EXADDICCIÓ

Últimamente qualsevol pot observar diferents persones esperant en un portal, en la parada de l'autobús o en qualsevol altre lloc, que aprofiten eixe xicotet moment per a xatejar amb qualsevol altra persona a través del mòbil. Diuen que “està connectat a la xarxa”. Però també va més enllà, inclús podem trobar gent que ho fa mentres camina, dins del tren, de l'autobús o fins i tot en l'ascensor del centre comercial.

Açò no queda ací. Igualment m'he topat amb gent que és capaç de fer-ho mentres puja per unes escales mecàniques o mentres creua el carrer, a penes sense mirar si passen vehicles o no, amb els riscos que açò podria arribar a comportar. No deixem de costat la gent que ho fa mentres conduïx, encara que porte mans lliures. Però potser, el pitjor de tot, és quan estem entre amics i algun d'ells es queda absent, perquè està més pendent del xat del mòbil o de les notificacions de les xarxes socials que de la trobada presencial entre amics. Els altres podem veure com riu ell sol amb el seu mòbil mentres ens preguntem el perquè d'eixe estrany somriure solitari. A vegades es dignen a compartir un vídeo estúpid que els acaben d'enviar, si és eixe el motiu, encara que no sempre es dóna el cas que siga aquesta la circumstància i la resta romanem completament aliens a ell. Per si no fóra poc, alguns poden arribar a mostrar-se nerviosos si no tenen cobertura o es queden sense bateria, buscant desesperadament un carregador prestat.

No és per res, però fins fa poc, estes mateixes actituds, inclús amb un poc menys, eren considerades pròpiament com una addicció a les noves tecnologies. És curiós com canvien les coses. Ara és una cosa normal, que està de moda i a més, eres un dinosaure si no estàs al dia amb esta tendència, a la que pareix que ens arrossega i ens obliga el progrés tecnològic. És realment necessari?

Jo no sóc d'eixes persones. Tampoc tinc un mòbil d'última generació, però el meu terminal és prou modern per a permetre'm consultar el temps i el correu o prendre notes per als meus escrits. Açò de vegades ha provocat que la meua dona em donara un toc d'atenció, potser per fer-ho en un d'eixos moments en què apareix la fugaç inspiració i en els que dóna la casualitat que es requerix de la meua atenció plena amb els menesters de la vida diària i les meues obligacions com a pare. A vegades estes xicotetes distraccions meues, que em porten només uns minuts, són suficients per a guanyar-me eixe reprotxe de la meua dona, una persona que agafa el mòbil si se'n recorda i que al mes gasta menys en ell que el que val un café. La veritat, és que si necessita cridar o enviar un correu, ho fa des del meu telèfon i en eixe moment és quan puc aprofitar per a tirar-li en cara els seus reprotxes, perquè pareix que ella també té eixa mateixa necessitat, encara que siga en menys ocasions que jo. Que estes xicotetes discussions arriben a produir-se, fa pensar. A on podrem arribar els sers humans? Ens quedarem entre els núvols?

Tal vegada si els dos estiguérem enganxats cada u pel seu compte a eixes noves formes de comunicació, no es produirien estos lleus conflictes. Açò seria bo o roí?


[tags MOVIL]
#END

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada