APASSIONAT

Buscant definicions sobre la passió, podem trobar que és una emoció manifestada com un sentiment molt fort cap a una persona, tema, idea o objecte. És una emoció intensa que engloba l'entusiasme o desig per una cosa. El terme també s'aplica sovint a un viu interés o admiració per una proposta, causa, activitat o altres. Igualment trobem que és l'afició vehement cap a una cosa o la inclinació molt forta d'algú cap a una altra persona. En el primer cas, fa referència a la necessitat fer alguna cosa perquè hi ha una força interna que mou a l'individu a fer-ho, sobretot està vinculat amb una vocació artística. En el segon exemple, la passió està més aïna associada a l'amor i a l'atracció sexual. Dos persones apassionades deixen de costat la racionalitat i es comporten de manera emocional. En altres paraules, la passió és liderada pel cor i no pel cervell.
Atenent més o menys a estes definicions, jo em considere una persona apassionada en quasi tot el que faig, però encara que potser siga mogut pel cor, també he d'anotar que sóc prou cerebral. M'agrada molt reflexionar, pensar, analitzar tot tipus de situacions, no obstant això, en el meu cas sovint açò comporta temps i tranquil·litat per a fer-ho ja que és on millors resultats s'obtenen. En canvi, si no hi ha este temps per a la reflexió, si és una cosa que al meu entendre requerix una reacció immediata, és quan les paraules són atropellades pels meus nervis i potser no m'expresse de la millor manera possible. Ací he d'anotar que la meua timidesa també fa que siga una persona poc decantada per l'oratòria si no és un tema que conega prou bé.
Si rebusquem un poc més entre les definicions, també podem trobar altres amb una connotació més negativa relacionada amb el patiment, però ací he de dir que este no és el meu cas.
La majoria de les persones, quan parlen de ser apassionats es referixen a l'amor, al sexe, a la relació de parella. Ser apassionats està emparentat al cor, a l'ànima. I quan diem que a una relació li falta passió, entenem que esta comença a marcir-se. Però més enllà d'una relació de parella, la passió és una cosa molt important en les nostres vides. Sense apassionament els pares de les nacions no hagueren fet les seues contribucions. L'art no existiria, els poetes, escriptors i literats no ens hagueren llegat les seues meravelles. Historiadors i científics no farien els seus aportacions a la humanitat.
Si eliminem la passió perdem el gaudi d'estar enamorats, la sensualitat i la voluptuositat del sexe, el gaudi de la bellesa, la satisfacció de fer el bé, la grat i l'alegria de crear, la dita de lluitar per la pau, la diversió, la ventura, la felicitat.
Per a ser clars, al meu entendre hem de posar-li a tot quant fem en la vida tantes ganes o interés com podem posar-li al sexe. Potser hi haurà moments en què l'arravatament ens porte a una ràpida acció desenfrenada, però disfrutarem més dedicant-li temps, sense presses, amb serenitat, pensant bé en el que farem o estem duent a terme. Si al contrari no posem ganes a quant anem a emprendre, estarem marcits; ens perdrem el gaudi, no hi haurà il·lusió i no assaborirem la satisfacció, el plaer i la felicitat que produïx fer les coses bé, amb ganes, amb il·lusió.
Portant ara algunes de les connotacions negatives de la passió, és important saber que si excloem la racionalitat, la passió ens pot portar al patiment, al dolor, o pitjor encara, a vegades ens arrossega a un costat fosc d'ella: a la luxúria, al crim "passional", a la desgràcia i a l'infortuni.
LEER MÁS...

EL JOC DE LA VIDA

Escriure sobre l'avortament pot resultar molt polèmic i difícil de condensar en unes poques línies, però considere que la sexualitat no es un joc de nens, per molt que d’alguna manera aquesta societat semble promoure unes relacions prematures i eventuals. Pense que la sexualitat exigeix maduresa i responsabilitat i per tant l’avortament no es necessari quan la sexualitat es du a terme buscant el plaer de manera responsable o bé amb intenció de tindre fills.
Però per molt que ens puguem oposar, l’atracció o el desig sexual sempre podrà més que la moral i es durà a terme molt per damunt i més enllà de tota repressió religiosa i no sempre de manera responsable, com es en el cas dels adolescents, però bona part d’aquests errors, tenen com a base una mala educació en aquesta matèria, en gran part pels pares, però també per l’influencia de la televisió o la manca d’una assignatura en la que es tracten aquestes qüestions.
No podem oblidar que la sexualitat es una part molt important en la naturalesa humana considerant tota la seua dimensió, fins el punt que a nivell físic, els canvis de la pubertat determinen la maduresa de l’individu i després el component sexual també influirà molt en la relació amb altres persones.
Així que per evitar tota polèmica en aquest sentit, només cal dir “educació i responsabilitat” i com a menors d’edat, pense que els pares han d’assabentar-se de les accions dels seus fills, donat que es responsabilitat seua oferir-los una bona guia en l’educació que els donen.
LEER MÁS...

ACABAR AMB LA POBRESA

De vegades, les notícies ens porten imatges d’altres països on la gent viu en xaboles, no hi ha telèfon, aigua ni llum, a més a més, ni tan sols tenen per a menjar tots els dies. Després ens trauen les imatges de diferents ONGs portant menjar o medicaments amb una actitud paternalista, que intenten sensibilitzar-nos i guanyar alguna petita col·laboració nostra. També es fan cimeres1 internacionals on s’aborda el problema de la pobresa on es marquen diferents objectius per a tractar de reduir-la.
La pobresa es concep com la situació que afecta les persones que no tenen el que és necessari per al suport de les seues vides, és a dir, que no poden satisfer les seues necessitats bàsiques. No tenen influència política, educació, servicis d'atenció de la salut, vivenda adequada, seguretat personal, ingressos regulars i menjar suficient. Implica així no tindre l'oportunitat de viure una vida llarga, sana, creativa i disfrutar de llibertat, dignitat, respecte per si mateix i dels altres.
Les seues causes són múltiples, entre elles es troben els problemes polítics, la crisi dels mercats financers, els interessos dels països més desenvolupats, els desastres naturals, la gestió inadequada del medi ambient, la utilització incorrecta dels recursos naturals per part de l'home, fins i tot una cultura tradicionalista resistent al canvi. També es diu que en aquests països menys desenvolupats hi ha estructures econòmiques que impedeixen el progrés i perpetuen actituds empobridores.
El cert és que la solució pràctica a la pobresa no descansa amb ocupadors paternalistes, sindicats victoriosos, finançament del govern, redistribució de la terra, tecnologia superavançada, educació universal, eleccions democràtiques supervisades per l'Organització de Nacions Unides, polítics populistes, la condonació del deute, donacions del Banc Mundial, ni amb congressos internacionals. No té res a veure amb sensibilitat ni amb generositat. Ni amb la lluita d'algunes persones per qualsevol cosa.
Si és possible o no trobar solució al problema de la pobresa, és una qüestió molt fàcil d'abordar i sobre la qual no cal escriure moltes línies perquè la resposta és imminent i molt senzilla. Si vosté, igual que jo o el seu veí, somiem tindre una casa més gran, en la platja o en el camp, o que ens toque la loteria per a deixar de treballar o simplement viure més folgat, o en sa casa cada un té el seu propi cotxe o simplificant, el seu propi telèfon mòbil, i és més, si tenim preferències culinàries, possiblement aspirem a més del que realment ens toca.
Perquè no se senta tan culpable, li diré que mentres els rics no siguen capaços de renunciar a les seues riqueses per a conformar-se amb una forma de vida mitjana, els pobres continuaran sent pobres. Com és obvi que una persona acostumada als seus passejos en iot2, a tindre xòfer, viure en palaus, menjar ostres i percebes, etc. difícilment renunciarà a esta forma de vida, no podrà atallar-se el problema de la pobresa, perquè evidentment, la porció de drets vitals d'eixa minoria menys afortunada ha sigut usurpada pels altres.
Totes les altres opinions, convencions mundials, labors polítiques i accions de les ONGs són un redundar sense sentit i una consegüent pèrdua de temps.
1 Cumbre
2 Yate
LEER MÁS...

LA TERRA PROMESA


Cada vegada resulta més comú, o fins i tot és ja habitual trobar-nos amb immigrants pel carrer, en la feina, en el metge, en l’escola. A sovint sent la gent parlar dient que els immigrants ens lleven la feina, que a ells els donen més cobertura sanitària, prestacions i ajudes que a nosaltres, que portem anys cotitzant. Curiosament després acaben dient que ells no són racistes, però la mateixa societat els porta a ser-ho.
Potser entre tots hem anat contribuint a crear el nostre estat de benestar i ens incomoda que vinguen de fora a llevar-nos el que nosaltres considerem que ens hem guanyat, però el cert és que mai tenim consideració a costa de qui s’ha anat creant tot aquest estat de benestar. Potser càpia recordar que en temps de conquesta, vam anar a altres terres de les que ens vam apoderar de tot el que poguera tindre valor, fins i tot mà d’obra esclavitzada, inclús els vam llevar la seua pròpia cultura per a imposar-los la nostra. Després també hi havia gent estrangera que vivia per aquestes terres i els vam expulsar per no compartir la nostra religió o pels seus orígens, desposseint-los de tot el que tenien i havien creat. També els països desenvolupats fan servir la mà d’obra barata dels menys desenvolupats per abaratir els costs i traure més beneficis. Potser resulte lògic pensar que d’alguna manera ells tornen a recuperar allò del que els hem anat desposseint al llarg de la història, però potser això formarà part dels desconeguts mecanismes de l’univers.
Tal vegada resulte necessari fer-nos veure que vivim tant bé, que fins i tot portem els gossos a la perruqueria i ells tenen millor cobertura sanitaria i menjar que moltes persones arreu del món; que nosaltres podem permetre’ns tindre vicis, o malalties com l’obesitat, l’anorèxia i bulímia o fins i tot depressions, cosa que en països on realment hi ha calamitat no coneixen aquestes coses. Però ara bé, per a conèixer la vertadera dimensió del fenomen migratori de les persones, deuríem tractar de posar-nos en el seu lloc: Què faríem nosaltres si no tinguérem per a menjar, per a beure, on dormir, la sequera assolara les nostres terres, a més de les malalties?. Seriem capaços de deixar tot el que hem conegut, fins i tot la família amb l’incerta esperança de trobar una cosa millor?. Tindríem valor per hipotecar el poc que posseïm, disposats fins i tot a arriscar la vida per anar a terres desconegudes?. I si arribarem a un altre lloc en el que la gent viu tan bé, que fins i tot es permet deixar-se menjar al plat d’un restaurant, Cóm ens sentiriem novament si ens deixaren tirats al carrer com un gos?. No voldríem almenys tindre el bàsic per a poder viure, malgrat que fora per una curta temporada?.
Una cosa es certa, nosaltres hem d’agrair haver nascut ací i valorar totes les oportunitats que hem tingut: malgrat que ara la situació estiga en crisi, la majoria dels immigrant no coneixen altra cosa. Ells sempre han estat en crisi, i de segur que molt pitjor que la nostra. Nosaltres fins ara hem tingut moltes oportunitats, com decidir si estudiar o treballar, o triar que ens abelleix més comprar en el supermercat, elegir a la nostra parella o la nostra casa, fins i tot si tindre fills ara o més endavant.
Hem de deixar de banda els nostres prejudicis i egoismes i ser una mica més solidaris amb els més necessitats.
LEER MÁS...

FELIÇ ANIVERSARI


Perquè la gent posa ciris en una tortada d'aniversari? Perquè es fan regals en estes celebracions? Segurament tots ho fem mecànicament perquè ho fan els altres, perquè s'ha convertit en un costum o tradició. Ni ens imaginem que remuntant-nos molt de temps arrere, estos costums naixen de la màgia i la religió.
En l'antiguitat, segons diferents cultures, el costum de felicitar, donar regals i fer una festa amb dolços i ciris encesos, entre altres rituals, tenien el propòsit de protegir dels dimonis a qui celebrava el seu aniversari i garantir la seua seguretat durant l'any entrant. Inicialment, el cristianisme va rebutjar la celebració d'aniversari per considerar-ho un costum pagà. Però un poc després, al començar a difondre's la festa del Nadal, com es va fer amb molts altres costums paganes para guanyar seguidors, els cristians també van començar a festejar el seu propi aniversari, unint-se al del seu Salvador. Segons una tradició alemanya, es posaven en les tortades d'aniversari el nombre de ciris que corresponien a la quantitat d'anys de l'homenatjat i un ciri gran que era la “llum de vida o llum de Crist”. En altres cultures, estes celebracions eren només per a la celebració del naixement de fills barons entre la reialesa.
Històries a part, actualment també té trets altament consumistes. Així, celebrem l'aniversari dels fills diverses vegades, per exemple reunint a gran quantitat d'amics de l'escola en un parc de jocs; se celebra també a casa amb amics i familiars; se celebra també en l'escola junt amb els que complixen anys eixe mes... I sobretot, abunden els regals dels invitats per a l’homenatjat.
Curiosament, sense estar influït per creences religiosos o costums i també per economia, al igual que evitant el consumisme innecessari, en ma casa no celebrem l'aniversari com a tal, i si alguna vegada ho fem, encara que siga a la llarga per un o altre, és només com a excusa per a reunir la família, perquè en eixe moment volem, podem i ens abellix. No ens regalem res i demanem també que no es porten regals. Però què passa quan anem a casa d'altres persones que si tenen eixe costum? Nosaltres seguim sense portar regals i en l'últim aniversari a què assistim, l’homenantjada no va dubtar a preguntar-nos per què no li havíem portat regal. Òbviament em vaig quedar de pedra, sense saber què dir, perquè als seus cinc anys jo no anava a explicar-li tota la parrafada anterior.
Fins a quin punt estos costums influïxen de manera positiva o negativa en els nostres fills? No estem promovent uns hàbits excessivament consumistes? Podem estar fomentant que es valore les persones segons fan regals o no?
LEER MÁS...

ART-SÀ

Han arribat eixes dates que, entre compres i regals, destaquen per els copiosos menjars, clar que entre els que encara se’ls poden permetre. Parlant de menjar, potser amb una certa freqüència els consumidors podem ser fàcilment enganyats, sobretot en els supermercats, quan ja ens venen producte amb l'etiqueta de “artesà” com volent donar a entendre que no és tan artificial com altres productes. Tot forma part de les tècniques de publicitat que perseguixen la venda d'un producte i s'agafen a qualsevol detall per a aconseguir el seu fi. Els consumidors hem de saber que un producte fet a mà, és a dir, artesà en almenys una part del seu procediment d'elaboració, no significa el mateix que ser un producte sa, fet amb ingredients naturals.
El que tal vegada no ens parem a pensar és que una producció industrialitzada, en massa, amb gran volum, requerix de conservants, estabilitzadors, potenciadors de sabor, etc que no utilitza el menjar natural, casolà i verdaderament artesà. I eixe menjar que ens fem a casa, sense tots eixos additius, que hem de menjar en pocs dies perquè si no es malbarata, mai podrà ser comparat amb quelcom que porta una etiqueta de “artesà” i que realment de sa té poc, que damunt està a un preu imbatible per al menjar vertaderament casolà, perquè menjar aliments precuinats és indiscutiblement i incomparablement més barat que menjar sa, amb ingredients naturals i més si estos són ecològics.
I així, endinsant-nos també en la comparació i guerra dels preus, sense donar-nos compte, s'arriben a canviar ingredients concrets per altres de similars més barats, conservant en tot cas l'aparença de l'envàs, en el que únicament consta amb lletra xicoteta el vertader ingredient. Els consumidors, que pareix que llegim poc, ens deixem portar per eixa imatge d'un gira-sol en una botella per a creure que estem comprant oli de gira-sol quan en realitat és de llavors; o comprem eixe pot de brots germinats creient que es tracta de soja quan en realitat és una varietat de fesol.
D'esta manera, amb subtils canvis i determinades paraules, els consumidors som enganyats i ens acaben alimentant amb productes que van minvant la seua qualitat, articles que buscant mantindre o incrementar els marges de benefici, s'abaratixen en la seua producció. I clar, com l'economia està mal per a tots, els consumidors, que també mirem per la nostra butxaca, ens anem deixant arrossegar a vegades sense donar-nos compte o altres de manera forçosa, cap a un tipus de menjar que potser cada vegada s'acosta més al menjar per a animals.

És trist veure que menjar sa i bé, és ja un luxe, i que el menjar vertaderament accessible siga aquell que més pot danyar la nostra salut. Menjar bé i sa hauria de ser un dret per a tots, no un joc de negocis, interessos, beneficis i lucres.
LEER MÁS...

NINGÚ ES MOR DE FAM EN ESTE PAÍS?


Estem en crisi: no hi ha treball i molta gent esgota les prestacions per desocupació; han tancat moltes empreses; hi ha retallades per totes les bandes; apugen els impostos; baixen o es congelen els salaris… Ja ho sabem!
No podíem imaginar res pitjor, però açò comporta importants conseqüències entre la població: creix el nombre de persones al marge de la pobresa; descendix el nivell adquisitiu de les persones i per tant l'accés a l'educació, a la sanitat, a la salubritat alimentària i de la llar; deixem de poder permetre'ns xicotets extres o capritxos com anar desdejunar-se al bar, renovar el mòbil, comprar joguets als fills; estirem la duració del calçat; no renovem vestuari…
Però encara diuen que no estem tan malament, que ací ningú es mor de fam, com si fóra esta l'única necessitat les persones d'una societat suposadament desenrotllada com la nostra.
No sé fins a quin punt confiar en la veracitat d'esta afirmació, i això que he estat molt de temps col·laborant amb algunes s en programes en programes de banc d'aliments. Potser no arribem encara a la situació que des de fa anys assota als països de l'anomenat tercer món. Ací, al nostre país, he vist de tot, però continue veient cada vegada a més persones buscant entre la brossa d'un contenidor. Sí, alguns d'ells busquen objectes que tal vegada puguen intercanviar per diners, però en esta última setmana vaig poder veure una persona rescatant rosegons de pa dur d'un contenidor de brossa. Açò em diu que realment hi ha persones que estan passant verdadera fam.
És cert que abans d'arribar a la mort per inanició, espremudes les vies assistencials, una persona pot ser capaç de robar o buscar en un contenidor, però eixes entitats que practiquen un assistencialisme caritatiu que cobrix algunes necessitats bàsiques de persones anomenades desfavorides o vulnerables, també estan patint les retallades, precisament en una època en què hi ha molta més demanda dels seus servicis. Per tant, açò provoca que no puguen donar cobertura a moltes persones o que les que atenen, vegen minvades les ajudes que reben.

Així, és lògic veure que cada vegada més persones es vegen obligades al furt o la busca entre la brossa per a poder subsistir. I açò mai és tasca fàcil. S'ha de véncer l'amor propi, l'orgull, el sentit de la humiliació, la vergonya, la moralitat. D'esta manera, els que no s'atrevixen a robar, són els que es veuen forçats a recórrer a les deixalles. Açò és molt més que una situació lamentable, però que no es prenguen mesures respecte d'això per part dels dirigents d'un país, que preferixen mirar a un altre costat, encara és molt més deplorable.

Fotografia de Majo Revert, del seu blog "Viajar con el Alma"
LEER MÁS...