LA JUSTÍCIA DIVINA

Sovint, quan fem algun favor a altra persona, la gent major diu allò de: “que Déu t'ho pague”. En canvi, si alguna vegada algú fa una cosa malament, també diuen que la vida ja li passarà factura.

No sé si serà cert o no que estem governats per forces divines o lleis del Kama. El cas és que fa poc temps, fent la compra de la setmana, hi va haver un producte que no em van cobrar. En revisar-ho, veient que la suma en caixa era inferior i no quadrava amb la que jo tenia calculada, em vaig adonar i bé podria haver-me quedat amb allò sense dir-ho, però vaig optar per notificar-ho al venedor. Després de revisar-ho tot, vaig haver de pagar el producte de més que m’enduia.

Curiosament, aquella mateixa setmana, en altre lloc em van tornar malament el canvi sense que jo m’adonara. En tornar a la setmana següent per la factura, la dependenta, també una persona honrada com potser poques trobem hui en dia, em va informar de l’errada en el canvi i em va tornar la diferencia.

Així, potser cal pensar que una acció correcta retorna a un mateix amb altra acció semblant i correcta. Però què passa si fem alguna cosa malament? Pense amb tots eixos casos de corrupció, malversació de fons, tràfic d’influències... I en vista que tenim una justícia que no funciona igual per a tothom, i que per tant no és justa, potser només ens queda el consol de pensar en eixa justícia divina, però la llàstima és que no sempre es manifesta, no és palpable, no la percebem. Segur que si la rebérem de manera visible, el món seria altre.

Potser hem volgut projectar una vida eterna amb premis i castics que atenen als interessos terrenals de persones que han buscat reconduir, dominar o condicionar a altres, però per desgràcia, avui en dia poca gent creu amb tot açò. Sembla que com tot, açò és un producte més de la imaginació de l’ésser humà, que ha creat cultures diferents amb projeccions diferents sobre altre món després de la vida. I a més, si etiquetem una cosa com a sagrada, es convertix automàticament en inqüestionable i intocable. Així, tenim massa punts de vista divergents sobre eixa eternitat i la seua justícia.

El cert és que els desenganys que vivim en aquest món, cada vegada ens provoquen creure menys, i si quasi com coneixem la totalitat del funcionament d’aquest món, què anem a saber de la divinitat? Tal vegada només reomplim els buits de lo desconegut amb allò que coneixem. Però què passaria si aquestes traçades imaginades tingueren lleus pinzellades de veritat, si realment hi haguera justícia divina? Hi ha molta gent esperant veure-ho, esperant poder creure.

--   Daniel Balaguer  http://www.danielbalaguer.es  https://sites.google.com/site/danielbalaguer
LEER MÁS...

L’OR DELS POBRES

Vivim en un món governat pels diners, no per les persones que els van inventar, que avui són les seues titelles. Així, aquesta creació ha comprat a les persones, apoderant-se d'elles, enverinant-les amb l'avarícia: una persona amb diners, sempre en tindrà pocs, mai en tindrà suficients, sempre en voldrà més, i més, i més, i més, fins i tot a costa dels altres, explotant-los, dominant-los, fent que passen patiments i misèries, sembla que sense que açò els taque mínimament la consciència. Però a més, els diners també són l'origen dels cassos de corrupció, del tràfic d'influències, que van desbaratant més aquesta magolada societat avariciosa.

Els que no tenen tanta fortuna econòmica, diuen que els diners no donen la felicitat, però sempre acaben afegint que ajuden. Així, obtenir diners és el fi de tothom. Uns treballen per diners, altres esperen que els toque la loteria; també hi ha qui enganya a la gent per traure'ls els diners, o qui directament furta diners o el que siga per vendre-ho i traure diners, com és el cas dels robatoris dels cables de l'enllumenat urbà. Sense anar més lluny, l'altre dia, de camí cap a casa quan tornava de treballar, em vaig trobar a dos dones cridant a dos joves, que semblaven fugir botant entre els murs, escales i bancals. Eren poc més de les tres del migdia. Al passar pel costat d'aquelles dones, mostraven gran indignació perquè sembla que els dos joves havien estat traient els cables d'una farola, situada en l'accés davant d'un centre educatiu. A plena llum del dia! Dos joves, en edat d'estudiar o treballar!

El coure sembla que està de moda, que es cotitza bé. Així, els que no tenen or o els resulta més difícil abastir-lo, busquen coure, que és molt més fàcil d'obtindre: les ciutats estan plenes. Una farola per ací, altra per allà, un parc... Són objectius summament fàcils, però abans, aquestes coses sembla que es feien de nit; ara ja ni tan sols importa. No cal fer torns nocturns si de dia es veu millor.

A este pas, entre la crisi i les ciutats assaltades pels lladres del coure i altra mena de vandalisme, com pintades i altres danys en el mobiliari urbà, prompte sembla que les nostres ciutats acabaran semblant-se a eixes urbs futuristes que vaticinàven les pel·lícules del cinema, on es mostrava una societat decadent i miseriosa. No cal una guerra. Nosaltres mateixos anirem conduint-nos cap ací.

Com el petroli, que sembla que anem tocant fons, el coure també s'acabarà. Què serà lo següent?

--   Daniel Balaguer  http://www.danielbalaguer.es  https://sites.google.com/site/danielbalaguer
LEER MÁS...

LES FRONTERES DE LA COMUNICACIÓ

És indiscutible el gran auge que han cobrat les telecomunicacions en els últims vint anys. Així, les vendes de telèfons mòbils, des de la seua creació, han crescut de forma exponencial i cada vegada més persones tenen Internet en els seus xicotets dispositius de butxaca. De moment, excepte disponibilitat de la cobertura i càrrega de la bateria, podem comunicar-nos fàcilment des de qualsevol part amb persones que estan en un altre lloc del món. A més, les xarxes socials també constituïxen un gran punt de cita, trobada  i contacte o amb el que compartir diversa informació. No hi ha dubte per tant, que esta tecnologia, en gran manera facilita la comunicació. Però de vegades este progrés també es convertix en un intermediari excloent del tracte cara a cara.

Per posar algun exemple recent que conec, sé de dos germanes que es comuniquen entre elles des d'habitacions contigües a través de la missatgeria instantània dels seus dispositius mòbils, en compte d'anar una a l'habitació de l'altra i parlar personalment. També sé de casos que han donat per finalitzat un festeig per telèfon o missatge de text. D'esta manera, si de vegades no tenim el valor o les ganes per a dir-li a la cara alguna cosa a una persona, el mòbil també és el nostre aliat, i amb un missatge de text, fàcilment queda l'assumpte conclòs.

Així, pareix que esta còmoda i pràctica tecnologia també resta presència i calidesa a la comunicació de persona a persona, dotada del to de la veu, el context i els gestos que l'enriquixen.

Està bé disposar de la tecnologia, que al cap i a la fi està per a ajudar i facilitar les diferents tasques al ser humà, però si no volem deshumanitzar-nos o convertir-nos en sers freds i distants, crec que en cap cas hauria de ser el substitut de la comunicació i la relació humana directa, que igualment hem de potenciar al costat de la tecnologia.

--   Daniel Balaguer  http://www.danielbalaguer.es  https://sites.google.com/site/danielbalaguer
LEER MÁS...

ULL O RENYÓ

Sovint utilitzem algunes expressions com “això costa un ull de la cara”, o “li ha costat un renyó”, indicant que aquesta o l’altra cosa han resultat summament cares. Però què és vertaderament car en aquest món? Potser tot allò que considerem un luxe. És curiós, però sense que a mi em parega cap luxe, sembla cada vegada més que la salut, o millor dit, la curació en cas de malaltia, serà per qui se la puga pagar. Així, pareix que les retallades per ací i per allà van fent que minven les prestacions i cobertures sanitàries. Per exemple, conec a un xic que darrere de patir un tumor en l’os de la cama i que aquest es reproduïra, en la sanitat pública finalment li van dir que l’única manera d’evitar la seua reproducció era tallant-li la cama, ben a dalt, per l’engonal, a ram del maluc.

Aquesta és una de les persones que es va poder permetre pagar i anar a una prestigiosa clínica del nord del nostre país, en la que fins i tot van poder canviar-li l’os sencer. Jo ho pense i no podria permetre-m’ho, ni açò ni una operació de genoll, un trasplantament, etc.

Al pas que anem, em veig dins d’uns anys amb allò de les herbetes i els curanderos o l’amputació per una senzilla fractura, o fins i tot, morint més prompte del necessari si surt algun altre problema de salut que requerisca aquella intervenció que el meu sou no em permeta pagar. Si em passa a mi, què hem de fer! Però potser el pitjor de tot és que també afecta tots els que estan al meu voltant: parella, pares, fills... i també als que estan un poc més enllà: amics, companys de feina, veïns, coneguts...

On anem a parar? Ho acabarem consentint com ho fem amb tota la resta? Arribarem a vendre parts del nostre cos per poder pagar la nostra curació o la dels nostres familiars?

--   Daniel Balaguer  http://www.danielbalaguer.es  https://sites.google.com/site/danielbalaguer
LEER MÁS...