FILOSOFIES D'UN IGNORANT: de juny 2011

DRET DE CUIXA

El dret de cuixa era un privilegi feudal que establia la potestat senyorial de tindre relacions sexuals amb tota donzella, serva del seu feu, novençana amb un altre serf seu. En el seu origen germànic, bàsicament consistia en el dret del senyor de compartir el llit amb la novençana, dret que este perdria a canvi d'un pagament en metàl·lic. Sovint, les exigències del senyor eren majors quan un serf pretenia casar-se amb una nóvia de condició superior i el serf es veia obligat a demanar prestada la quantitat estipulada al seu propi amo, perquè això implicava la degradació social de la nóvia, de la seu llar i, inclús, de la seua família.

Este era el reflex de la dominació d'una classe privilegiada i de la baixa consideració que es tenia de la dona en l'època. Per sort les dones tenen ja major consideració, però potser la classe política pretenga aconseguir uns privilegis dignes dels senyors feudals.

Ara els polítics són els primers que es pugen els sous, encara que diguen que els congelen, atés que moltes persones ja volgueren tindre el sou congelat en tan gran refrigerador; després ens pugen els impostos, potser també per a excusar-se que al nostre país estan més baixos que en altres països europeus, clar que els salaris prestacions o drets de maternitat, entre altres, seguixen sense que els interesse comparar-los; després es ven tabac al mateix temps que es prohibix fumar, perquè continuen obtenint els seus beneficis de la venda, encara que siga roín per a la salut; igualment es fan projectes urbanístics contraris a l'opinió pública, sense importar que hi haja parcs naturals o patrimoni cultural pel mig, perquè també s'emportaran uns extres de comissió; per descomptat que de les arques de l'estat també ixen els banquets, la protecció personal, els xòfers; hi ha els que després d'haver exercit uns anys en la política, inclús tenen ja una pensió vitalícia i després encara són contractats en altres empreses de les què obtenen un altre sou pel qual més d'un es trencaria les dents; demanen que ens jubilem als 67 anys després d'un muntó d'anys de cotització, quan ells són els primers que per uns pocs anys, ja tenen unes pensions que no cobrarien ni un autobús ple de jubilats; fan retalls socials per a estalviar en el gasto públic, mentres ells no es lleven cap luxe; consenten que la vivenda arribe a uns preus astronòmics, dels que també hauran tret algun benefici; i encara que es mostre en els mitjans de comunicació el malestar ciutadà, continuen fent cas omís de l'opinió pública i s'embranquen en paròdies i acusacions a l'oposició, quan tots han sigut tallats amb el mateix patró. En fi prenen totes aquelles mesures destinades a satisfer o afavorir a la classe noble a costa dels que per a ells tenen la consideració dels seus vassalls.

Potser ja en els nostres dies el dret de cuixa ens puga paréixer una pràctica absolutament horrorosa, però tal vegada seria l'única cosa que ens faria véncer la nostra indiferència davant de la dominació, balafiaments o abusos de la classe política que ens governa. I al pas que anem, qui sap si algun dia acaben per instaurar este dret de cuixa.

HOMENATGE AL “PEPINO”

Passades ja les eleccions i la crisi del "pepino", que segons pareix ara ha apuntat cap a la soja, curiosament en la nostra població ens hem lliurat, perquè també cultivem "pepinos", però al revés del món.

Així la política, art comparat amb el cultiu del "pepino", resulta un tant curiosa en la nostra ciutat, ja que en certa manera, igualment pareix desenvolupar-se un tant al revés del món, o almenys, contrària a qui governa el nostre país. Segons pareix sempre ens quedem amb l'oposició respecte al govern central. Ara que les estadístiques van donant com a vencedor de les pròximes eleccions a un partit, nosaltres també continuem quedant-nos amb el de l'oposició, que era el que governava abans, quan nosaltres igualment havíem triat el "contrapartit".

Què tindrà la nostra ciutat perquè es produïsca este fenomen?. Segur que no hi ha res tan estrany si es compara amb el govern autonòmic, que després d'haver eixit a la llum nombroses controvèrsies fosques del que novament és el nostre representant, isca electe una altra vegada més i damunt encara tinga el desvergonyiment d'anar a celebrar-ho amb un banquet amb tots els luxes. És una altra galtada més per als contribuents, el malestar dels quals pareix que mai acaben d'escoltar els dirigents ni després de les manifestacions en les places.

És en estes situacions quan un es pregunta perquè una vegada més és eixa bona gent la que s'intoxica suposadament al menjar un "pepino" i mai se'l mengen els que haurien d'haver-se'l menjat i experimentat un poc més que una simple indigestió acompanyada d'unes diarrees mortals.

L'explicació potser podem trobar-la que el mal, es dosifica en les vides de les persones i tots acabem per experimentar o representar eixe costat roí. Així hi ha qui es conforma amb poc i és feliç amb el que té i amb el seu treball i el dia menys pensat, es mor d'un accident o una indigestió. És la part roïna de la seua vida feliç. Amb un atreviment potser digne d'excomunió, m'atrevisc a anotar que així també hi ha gent amb un físic tan poc agraciat i saludable, i segurament amb la vida sexual d'un encisam, que el pobre no te altra cosa millor que fer que buscar-se la felicitat d'alguna manera omplint-se les butxaques de poder i diners i que el porta a cometre abusos de poder, malversació de fons públics o qui sap quines altres estratagemes que l'alliberen de la indigestió per a donar-li sentit al refrany que diu "mala herba mai mor". Potser esta és la part bona d'una mala vida i que els altres hem de conéixer per a veure que el món és un lloc ple d'injustícies, amb moltes coses bones, però també amb altres tantes roines.

BIODESAGRADABLE

La setmana passada se’m va trencar la rentadora. És una màquina que ja porta uns 11 anys de servici i que fins i tot ha sobreviscut a un lloguer. Últimament feia un soroll estrany fins que el tambor es va quedar bloquejat i ja no rodava. La cosa no pintava bé i ara no puc permetre’m comprar una rentadora nova, malgrat que poguera pagar-la còmodament a terminis amb la targeta.

De petit recorde a mon pare arreglant la rentadora de casa més d’una vegada. Generalment es tractava dels rodaments. Així, havent heretat amb orgull moltes de les seues habilitats, em vaig decidir a desmuntar-la. Efectivament es tractava d’un dels rodaments, però del motor. Així que vaig haver de desmuntar un motor que em va sorprendre veure que era de fabricació espanyola, però traure els rodaments em va resultar impossible. Estava fet per que no fora desmuntat.

Sense dubtar-ho, vaig anar a veure a mon pare, que on treballa segur que ho podríem desmuntar. Feia anys que no visitava aquell taller en el que vaig treballar vora set anys. Finalment ho vam aconseguir, però l’eix estava un poc espatllat. Ell li va pegar uns punts de soldadura i després el va passar pel torn. Es va quedar com nou i el rodament nou va encaixar a la perfecció. Així, entre desmuntar, arreglar i muntar, vaig tardar quasi dos hores, però ara la rentadora va com nova, sense cap soroll i possiblement puga esperar que vinguen temps millors per a jubilar-se i ser substituïda per una màquina que segur ja no viurà el mateix.

Resulta curiós que nosaltres cada vegada tinguem major higiene, alimentació, salut i qualitat de vida que ens permet viure més, però en canvi, els aparells que fem cada vegada duren menys. Així fabriquem coses només per a vendre més i més, fins el punt que resulta més car comprar un recanvi que l’aparell nou, que prompte queda obsolet per un altre suposadament millor. Ara cada any podem canviar de mòbil o cada dos anys, aguantant-lo molt, canviar d’ordinador o de consola de videojocs, perquè han quedat obsolets o el nou és més ràpid o el nostre ordinador ja no és compatible amb el nou “software”. La roba també dura només una temporada, perquè passa de moda, perd color, s’esfilagarsa o es fa plena de boles. Ja no li passem la roba del germà major al germà menut o els llibres de l’escola, tampoc aprofiten per al germà perquè els han canviat i fins i tot, cadascú té la seua pròpia habitació.

Som esclaus del consum, però vivim dins d’un model de consum que en realitat és insostenible, esgotant els recursos naturals i creant gran quantitat de deixalles, moltes d’elles difícils de reciclar, mentre hi ha països on la gent ni tan sols té rentadora, televisor o cotxe. Però a més de tot, és un model de consum que de vegades ens obliga a viure per damunt de les nostres possibilitats, no sols econòmiques, sinó també com habitants d’un planeta superpoblat, fent-nos comprar un dia darrere d’un altre; fent-nos creure que també serem més feliços o tindrem major prestigi si tenim aquest televisor o l’altre cotxe.

I ara que vivim una de les majors crisis de la història, ens preguntem perquè o molt ens durarà. El cert és que la cosa no pinta gens bé i una altra cosa també és certa i és que si no aprenem aquestes i moltes altres coses a base de la lògica o la raó, acabarem aprenent-ho, però a base de calbots, que segur que ens duran a una situació encara més greu que la que estem vivint actualment.

PA I CIRC

Esta és una locució llatina pejorativa ("panis et circenses") que en el seu origen descrivia el costum dels emperadors romans de regalar blat o pa i entrades per als jocs circenses com a forma de mantindre al poble distret de la política i així ocultar fets controvertits.
Pareix que esta vella fórmula dels emperadors més corruptes de l'Imperi Romà, continua tenint vigor gràcies al tipus de democràcia imperant en els nostres dies. Basta un poc de pa i molt de circ, molt d'espectacle per a acontentar a la "plebe" i que no s'amotine davant de la corrupció i el luxe amb què viu la classe política.
Per exemple, actualment l'entreteniment el podem trobar en les notícies, sempre molt parcials o que constantment ens retraten el pitjor, però més especialment el podem trobar en el futbol, les telenovel·les i pel·lícules o els "reality xou". Satisfetes les necessitats bàsiques d'aliment en la nostra societat, potser el pa ha sigut substituït per altres comoditats o falses necessitats, com a televisors de LCD, mòbils, moda, cotxes, estètica...
Però comença a haver-hi gent que no es distrau amb el futbol, que està fins als nassos de la corrupció i els abusos polítics o financers. Comencen manifestant-se o acampant en les places de les ciutats.
En la nostra localitat, al passar per la plaça i veure eixes xaboles o a alguns dels seus ocupants, potser fàcilment puguem pensar que es tracta de quatre hippys deixats que es passen el dia fumant porros i sense treballar. Almenys açò van ser algunes de les primeres impressions d'alguns amics meus i inclús pròpies. Al principi, quan se'ls preguntava què pretenien aconseguir o qui eren, tampoc pareixia que ho tingueren massa clar, segons em va comentar un altre company que igualment es va acostar mogut per la curiositat. També puc dir que no hi havia molt de públic que pareguera estar interessat en eixe moviment, perquè potser els nostres prejuís ens fan creure que la imatge encara és important per molt que es vullga proclamar el contrari, segons vaig poder debatre amb un altre company que també s'havia passat per allí, i igual que jo, també coneixia a algun dels manifestants.
En una altra ocasió, vaig poder veure gent abrigant el moviment aportant-los menjar, però la major part de la població continuava quedant indiferent. En els col·loquis de les vesprades no pareixia haver-hi molta organització, però un dia després, vaig poder veure que van començar a formar-se grups, potser un poc més nombrosos i que li donaven molta vida, color i una agradable calidesa a la plaça de la nostra ciutat.
Quant duraran?. Acabaran desallotjant-los a la força?. Realment aconseguiran alguna cosa o es convertiran en el circ fet especialment per als polítics?. Només queda anotar que el canvi que promulguen és necessari i d'una manera o d'altra, prompte o tard, començarà a quallar, encara que hagen de deixar la plaça. Valor, força, ànim i unió!, però sobretot, prudència, pacifisme i organització.