos activitats esportives. Ara, em resulta curiós veure tots els meus companys que jugaven al futbol i que ja no practiquen més esport, que en tot cas, el dels video-jocs. Jo, en canvi, camine per la serra, agafe la bicicleta, esquie, nade, jugue al tenis, al ping-pong, al padel o a l’esquaix, i ara també estic aprenent a patinar, tot de manera lliure, sense obligacions, ni exigències, sense destacar en cap, ni competir a nivell de lliga local.

Així, igualment sembla que encara destaquen i tenen glòria només els esports com el futbol, malgrat que ara coneguem i també hi haja bastants seguidors de la fórmula 1 o del tenis per dos destacats esportistes del nostre país. Diguem el que diguem, el futbol continua sent l’esport que més diners mou al nostre país, el que més es promociona i al que més gent juga. Les altres variants com la natació, el patinatge, el tenis, la bicicleta, el padel, la petanca, el tir amb arc, el voleibol, el judo, l’atletisme... són... minoritaris, o potser la suma d’aquests, és realment una majoria que no sabem veure. Però el cert és que no tenen la mateixa inversió ni difusió. Per sort, tenim una ciutat on hi ha bastant oferta de tots aquests altres esports alternatius, però no sempre és fàcil dur endavant un club petit, sense massa recursos, que no té l’afició que mou el futbol...

Diuen també que en l’esport s’aprén disciplina, o a jugar en equip, però potser, fins fa poc, que hi havia diners per a tothom, també era un producte més de consum, en el que com consumidors, si jo pagava un carnet, tenia dret a exigir que tot estiguera conforme a les meues exigències, sense cap implicació més: jo volia jugar al futbol, pagava la quota i exigia que el camp estiguera en bon estat, net, amb les línies ben marcades, amb les xarxes i el marc de la porteria igualment perfectes, amb un baló nou, amb els vestuaris nets, amb aigua calenta... Però de vegades, tot açò suposa unes despeses de manteniment que sovint superen els ingressos, i en temps de dificultats econòmiques, potser es fa notar, i més encara, la repercussió sobre els altres esports minoritaris.

Tal vegada, d’aquesta manera és necessària una implicació més activa per part dels que volen practicar eixe esport diferent, que els agrada, que els fa il·lusió. Així, han de posar més de la seua part per que el club funcione, es mantinga, supere els obstacles, cresca... Açò suposa una cosa a la que no estàvem acostumats: implicar-nos no sols al nivell físic que requereix l’esport, sinó també organitzatiu, o fins i tot, amb tasques de manteniment de les pròpies instal·lacions, potser una cosa vertaderament impensable dins del futbol, que segurament de seguida li llevaria seguidors. En canvi, en altres esports així ho fan.

Però potser l’esport és sols un exemple de la necessitat de major implicació per part de la ciutadania a tots els nivells. No tot està en pagar i exigir, sinó també en implicar-se i velar per que tot funcione millor. Potser pensem que açò suposa un esforç addicional que ens exigix temps i alguna cosa més, però realment, quan major implicació hi ha a nivell grupal, menor és el nivell d’exigència en la implicació individual que cal aportar.

Com diuen: la unió fa la força, però estem dissenyats per a treballar vertaderament en equip?. Tal vegada una cosa siga jugar i altra ben diferent l’acció en la millora social. Però si no ho fem entre tots, qui pensem que ho farà?.