Sovint utilitzem algunes expressions com “això costa un ull de la cara”, o “li ha costat un renyó”, indicant que aquesta o l’altra cosa han resultat summament cares. Però què és vertaderament car en aquest món? Potser tot allò que considerem un luxe. És curiós, però sense que a mi em parega cap luxe, sembla cada vegada més que la salut, o millor dit, la curació en cas de malaltia, serà per qui se la puga pagar. Així, pareix que les retallades per ací i per allà van fent que minven les prestacions i cobertures sanitàries. Per exemple, conec a un xic que darrere de patir un tumor en l’os de la cama i que aquest es reproduïra, en la sanitat pública finalment li van dir que l’única manera d’evitar la seua reproducció era tallant-li la cama, ben a dalt, per l’engonal, a ram del maluc.
Aquesta és una de les persones que es va poder permetre pagar i anar a una prestigiosa clínica del nord del nostre país, en la que fins i tot van poder canviar-li l’os sencer. Jo ho pense i no podria permetre-m’ho, ni açò ni una operació de genoll, un trasplantament, etc.
Al pas que anem, em veig dins d’uns anys amb allò de les herbetes i els curanderos o l’amputació per una senzilla fractura, o fins i tot, morint més prompte del necessari si surt algun altre problema de salut que requerisca aquella intervenció que el meu sou no em permeta pagar. Si em passa a mi, què hem de fer! Però potser el pitjor de tot és que també afecta tots els que estan al meu voltant: parella, pares, fills... i també als que estan un poc més enllà: amics, companys de feina, veïns, coneguts...
On anem a parar? Ho acabarem consentint com ho fem amb tota la resta? Arribarem a vendre parts del nostre cos per poder pagar la nostra curació o la dels nostres familiars?
-- Daniel Balaguer http://www.danielbalaguer.es https://sites.google.com/site/danielbalaguer
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada